
Vaig a Arenys de Mar a la jornada de formació del professorat que Ensenyament dedica al poeta Salvador Espriu. El dia no acompanya gaire perquè a primera hora del matí plovisqueja a tot el Maresme. Els actes tenen lloc al centre cultural Calisay, que és nom de licor de cafè de quan mon germà va prendre la comunió, és a dir, dels anys 70 del segle passat. Les destil·leries, que no vaig saber fins fa relativament poc que eren en aquesta població, s’han convertit en un espai per a la cultura i han conservat, si més no, el record del passat industrial i vinyater del lloc, avui que el territori està trinxat entre les vies vora mar, les urbanitzacions, l’autopista i els camps de golf, amb les feixes de maduixeres abandonades de fa temps. Fins la riera ha estat canalitzada, soterrada… i ocupada per un aparcament de pagament. Vivim una època lletja, de decorats que cauen a trossos a causa del podrimer, de la floridura. La riera de les coses baixa revolta i més que hauria de baixar.
Hi ha alguns paral·lelismes entre aquesta lletjor i l’època lúgubre de la postguerra espanyola que va ser la que va ocupar la part central de la vida adulta del poeta. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Armando Vericat va iniciar-se com escriptor en obtenir el 27è premi de novel·la Ribera d’Ebre, considerat el més rellevant de les Terres de l’Ebre, el 2010, amb 
A la darrera edició de la 

Llegeixo l’exemplar d’El magma sileciós que Vicent Pallarés va dedicar-me l’any passat a la Setmana del Llibre en Català editat per Onada, de Benicarló. A la coberta del llibre i als crèdits hi consten dos autors: Manel Garcia Grau i el mateix Vicent Pallarés. Al pròleg, Pallarés explica com es va produir la gènesi de l’obra. Al 2006, Manel Garcia Grau, ja malalt, va proposar a Pallarés l’escriptura d’una novel·la a quatre mans, a partir de materials que tenia aplegats, entre els quals hi havia el començament de la narració. Pallarés s’hi va avenir de grat i va llegir els materials que Garcia Grau tenia aplegats, però la mort de l’escriptor de Benicarló va aturar el projecte. Un temps més tard, quan els efectes del traspàs de Garcia Grau ja s’havien apaivagat, Pallarés va reprendre’l i va escriure la novel·la a partir de la idea i els materials inicials de Garcia Grau.
Unes coses porten les altres i després de llegir Diari d’hivern de Paul Auster vaig quedar-me amb la intriga de llegir-ne alguna cosa més. Així que recorro a la biblioteca subterrània i hi trobo Trilogia de Nova York, que segons res la contraportada de labutxaca resulta ser «el llibre que va llançar a la fama el seu autor» a mitjans anys 80. La traducció al català és de la dècada posterior i l’edició que llegeixo de 2007. Així és que vaig tard però tampoc no tant, perquè la reedició en format de butxaca bé deu voler dir que l’obra manté l’interès del públic lector, aquest milió llarg de lectors que diu que constitueixen el mercat de la lectura en català.





