Espriu a Sinera

Vaig a Arenys de Mar a la jornada de formació del professorat que Ensenyament dedica al poeta Salvador Espriu. El dia no acompanya gaire perquè a primera hora del matí plovisqueja a tot el Maresme. Els actes tenen lloc al centre cultural Calisay, que és nom de licor de cafè de quan mon germà va prendre la comunió, és a dir, dels anys 70 del segle passat. Les destil·leries, que no vaig saber fins fa relativament poc que eren en aquesta població, s’han convertit en un espai per a la cultura i han conservat, si més no, el record del passat industrial i vinyater del lloc, avui que el territori està trinxat entre les vies vora mar, les urbanitzacions, l’autopista i els camps de golf, amb les feixes de maduixeres abandonades de fa temps. Fins la riera ha estat canalitzada, soterrada… i ocupada per un aparcament de pagament. Vivim una època lletja, de decorats que cauen a trossos a causa del podrimer, de la floridura. La riera de les coses baixa revolta i més que hauria de baixar.

Hi ha alguns paral·lelismes entre aquesta lletjor i l’època lúgubre de la postguerra espanyola que va ser la que va ocupar la part central de la vida adulta del poeta.

La maledicció del Groc

Armando Vericat va iniciar-se com escriptor en obtenir el 27è premi de novel·la Ribera d’Ebre, considerat el més rellevant de les Terres de l’Ebre, el 2010, amb La vall del miracle, una novel·la ambientada al segle XVI, a Traiguera, concretament al santuari de la Font de la Salut, que va a parèixer publicada el 2011. En ocasió de la presentació pública del llibre a Traiguera, ja vaig tenir ocasió d’escriure i parlar sobre l’autor i sobre l’obra. Avui torno a fer-ho per presentar la segona novel·la seua, La maledicció del Groc, publicada per la mateixa editorial, Cossetània, de Valls. En ocasió de la presentació de La vall del miracle ja vaig expressar el desig que aquella primera novel·la tingués continuïtat, i apuntava que en realitat, la consistència literària de l’escriptor es manifesta en la continuïtat de la seua obra. Ara, aquesta novel·la ja és una realitat i, doncs, les perspectives que anunciaven aquella primera publicació han començat a prendre forma en aquesta segona.

Comparteixo amb Armando Vericat l’interès per la Font de la Salut com a referent cultural i literari. Va participar amb la lectura de fragments de la seua primera novel·la en la ruta literària que hi vaig organitzar el setembre de 2012, arran de la publicació del llibre homònim de la mà de l’editorial Saldonar. També compartim l’interès pel patrimoni lingüístic de Traiguera, per les formes genuïnes d’expressió, que suposen una identitat i una determinada manera de viure; i per la seua incorporació al llenguatge literari, com correspon a la dinàmica pròpia de qualsevol cultura viva, en què la literatura s’alimenta del bagatge de la societat a què correspon. L’esforç per la construcció d’un llenguatge literari apte per reproduir el món del Maestrat, del nostre poble, per vehicular-lo artísticament i donar-li una via d’universalitat ens uneix en la nostra dedicació creativa.

Quadern dels torsimanys / Cuaderno de los trujimanes

Això és que l’estiu passat de 2012, Manel Alonso, després de publicar Quadern dels torsimanys / Cuaderno de los trujimanes, per donar promoció a la seua tasca literària, va proposar via xarxes socials que faria arribar un exemplar del llibre a qui li enviés una imatge d’un lloc qualsevol que s’anomenés Pouet, que és el nom literari que ell empra per projectar tot el seu mon a cavall de la memòria i la imaginació, i que es correspon, en aquesta banda de l’espill, amb el seu Puçol natal, a l’Horta de València. Seguidor com sóc de la seua activitat literària des que vaig conèixer-lo a la jornada literària de Cornudella de Montsant que organitza Jesús M. Tibau, en l’edició de 2010, i tenint en compte que era a Xert passant part de l’estiu, se’m va acudir d’enviar-li una imatge d’El Pouet, aquell tros familiar del carrer del Camí Nou, que té aquella porta tan senzilla i alhora tan característica, tan nostra.

