La Font de la Salut a Mediterráneo

Arran de la realització i la publicació de La Font de la Salut, vaig establir contacte amb l’escriptor de Borriana Josep Palomero, autor de la novel·la Els secrets de Meissen, que va ser adaptada al cinema per Roberto Bodegas amb el títol El secreto de la porcelana. Ara, Josep Palomero, que parla de llibres a El Periódico Mediterráneo de Castelló de la Plana, ha fet aquesta nota crítica del llibre.

Els dolços i els salats als forns de Vinaròs

A la Setmana del Llibre en Català, que aquest 2011 que ara toca a la fi va tenir lloc al parc de la Ciutadella, a la parada dels editors valencians, hi veiem aquest llibre que ens atrau de cop. Certament, l’editorial Onada, de Benicarló, té un gust especial a l’hora de produir els llibres de cuina de la col·lecció La Teca. I això no únicament pel disseny acurat de les edicions, en què es combina una imatge impactant amb el receptari entenedor i a l’abast de qualsevol; sinó sobretot per la tria de continguts que hi apareixen. Lluny de sofisticacions artificioses, els llibres de La Teca són un intent de preservació del receptari tradicional de la cuina del Baix Maestrat, de moment. Com tota cuina tradicional, la del Baix Maestrat és sobretot de subsistència, feta de productes dels que abans es tenien a mà, quan es tenien, decididament estacional, tant en el sentit que aprofitava els productes de la temporada com en el de vinculació al cicle festiu religiós. Una cuina potser en vies de desaparició, de residualització si més no. Tret d’alguns productes amb projecció, com ara el llagostí i la carxofa, tota la resta és una cuina amb una difusió totalment limitada a la societat que l’ha heretada i la manté en els seus usos poc o molt tradicionals. I aquesta societat no és altra que la dels pobles ilercavons a ambdues parts del Sénia. Una societat i una cuina sota pressió de les transformacions de tot tipus que suporten.
El llibre no el coneixia i crida l’atenció per la referència explícita als forns de Vinaròs.

Joan Ferreres: presentació de La Font de la Salut

El passat dimecres 4 de gener, va tenir lloc al centre cultural Pere Labèrnia de Traiguera la presentació en terreny local de La Font de la Salut. L’acte va comptar amb la participació d’Ana Arnau, en el paper de presentadora; Francesc Gil, editor d’Edicions Saldonar; i Joan Ferreres i Nos, com a presentador i crític del llibre; a més de mi mateix que en sóc l’autor. Des d’aquí dono una vegada més les gràcies a tota la gent que va acudir-hi.

Joan Ferreres ha tingut la generoistat de fer-me arribar el text que va llegir per si hi volia donar publicitat. Sempre és interessant donar a conèixer els textos que serveixen per parlar, perquè amb el temps esdevenen testimoni i se’n pot fer una valoració, tant del text com del tema que tracten. Es pot llegir a continuació.

Des de la mola de Xert

Des de la mola de Xert, a set on Flickr.

21 imatges del 24 de desembre de 2011

La Pastora. Del monte al mito

Acabo de llegir aquest llibre justament el 6 de desembre, per aquelles coincidències de la vida. Malgrat el títol, que durant bona part de la lectura m’ha fet pensar que, de fet, el nom del darrer guerriller valencià només era un esquer per induir a l’adquisició del llibre; La Pastora. Del monte al mito és un tractat de fets concrets de la història del moviment guerriller actiu als anys 40 i 50 al mateix territori on, un segle abans havia arrelat la facció carlista i la guerra civil entre liberals i reialistes. D’això darrer no se’n parla, però va bé tenir-ho en compte per allò que no és la primera vegada (potser la darrera, sí) que aquestes coses passen en el mateix escenari, en el mateix territori.

La Font de la Salut

Aquesta setmana ha sortit a la venda La Font de la Salut. com que en sóc l’autor, n’hauré de dir alguna cosa en aquest bloc, que tinc una mica abandonat entre unes coses i altres pràcticament des de l’estiu, tot i que hi he anat afegint alguns articles escadussers. Les coses unes i altres són, a més de la promoció del llibre, unes correccions inacabables que són com picar pedra a la pedrera; la lectura de La Pastora, del monte al mito, un llibre a cavall entre el periodisme i la història, que parla del meu tema recurrent dels maquis; la presentació d’una comunicació al III Congrés de Cultura i Territori a les comarques de la diòcesi de Tortosa, titulada “Els expedients de responsabilitats polítiques de Traiguera”, feliçment presentada aquest divendres 25; l’escriptura d’un relat per a un llibre col·lectiu de l’associació El Pont, que per a més inri coordino; i altres tantes tasques de manteniment de blocs i bloquets.

Ho diré amb tota sinceritat i així cadascú ja sap a què atenir-se. Facebook és pareix una xarxa social per a l’expansió de la personalitat. Certament es pot utilitzar d’aquesta manera i és emocionant deixar-se portar per les publicacions de les amistats i per les pròpies. Però sobretot és una màquina perfecta de difusió d’idees, iniciatives i complicitats.

