Joan Ferreres ha tingut la generoistat de fer-me arribar el text que va llegir per si hi volia donar publicitat. Sempre és interessant donar a conèixer els textos que serveixen per parlar, perquè amb el temps esdevenen testimoni i se’n pot fer una valoració, tant del text com del tema que tracten. Es pot llegir a continuació.

Presentació del llibre La Font de la Salut de Vicent Sanz Arnau

© Joan Ferreres i Nos

En primer lloc vull felicitar Vicent, quasi un veterà de la literatura amb dos bones obres de narrativa com són Cròniques perdudes i Partida, per haver fet aquesta obra diferent de les anteriors i força interessant per a la gent del Maestrat i per a tots aquells que vulguin descobrir i recuperar la “vessant vitalista” del Reial Santuari de la Font de la Salut, situada a la Vall del Miracle.

Però també el vull felicitar perquè amb aquest llibre ha donat un tomb cap a l’assaig. Vicent és un gran lector i un bon observador de la qualilitat dels textos d’altres, per això quan fa crítiques les fa fonamentades. És filòleg i humanista per estudis acadèmics, però sobretot utilitza una metodologia científica per fonamentar el treball dels seus temes. Vicent respecta, valora i aprecia les “idees dels altres” i moltes vegades les utilitza per crear el seu “imaginari personal” com observem en aquest nou i interessant llibre.

La Font de la Salut, sense cap dubte per a mí, és una obra a cavall de la literatura i de la història. A cavall de la literatura perquè hi ha artícles estríctament literaris com el de la barraca, el camí de pedra, el pou de baix, etc. Aquesta part del llibre m’ha agradat força perquè m’ha portat a recuperar un seguit de vivències personals: de les meves aventures de xiquet i d’adolescent a l’ermita; records i sensacions de la vida colectiva: escola i colla d’amics; recuperar un “punt fort” de la meva vida com va ser el casament, ja que hi vaig celebrar la meua boda, seguint la tradició familiar; reviure un lloc de pau i reflexió, que remet a la ilusió d’existir;  i retrobar i evocar un paisatge vital, que he tractat en els meus llibres.

Respecte a la història, la sensació ha estat diferent. Perquè l’he llegit com a expert coneixedor d’un lloc que jo mateix he contribuït redescobrir i recuperar de l’atonia en què estava immers des de feia molts anys. En aquest sentit, hi ha molts aspectes en què coincideixo amb Vicent perquè fa la recreació d’alguns passatges nostres o d’altres autors clàssics del santuari com ara Viciana, Prades, Sarthou i Milian. Els altres ni els anomeno, no remenaven arxius. En uns altres aspectes discrepo educadament. Vicent ja ho sap millor que ningú perquè aquestes darreres setmanes hem tingut una activa correspondència per internet. Per exemple: amb la data d’inici del santuari i de la tradició, amb el primer temple, amb l’esència dels romiatges, amb la voloració de l’escola taller, amb els homenots, etc. Però això és normal en un assaig historicista. Per aquesta part històrica, el felicito pel nivell intel·lectual i la capacitat que ha esmerçat a l’hora d’elaborar aquest assaig crític d’alguns punts bàsics de la història del Reial Santuari. Vicent, m’agrada “la sal i el pebre” que hi has posat perquè he recuperat l’interès per un tema que ja tenia força aparcat i bastant exhaurit.

Finalment, volia dir-vos, a tots els traiguerins i a tots els que estimeu aquest lloc sense ser d’aquí, que aquesta obra nova de Vicent ha servit per inaugurar el 775 aniversari de Valltraiguera ( 1237-2012 ). Segurament ningú no ho sabia, però desitjo que ho celebreu d’una forma tan intensa i maca com ho han fet les viles de Càlig, Vinaròs, Sant Jordi, etc. Amb el llibre de Vicent, hem obert la porta d’aquest gran any de Traiguera.