Així és que em va arribar a casa l’exemplar promès, editat per Germania, d’Alzira, que com a edició d’un llibre de poesia comparteix el bon gust per les formes de les millors edicions de poesia. El llibre és un recorregut per la trajectòria creativa de l’autor en aquest gènere, amb poemes extrets de llibres anteriors o bé publicats en volums col·lectius, entre 2002 i 2012, que segueix la pràctica encetada en el volum Les hores rehabilitades, llibre aparegut el 2002 que recull la trajectòria poètica de l’autor des dels seus inicis, al 1986, fins aleshores.

Pols de roses

A la darrera edició de la Fira del Llibre Ebrenc coincideixo a la taula de presentacions amb Olga Besolí. Ella hi ve a presentar Pols de roses i jo La Font de la Salut. Al final de l’acte, interessada pel llibre que parla del santuari de Traiguera, quedem que en parlarà al seu “Espai d’Arts” del programa Dixa’m vore del Canal Terres de l’Ebre. El programa va emetre’s al setembre de 2012 i ara és el moment de completar l’intercanvi de comentaris amb aquesta entrada sobre la seua obra teatral Pols de roses, que tenia per llegir des de la trobada de Móra d’Ebre.

Olga Besolí (Tortosa, 1972) és coneguda sobretot per la sèrie Els Contes de Muniatto de llibres il·lustrats infantils, en què fa tàndem amb la seua germana Esther, pintora i il·lustradora. La sèrie ha esdevingut el fenomen editorial infantil de les Terres de l’Ebre, de la mà del pallasso Muniatto, que interpreta Eusebi Morcillo, i també de la dedicació de contacontes de les germanes Besolí. La trajectòria creativa d’Olga Besolí, a més de la literatura infantil, s’obri a la narrativa, el guió i el teatre, cosa que juntament amb la seua participació en televisió conforma un ventall de registres en què les incursions creatives no estan exemptes de la motivació originada pels premis literaris.

Amb Pols de roses, Olga Besolí va obtenir el premi Micalet de Teatre, de la Societat Coral El Micalet en l’edició de 2009.

Barcelona de novel·la negra

Abans d’acabar l’any 2012 anem el darrer dissabte a Barcelona a la ruta literària sobre novel·la negra que hi fa Sebastià Bennassar en col·laboració amb el Laboratori de Lletres. Sebastià Bennassar (Palma, 1976) és escriptor i activista literari, i té un interès persistent per la novel·la negra, de manera que la ruta que ofereix per Barcelona bé ha de ser interessant. El vaig conèixer arran de la presentació d’Un riu de crims a la BCNegra, on coordinava una taula rodona, ara fa dos anys.

Quedem a la plaça de la Virreina, a Gràcia, que està pràcticament deserta el dissabte a primera hora del matí. El lloc em sona per unes imatges esgarrifoses de desenterraments que s’hi van fer a l’església de Sant Joan, de la mateixa plaça, durant la guerra de 1936-1939; i per ser escenari d’alguns passatges finals de l’adaptació cinematogràfica de La plaça del Diamant. A l’hora convinguda ens apleguem els participants, entre els quals tinc el plaer de trobar Xavier Montoliu, un altre treballador de la lletra catalana, amb qui intercanviem salutació i comentaris professionals.

El guia ve preparat com per anar a fer travessa, amb una motxilla  que, això no obstant, du carregada de llibres. Fa les explicacions inicials i emprenem l’itinerari per Gràcia, que ens porta per tres places més: la del Diamant, la del Sol i la del Raspall. Ell ho relaciona amb novel·les que em sonen vagament entre els records que em desperten les places del Diamant i del Sol.

València de Vicent Andrés Estellés

Aquest dissabte cinc vaig a València a l’exposició Cronista de records i esperances que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha organitzat al centre del Carme. Volia veure l’exposició en la seua ubicació original, abans que no comence el periple que l’ha de dur arreu del territori valencià, de moment. El fet que Josep Palomero en siga el comissari i que en parléssem quan la idea s’anava a convertir en realitat m’empeny la curiositat per veure quin ha estat el resultat final. Això dels anys commemoratius suposen un esforç que segurament d’una altra manera no es faria. Ja som al 2013 i l’exposició anuncia que Estellés és l’escriptor de l’any 2012. En realitat, la commemoració deu haver servit per produir l’exposició, cosa que ja val per si sola la pena. Per si fos poc, recordo que darrerament aprofito les vacances de Nadal per fer una escapada a la ciutat. La primera vegada que hi vaig anar, al 2008, va ser exactament el mateix dia de la cavalcada de Reis. El que m’interessa de la ciutat, la seua part més característica, sempre resulta sorprenent per al visitant.

