Literatura digital o simplement literatura?

Conversem sobre la possibilitat d’existència d’una literatura digital diferenciada de la literatura i prou. I això en relació a la identitat de l’escriptor.  Ens embranquem de debò.

Mantinc que la formulació de Joan Elies Adell sobre la literatura digital és molt restrictiva i escric que potser és més a prop de l’academicisme que del flux de la realitat. No vull dir que ho trobe malament, sinó que es tracta d’un punt de vista molt restringit.

Cultures en xarxa. CDigital

Des de la Catosfera 2010 a Granollers, a punt de començar la sessió “Cultura en temps de xarxes” moderada per Toni Ibáñez, que ha reunit expertes del CCCB, el Museu Picassos i lletrA. La qüestió és veure la relació entre la cultura i les xarxes socials.

Les xarxes socials, segons Toni Ibáñez, són la nova àgora d’expressió pública en llibertat, on, diu, ha nascut la metocràcia. Ho contraposa als tecnòfobs, que veuen perillar els seus beneficis empresarials o el seu estatus social. Carrega contra Quim Monzó, a qui posa com exemple de tecnòfob. Entrada a sac en la matèria. Ataca la jerarquia analògica, que contraposa a la descentralització anàrquica de les xarxes.

El vigilant en el camp de sègol

Començo l’any amb la lectura d’El vigilant en el camp de sègol de J.D Salinger. Era un títol que em passava repetidament per davant dels nassos i del qual ho ignorava pràcticament tot. Aquestes coses poden passar durant anys però si persisteixen al final, un dia o altre, acabes per entrar-hi. Aprofito la reedició que en fa La Butxaca, que és certament de butxaca, per fer-hi cap.

D’entrada, el títol té l’atractiu enigmàtic del que és desconegut. La paraula “sègol” no forma part del meu patrimoni lèxic personal però igualment la frase resulta suggerent. Al capdavall, els camps de cereals tenen unes connotacions relacionables amb la felicitat, la plenitud vital, l’amor. També amb el sexe.

Xivert

Vaig al castell de Xivert perquè per alguna banda s’ha de començar a fer el que ve de gust i el temps disposa de calaixos, talment a la manera de Dalí, per propiciar visites extremes com ara aquesta.

Arribar-hi no és gens difícil, avui: està ben indicat i el camí és accessible. al trànsit rodat. A dalt, el visitant fa cap a l’aventura arqueològica de les desferreres del passat medieval. Unes quantes obres de condicionament fan accessible el lloc i li confereixen uns mínims de decència. Al Nord valencià, tret del castell de Peníscola, que és un decorat impagable per al turisme, tota la resta de monuments d’aquesta mena malviu en l’abandonament rònec des de fa molt de temps, si no ha desaparegut. És el cas de Xivert, pràcticament des del seu abandonament com a fortalesa estratègica, al segle XVII.

Els jugadors de whist

Llegeixo amb atracció Els jugadors de whist de Vicenç Pagès Jordà, que a més d’escriptor és un entès en literatura infnatil i juvenil i ha pensat sobre el cànon d’aquest tipus de literatura, o més estrictament de novel·lística. Ja se sap que el cànon remet als clàssics, als models que marquen uns eixos, unes pautes, que es mantenen al llarg del temps i que serveixen de referència a la creativitat.

Encara que ell mateix veja amb bons ulls la teoria de la postmodernitat literària segons la qual ja no es pot parlar de grups homogenis de creadors, encara menys si són generacionals, ni es pot fer crítica de la mateixa manera que durant bona part del segle XX, la seva activitat literària, i especialment aquesta novel·la, sí que m’ha causat mentrestant la llegia una certa sensació d’identificació generacional. Per a ser més exactes, m’ha causat una sensació de contingüitat, de veïnatge generacional, perquè els personatges que formen el grup de jugadors de whist de la novel·la, que tenen exactament la mateixa edat de l’autor, són uns pocs anys més grans i, doncs, encara que no m’hi puga identificar del tot, sí que vindrien a ser els qui s’admiren de jove, aquells a qui vas voler seguir, imitar de ganàpies.

