Literatura ebrenca: esclat o normalitat?

Escric des dun dels ordinadors de la biblioteca comarcal Sebastià Juan Arbó d’Amposta, davant la bicicleta que emprava l’escriptor mentre a la sala es parla de “La dona en la lieratura. Una mirada singular”. Aquesta tarda hi intervinc per parlar en una taula rodona que porta per títol el mateix que encapçala aquest article, i ara em disposo a preparar les quatre idees que em vinguen al cap sobre aquesta temàtica. Per tant, la meua inervenció aquesta tarda es basa en el que es diu a continuació.

Parlar de literatura ebrenca, així en general, ja és un símptoma en sentit positiu. Si se’n parla públicament, encara més. Hi ha una literatura ebrenca per raons diverses. Perquè hi ha un grup de creadors que prenen d’una manera o altra els referents territorials per crear la seua obra. Perquè hi ha algunes editorials que fan això mateix, i publiquen els autors esmentats. Aquestes editorials, al meu entendre especialment Aeditors, tenen bona part de la responsabilitat en aquesta eclosió recent. També perquè hi ha una infraestructura cultural que ho fa possible: unes instal·lacions com ara aquesta mateixa biblioteca; alguns directoris i webs de referènciea, com ara llibresebrencs, beaba, lo Cel i serretllibres; i la fira del llibre de Móra d’Ebre. Aquesta infraestructura dóna lloc a un circuit, un ititnerari cíclic que permet que els escriptors donen a conèixer la seua obra, els editors facen negoci i les infraestructures culturals troben sentit als objectius amb què van crear-se. Finalment, també hi ha un públic: el públic de l’àmbit territorial en què es desenvolupa el circuit literari ebrenc.

Aixo ha estat un esclat en els darres temps? No sé si val la pena preguntar-s’ho. En qualsevol cas, benvingut esclat que porta a la normalitat cultural.

Ens trobem en la normalitat? Vegem-ne alguns trencalls.

Si comparem el circuit ebrenc amb altres realitats contigües que en podrien formar part, com ara el Nord valencià, evidentment podem parlar de normalitat. Més avall del Sénia, la situació de la creació literaria respon a uns altres paràmetres. Especialment si es tracta de creació en català. Al meu entendre, la literatura en català al sud del Sénia no es troba en el seu milor moment, sobretot perquè les infraestructures culturals que un dia o altre permetien l’existència d’un cert circuit, han estat cosncientment estrangulades. Per tant, en comparació, la vida literària ebrenca pot considerar-se d’una riquesa exhuberant.

Explica Octavi Serret que la publicació Canvi setze, en un article dedicat a la lietratura ebrenca, valora aquest àmbit territorial com el més creatiu dins del panorama de la literatura catalana actual. No diré que no. No tinc arguments per contrarestar aquesta afirmació. Si no és així , no hi deu faltar gaire. Ara bé: aquí la qüestió és si, a més del col·lectiu creador, les editorials, el circuit cultural i el públic, la literatura ebrenca té una difusió homologable, i quan entrem en aquest terreny, hem de referir-nos als mitjans de comunicació d’abast més ampli: diaris, revistes, ràdios, televisió, etc, fora de l’àmbit concret de les Terres de l’Ebre. Jo diria que en aquest asepcte hi ha molt de camí per recórrer. No únicament per la condició perifèrica que, atàvicament, ens han encolomat. Parlo sobretot de la miopia dels mitjans de comunicació de masses que no veuen el que passa aquí. Em sembla una miopia sospitosa.

No ens enganyem. La literatura ebrenca haurà de fer-se un lloc en el panorama literari català contra els elements. I aquests elements són sobretot els interessos, pocs o molts, grans o petits, de les altres illes culturals, manllevant el concepte d’Octavi Serret per referir-se a la vida cultural del Matarranya, que ocpuen l’atenció dels mitjans de comunicació de gran difusió. Si això passa amb els que es vehiculen en català, dels que s’escriuen en castellà, ja no cal ni parlar-ne.

Etiquetes: escriptors, literatura, Terres de l'Ebre