El magma silenciós

Llegeixo l’exemplar d’El magma sileciós que Vicent Pallarés va dedicar-me l’any passat a la Setmana del Llibre en Català editat per Onada, de Benicarló. A la coberta del llibre i als crèdits hi consten dos autors: Manel Garcia Grau i el mateix Vicent Pallarés. Al pròleg, Pallarés explica com es va produir la gènesi de l’obra. Al 2006, Manel Garcia Grau, ja malalt, va proposar a Pallarés l’escriptura d’una novel·la a quatre mans, a partir de materials que tenia aplegats, entre els quals hi havia el començament de la narració. Pallarés s’hi va avenir de grat i va llegir els materials que Garcia Grau tenia aplegats, però la mort de l’escriptor de Benicarló va aturar el projecte. Un temps més tard, quan els efectes del traspàs de Garcia Grau ja s’havien apaivagat, Pallarés va reprendre’l i va escriure la novel·la a partir de la idea i els materials inicials de Garcia Grau.

El resultat és una novel·la juvenil que tracta el tema de la recuperació de la memòria històrica des d’un enfocament apte per a l’assimilació per part del públic a qui va orientat el llibre. Uns estudiants universitaris que participen en una protesta ecologista per la construcció d’una autovia són testimonis del descobriment d’una fossa comuna.

Trilogia de Nova York

Unes coses porten les altres i després de llegir Diari d’hivern de Paul Auster vaig quedar-me amb la intriga de llegir-ne alguna cosa més. Així que recorro a la biblioteca subterrània i hi trobo Trilogia de Nova York, que segons res la contraportada de labutxaca resulta ser «el llibre que va llançar a la fama el seu autor» a mitjans anys 80. La traducció al català és de la dècada posterior i l’edició que llegeixo de 2007. Així és que vaig tard però tampoc no tant, perquè la reedició en format de butxaca bé deu voler dir que l’obra manté l’interès del públic lector, aquest milió llarg de lectors que diu que constitueixen el mercat de la lectura en català.

Trilogia de Nova York conté tres novel·les breus o relats llargs centrats en històries que d’una manera o altra tenen la ciutat dels gratacels d’escenari i, en certa manera, com a personatge col·lectiu de fons, com a ambient que determina que les coses siguen d’una manera determinada i els personatges es comporten com ho fan. D’entrada, les tres històries tenen un plantejament que podríem considerar detectivesc, en el sentit que el desencadenant de l’acció passa per una cerca que cal realitzar, bé per part d’un detectiu bé per part d’algú altre que, no sent-ne, n’ha de fer, de detectiu. Dic jo que deu ser un recurs per captar l’atenció del lector i arrossegar-lo a la lectura tot assegurant que mantindrà l’interès fins al final o, si més no, fins ben avançada la lectura.

El precio de la derrota

El precio de la derrota. La ley de responsabilidades políticas en Castellón, 1939-1945 és la publicació de la tesi doctoral de Fernando Peña, professor expert en l’anàlisi de la configuració del franquisme a la província de Castelló. La publicació és el resultat de l’estudi exhaustiu dels expedients de responsabilitats polítiques dipositats l’Arxiu Històric Provincial de Castelló de la Plana (AHPCS), procedents dels arxius de l’antic govern civil de la província, que es van conservar després d’un abandonament que els va portar a la destrucció parcial, com en tants altres casos d’arxius sobretot municipals de la demarcació de Castelló, com ara el de Traiguera. Costa creure que l’estat en què han arribat a l’actualitat molts d’aquests arxius es dega només al desinterès de les institucions que en són propietàries i a càrrec de els quals se suposa que estan. La falta d’un ordenament diguem-ne superior en relació a la documentació històrica dipositada en els arxius municipals pareix respondre a una política deliberada interessada a gestionar el present obviant un passat al voltant de l qual val més no parlar, perquè és com si anés anat a parar sota la catifa, com tanta altra brossa.

El llibre de Fernando Peña resulta imprescindible per contextualitzar l’estudi de la repressió franquista als pobles de Castelló en relació específica amb l’aplicació de la llei de responsabilitats polítiques.

Biblioteca subterrània: En obres