La cuina de Rossell

La cuina de Rossell és dels pocs llibres que tracten la cuina del país des d’un punt de vista autocentrat, és a dir, des del punt de vista del mateix lloc, de la mateixa societat de què es recull el patrimoni culinari o gastronòmic. Escrit per Maria Cinta Mayo i Vicent Caballer, restauradors del poble, a partir de l’experiència pròpia i d’un treball de camp admirable, el llibre compta amb la fotografia de Manuel Andreu i Albert Rot, integrants del Grup d’Estudis de Rossell, una associació dinàmica i interessada pel patrimoni local, que treballa des d’una perspectiva igualment autocentrada, que posa en el centre d’interès i com a criteri bàsic la referència a la pròpia societat local a què pertany, abans d’altres consideracions. Com no podia ser d’una altra manera, el llibre és editat per Onada, l’editorial benicarlanda animada pel també rossellà Miquel Àngel Pradilla.

Inventari d’urgència núm. 2

La pedra seca de Vilafranca.
L’Aplec dels Ports que s’hi farà l’any que ve.
Els pagesos de Menorca. L’illa en el record.
Assassinat al club dels poetes, un èxit de visites. No copieu!
Què en farem de la literatura?
82 conferències. Ja està dit.
Vicent Andrés Estellés, aquell fill de forner que va escriure tant que perdia els poemaris.
Hip-hop per fer ballar el cap dels endormits.
Els jugadors de whist.
Els papers de la UGT de Traiguera que encara són a Salamanca. Aquell botí de guerra, aquell lladrocini.
Manel. Ai, Dolors…
I unes ganes que pugen i pugen d’escriure però sense temps.
És el temps de llegir: Sherlock Holmes, Patufet i l’escola de Vilagrassa, comarca de l’Urgell.
L’Urgell, com un país perdut, com el país perdut d’Ares.
Demà ve el poeta Antoni Canu a Barcelona.
Demà arranca la biblioteca Ernest Lluch de Vilassar de Mar.
Demà ja és avui.

Barcelona tràgica

Llegeixo Barcelona tràgica d’Andreu Martín després d’haver sentit parlar l’autor en una entrevista radiofònica. Tot i que és un autor que no necessita gaire presentació i que conec des de fa temps per la seua dedicació a la literaura juvenil i a la novel·la negra, no recordo haver llegit res d’ell darrerament. Aquest any es commemora el centenari dels fets de la Setmana Tràgica i l’enfocament que l’autor dóna al tractament de la qüestió en l’entrevista esmentada em decideix a llegir-lo.

A banda del poc o molt que conega el tema d’haver-lo estudiat, la imatge imaginaria que tinc de la Setmana Tràgica es remunta a La ciutat cremada, pel·lícula dirigida per Antoni Ribas, de 1976. És, per tant, l’imaginari d’una altra època.

Llengua, literatura i educació, i 3

Abordem ara el vessant més relacionat amb l’educació. Anteriorment ja hem fet esment de la situació general de la joventut de Catalunya quant a hàbits culturals i de la situació dels ensenyaments de la literatura en el sistema educatiu actual. Entrem, doncs, a comentar la part final de l’enunciat de la taula rodona, que planteja la incidència de la producció literària ebrenca més recent en l’escola del seu àmbit territorial.

Llengua, literatura i educació, 2

Al meu entendre, els escriptors ebrencs hem de basar la nostra pràctica lingüística, consistent en la creació literària, en dos principis: la creativitat i el criteri lingüístic.

Parlar de creativitat i no parlar alhora de llibertat cretaiva, és impossible. Aquesta llibertat creativa fa referència, sobretot, a l’ús del llenguatge literari, que és la matèria primera que tenim entre mans.