Todo lo que sé sobre novela negra

Vaig trobar el llibre en una de les meues incursions al FNAC, mentre feia temps per anar en una altra banda. Potser m’agafo les coses massa a la valenta. El cas és que, després de participar en Un riu de crims amb “Mort a la piscina”, un relat de tempteig, em diuen si vull participar en el recull que apareixerà aquest any vinent arran de la trobada de gènere negre del Matarranya, que organitza Octavi Serret des de la seua illa de llibres. Per escriure “Mort a la piscina” vaig documentar-me mínimament en les convencions del gènere. Cada cosa té les seues característiques. Cada disciplina compleix uns requisits i el que pot fer el neòfit és intentar entendre els rudiments i, a partir d’aquí, anar bastint el seu estil personal. No hi ha un estil personal que es puga adaptar a gèneres diferents. L’estil personal es construeix alhora que s’apliquen les pautes d’un gènere determinat.

Partida a La Jana

Per invitació de l’Associació Janenca de Cultura, vaig a parlar de Partida a La Jana (Baix Maestrat). Hi faig la presentació del llibre que m’ha servit, adaptada a cada situació, en presentacions anteriors. En aquest cas, faig referència expressa als llibres La Pastora. Del monte al mito, de José Calvo, i Donde nadie te encuentre, d’Alicia Giménez Barlett per cridar l’atenció sobre el fet que, amb aquestes aportacions, el personatge històric que va ser el guerriller de Vallibona està en curs d’esdevenir l’heroi més conegut de les comarques del nord valencià, pel fet que l’escriptora va obtenir-hi el premi Planeta i, tractant-se d’una escriptora internacional, segurament la seua novel·la i el personatge que tracta han d’arribar a ser coneguts al mateix nivell. D’alguna manera, doncs, la Tresot esdevé el paradigma d’un heroi universal a la recerca de la llibertat. M’agradaria pensar que Partida, que se situa en la mateixa temàtica, comparteix aquesta universalitat.

Elogi del piventó segons Vicent Andrés Estellés

El piventó, pimentó, primentó, pebre, pebrera o pebrot és una hortalissa cara a l’imaginari de Vicent Andrés Estellés. El poema «res no m’agrada tant» n’és la mostra més superlativa, d’aquest gust. Certament, el piventó no és, a dia d’avui, cap fruita exòtica que faça pensar en poders afrodisíacs ni coses per l’estil. El piventó és una hortalissa criada a manta als  horts valencians, molts dels quals avui s’han convertit en urbanitzacions o simplement s’han ermat després de no poder resistir la competència de sistemes de producció més industrialitzats. Recordo que quan els meus pares van convertir en regadiu un tros d’oliveres que tenien vora la carretera CV-11, el que antigament va ser el camí ral de Tortosa,  una de les primeres plantades que van fer va ser de piventoneres. La piventonera és una planta fràgil, de branques rígides i trencadisses, amb fulles amples, verdíssimes, que no sol passar del mig metre d’altura. En proporció amb la poca cosa que és, produeix uns fruits molt grossos si parlem del piventó morrongo, que és com anomenem familiarment el pebrot roig, el més característic que ofereix el mercat. També són igualment grossos, molt allargats, els piventons italians, encara que de polpa bastant més estreta. La diferència de gust és prou perceptible: el morrongo té una molla dolça, mentre que l’italià posseeix una amargor que no sé per què me’l fa considerar de gust més oriental.

Els somriures de la pena

He llegit Els somriures de la pena de Manel Alonso i Català, aquest mes d’agost, com una lectura d’estiu, és a dir, com una lectura destinada sobretot al plaer de llegir. Hi ha moltes maneres de llegir i aquesta deu ser la més fragmentària, caòtica i discontinua que hi ha. Per exemple, la lectura del llibre ha anat intercalada amb el seguiment d’altres tants volums. Això no obstant, alhora, es tracta de la lectura més distesa de totes, en què la imaginació, la sensibilitat i el gaudi estètic es deixen anar de manera més lliure. Penso que el resultat ha estat del tot satisfactori.

Amb l’autor, ens seguim prou a les xarxes socials des que vam conèixer-nos personalment a la trobada literària de Cornudella de Montsant de 2010, propiciada per Jesús Tibau. D’abans, només em sonava per la seua vinculació a la revista L’Aljamia, que vaig detectar en l’etapa de tossal. Resulta sorprenent el desconeixement que ha existit i que encara existeix entre els escriptors de les diferents àrees culturals catalanoparlants. És una cosa que he tingut ocasió de constatar en diferents àmbits i que potser les xarxes socials puguen millorar, si bé és veritat, al meu entendre, que les dinàmiques centralistes tendeixen a condemnar a l’ostracisme cultural les veus que o bé no aconsegueixen vèncer aquesta dinàmica o bé no hi grimpen sense més miraments.