21 imatges del 24 de desembre de 2011

Un dels aspectes més destacats del llibre és, doncs, el caràcter de tractat de fets concrets. L’autor aplica a tota la història que ha pogut aplegar la manera de treballar periodística, tal com correspon a la seua dedicació professional. D’aquesta manera, la història dels maquis hi apareix en format puzle. No hi ha, en un sentit estricte, un fil argumental, discursiu, que estructure la història d’aquest fenomen de manera unitària global. Tot el que s’hi diu correspon a fets concrets esdevinguts en un lloc i un moment determinats, protagonitzats per persones identificades fins allà on s’ha pogut, tret de fonts documentals o orals igualment concretes. En aquest sentit, a banda de la vivència personal de l’autor, que, pel que fa a la coneixença de Florencio Pla Meseguer es remunta als anys 60, quan va conèixer-lo a Tarragona; les fonts principals són els arxius de la Guàrdia Civil i el testimoni, oral i escrit, de Manuel Pablo Pérez Cubero, Militar, Rúbio, cap guerriller supervivent de l’aventura armada, i potser una de les personalitats més significatives del fenomen. L’exhaustivitat en la referenciació de concrecions, sobretot a l’hora de transcriure fil per randa les indicacions dels informes policials, dóna al llibre un caire periodístic fins a l’anècdota. I és precisament en aquest caràcter detallista, d’anecdotari fins al darrer element, allà on rau el caràcter documental més impressionant del treball de Calvo. Un treball d’anys, sens dubte el tema més treballat de la seua carrera periodística.

Per arribar al personatge de la Tresot, el nom popular amb què va ser conegut Florencio Pla Meseguer al Maestrat, Calvo recorre tots els fets de la guerrilla, des dels antecedents de la Guerra Civil fins a l’evacuació de 1952. L’únic criteri per ordenar els fets que extrau de la documentació d’arxiu, de les entrevistes i correspondència, és el cronològic. També val a dir que no es fixa gaire en l’anàlisi de l’actuació i de l’evolució de la Guàrdia Civil, que va ser la força que va enfrontar-se als maquis. Només ho fa en funció d’una millor explicació dels fets de la guerrilla. Perquè l’objectiu, després de tot, és acabar parlant del personatge que ell anomena La Pastora. Per fer-ho, potser hauria valgut resumir molts dels fets que conformen el puzle en què encaixa el personatge, però no és el cas. D’aquí la sensació de desajustament entre el títol i el contingut ingent de dades i referències que el lector es troba abans d’arribar a conèixer, amb tot detall, la història de Florencio Pla, nascut com a Teresa. Una història increïble per les característiques del personatge i també per la peripècia que va arribar a passar fins a l’excarceració, ja als anys 80.

És ben bé per aquesta qualitat de personatge increïble que una persona anònima va acabar esdevenint un mite, una llegenda. Entremig hi va haver també algun intent reeixit de fer entrar-lo en el territori de la invenció més pura i dura. El cas és que entre unes coses i altres, ara, amb aquest llibre i sobretot amb Donde nadie te encuentre, versió novel·lada explícitament basada en La Pastora . Del monte al mito, d’Alicia Giménez Barlet, el personatge històric esdevé un heroi que entra en una nova dimensió de la llegenda. L’actual. És a dir, Florencio Pla Meseguer, mort el 2004 a Olocau, el darrer pres polític excarcerat a Espanya quan la Transició, esdevé un heroi per al nostre temps. I ho fa no pas a partir de la rumorologia de l’època, que ja ha quedat definitivament oblidada, sinó com un personatge històric que va lluitar per la seua llibertat, que va lluitar per la llibertat malgrat haver comès uns quants delictes que només tenien a veure amb la seua pròpia supervivència i no pas amb la seua adscripció política al cantó de la resistència antifranquista. I tanmateix, sense ser un resistent conscienciat, sorgit dels quadres polítics perdedors de la Guerra Civil, Florencio Pla es presenta avui com un exemple del dret a la llibertat. I és que la manera d’entendre la llibertat de les persones ha canviat radicalment si ho comparem amb l’època en què va actuar fora de la llei. No en relació a la política, que potser forma part d’un debat cada vegada més esllanguit malgrat els esforços per recuperar una memòria sobre la qual es continua i es continuarà tirant terra a sobre; sinó sobretot en relació a la llibertat de viure el propi cos sense impediments. I no cal fer gaires esforços per entendre que Florencio Pla va fugir del jou d’una Teresa Pla que estava entre l’espasa i la paret d’una societat masclista a l’extrem. En una societat en guerra sorda com era el Maestrat dels anys 40, la identitat sexual de les persones era assumpte que es dilucidava a buscallades.

