Llengua, literatura i educació, i 3

Abordem ara el vessant més relacionat amb l’educació. Anteriorment ja hem fet esment de la situació general de la joventut de Catalunya quant a hàbits culturals i de la situació dels ensenyaments de la literatura en el sistema educatiu actual. Entrem, doncs, a comentar la part final de l’enunciat de la taula rodona, que planteja la incidència de la producció literària ebrenca més recent en l’escola del seu àmbit territorial.

Llengua, literatura i educació, 2

Al meu entendre, els escriptors ebrencs hem de basar la nostra pràctica lingüística, consistent en la creació literària, en dos principis: la creativitat i el criteri lingüístic.

Parlar de creativitat i no parlar alhora de llibertat cretaiva, és impossible. Aquesta llibertat creativa fa referència, sobretot, a l’ús del llenguatge literari, que és la matèria primera que tenim entre mans.

Llengua, literatura i educació

Inicio uns pocs escrits dedicats a aquesta temàtica amb l’esperança d’aclarir quatre coses per ser dites en taula rodona a les properes jornades de les lletres ebrenques, que tindran lloc els propers dies 23 i 24 a la biblioteca Sebatià Juan Arbó d’Amposta.

Tres són els conceptes a relligar i tres els punts de vista des dels quals m’hi atanso: lingüista, escriptor i educador. Dues qüestions incials per trencar el gel, recollides al tríptic de les jornades: Quin és l’estat de la llengua literària a les nostres terres? Arriba la producció literària més recent als centres educatius de la nostra demarcació?

Joan Ferreres

Text sobre l’historiador Joan Ferreres i Nos amb motiu de la presentació a Traiguera del seu llibre L’esplendor de la Traiguera renaixentista.

Ara, per fer la presentació de l’autor del llibre que es presenta avui en aquest espai del Pes Fariner, que va adquirint potser més lentament que no seria d’esperar el seu caràcter emblemàtic per a la cultura de Traiguera, podria començar dient que Joan Ferreres és professor de secundària i doctor en història, amb una tesi doctoral sobre l’escultor Joan Baptista Folia, jordienc com ell; i que és un historiador amb una llarga trajectòria en l’estudi del Maestrat Vell de Montesa, la seua terra i la seua gent, sobretot des del Centre d’Estudis del Maestrat, de Benicarló, pràcticament des dels seus inicis a finals dels anys 70 del segle passat.

Homenatge a Octavi Serret

Cap a 1999 havia començat a estudiar a la UOC i m’havia entrat la fal·lera d’Internet. Estava aprenent a fer pàgines web i per practicar i també per donar solta a les inquietuds literàries i culturals, per explorar en definitiva les possibilitats d’aquest nou mitjà de comunicació que és avui Internet, vaig crear la revista digital tossal. Entre altres coses, la revista, al capdavall un aplec de pàgines web més o menys ben ordenades i relacionades amb les possibilitats que oferia el que avui en diem, potser una mica despectivament, la web 1.0, donava notícia d’altres web relacionats amb la literatura i la cultura d’expressió catalana.

Ja en aquell temps recordo haver detectat la web de la llibreria Serret de Vall-de-roures i haver-ne recollit la referència en una de les pagines de la publicació. En aquell moment, era de les poques llibreries que tenia aparador a Internet.

Rossinyols

L’estiu astronòmic encara no s’ha acabat i ja s’han començat a notar els primers canvisen la meteorologia. Setembre és un mes de transició i això es nota també a taula, a la cuina i al mercat. Encara que siga a preus prohibitius, ja es poden trobar els primers bolets de la temporada. Els de la família dels rossinyols són dels més primerencs, ja que de fet se’n poden trobar durant l’estiu. Dins d’aquest grup de bolets, la guia Caçadors de bolets, que és la que tinc a mà, hi aplega els rossinyols mateixos, els camagrocs i les trompetes. Tots tres bolets són d’un gust i una textura espectaculars.

El músic del bulevard Rossini

He llegit amb fruïció creixent El músic del bulevard Rossini, de Vicent Usó, obra que va ser finalista del premi Sant Jordi de 2008. Allò que al començament  sembla una novel·la psicològica de viaranys recaragolats va prenent cos i definint-se de la mà d’una veu narrativa amb personalitat que culmina una dura història de rabiosa actualitat acomplint les expectatives que justament va generant en el lector al llarg de 185 pàgines.

Malgrat la projecció de l’autor, també en el camp de la narrativa juvenil, encara no n’havia llegit cap llibre i l’aproximació que n’he fet diguem que per raons professionals, va portar-me a llegir aquest llibre.

Cada castell i totes les ombres

Aquest estiu llegeixo Cada castell i totes les ombres de Baltasar Porcel. L’exemplar vaig adquirir-lo a la Setmana del Llibre en Català que va tenir lloc a Sant Cugat del Vallès i porta la dedicatòria de lletra ampulosa de l’autor, que va morir entre l’adquisició del llibre i l’inici de la lectura. Per acabar-ho de fer bonic, llegeixo bona part del llibre a la seua terra, a Mallorca. Justament aquells dies, apareix al diari Avui l’article de Melcior Comes “Porcel i totes les ombres“, que ve a ser un escrit vindicatiu de la figura de l’escriptor recentment traspassat.

Certament, la lectura que en faig no és ni molt menys ingènua. Vaig adquirir el llibre per la presència de l’autor a la Setmana del Llibre i la possibilitat d’emportar-me’n l’exemplar signat. És a dir, per pura casualitat.

Biografia lingüística 4

El Centre Universitari de Castelló, comunament conegut com el CUC, era, a mitjans anys 80, un institut ampliat que tot just començava a incorporar la nova realitat de l’autonomia valenciana, que s’obria camí enmig de l’aparell institucional postfranquista, amb la mateixa inexperiència que els ajuntaments democràtics. Lògicament, allí tot el que s’hi ensenyava de filologia era en un espanyol sense fisures. Tan sols l’estrambòtica assignatura de Gramàtica Normativa Valenciana marcava el territori de la catalanitat, com, d’altra banda, ho fa a les llibreries l’estand de “llibres en català” o “literatura en català”. L’excepció que confirma la regla. També hi havia Francès.

A la cala

Venint del país de les platges regenerades, artificials, una cala qualsevol d’una illa com ara Mallorca sorprèn per la precarietat aparent de mitjans que s’hi poden trobar. Genera certa desil·lusió inicial. Aquell espai tan estret, potser al final d’un camí igualment estret, com de cabres, com pot atraure tant el turista àvid d’exotisme mediterrani? L’aigua de la vora, al capdavall, és tèrbola, plena d’algues i aparentment deserta de vida. L’arena és de la que s’apega, com la de Peníscola però més fina, sense aquell tacte de tarquim, sinó de sèmola que es desfà només tocar-la.
Segons l’hora del dia, la cala pot ser un lloc inhabitable per col·lapsat de gom a gom o donar la sensació d’abandonament, pròpia de les hores indeterminades de la tarda. Per no haver-hi, no hi ha ni ones, tractant-se com es tracta d’una cala on la mar oberta només s’hi deixa notar en cas de tempesta. Hi ha vaixells ancorats més enllà de les boies que delimiten l’àrea de bany, com senyorejant un territori inhòspit, inaccessible.
No cal dir que es tracta d’una sensació que els atractius de prendre-hi el bany esvaeixien al cap de poc temps de ser-hi. Perquè una cala és una experiència de contacte amb la natura a mesura humana, a mesura molt humana. Res a vure amb la platja massificada de les grans àrees turístiques o metropolitanes. Discreció local i discreció visitant. L’encant de la mar per transformar.