Al capdavall, doncs, La Pastora és un personatge a la recerca de la seua pròpia llibertat, una persona que va esdevenir un desclassat, un marginat, un ésser antisocial, la imatge del qual la propaganda franquista va distorsionar fins a l’extrem. El llibre de Calvo, més enllà o més ençà del mite que s’anuncia a la coberta, el que fa és rescatar la persona humana que va ser Florencio Pla i que l’autor va conèixer personalment. Aquest, segurament, és l’únic aspecte en què l’autor s’absté del tot d’entrar, fidel a la seua manera de treballar periodística, que exclou el periodista de la notícia. Una exclusió potser necessària per al resultat final, però que obvia el fet que, al capdavall José Calvo és el responsable principal de la projecció del seu personatge.

Ho diré amb tota sinceritat i així cadascú ja sap a què atenir-se. Facebook és pareix una xarxa social per a l’expansió de la personalitat. Certament es pot utilitzar d’aquesta manera i és emocionant deixar-se portar per les publicacions de les amistats i per les pròpies. Però sobretot és una màquina perfecta de difusió d’idees, iniciatives i complicitats. I senzillament he decidit aprofitar-la en aquest sentit per promocionar La Font de la Salut. És d’agrair infinitament que certes persones et demanen que els envies un exemplar perquè te’l comenten en publicacions més o menys especialitzades, més o menys enfocades al públic potencial del teu llibre. També és evident que recórrer als canals tradicionals de difusió de productes d’aquest tipus és com esperar el manà del cel. És molt millor compartir-lo amb les coneixences i, d’aquesta manera, donar-li una difusió de boca a orella cibernètica, si pot ser. Els altres canals són decididament més lents i més poc efectius. I no sóc cap fan de Facebook.

Tot va començar l’estiu de 2009. Encara feia de consultor de treball de final de carrera d’Humanitats a la UOC i estava més que embegut per la temàtica de la història. La història, el descobriment del passat, és sempre fascinants, perquè a poc que hi gratem, sempre hi acabem descobrint coses sorprenents, inimaginables i certes, que són, després de tot, els sumands del present. Alerta: hi ha una pseudohistòria feta d’enigmes, d’un volgut misteri, com si el passat fos indesxifrable i màgic. Res més lluny de la realitat. Allò que en coneixem no té misteri, i el que ignorem podem conèixer-ho. Evidentment, això té uns límits, com qualsevol altre aspecte de l’existència. La superstició és una imaginació barata. Tirada de preu. Jo ja feia temps que visitava assíduament la Font de la Salut i Francesc Gil, amic des de la universitat, havia de donar vida a la col·lecció que havia creat. Al cap de mig any d’haver passat pel lloc, va proposar-me escriure’n un llibre en la línia dels “Íntims” que tenia publicats. Cosa difícil, d’entrada, perquè no és el mateix fer ficció que parlar del que veus al mirall i pouar en la pròpia memòria a veure què en surt. Però vaig acceptar el repte de gust.

Així que, poc o molt, La Font de la Salut és un llibre suggerit, un llibre escrit amb una perspectiva decidida que sortirà publicat. I això implica una perspectiva totalment diferent al que havia escrit abans. Perquè abans, primer havia escrit i després venia la faena de trobar com publicar-lo. I ara ha estat al revés. I he de dir que de fa un temps, el que escric és amb la perspectiva indubtable que sortirà publicat. I és un plaer.

La documentació prèvia, el disseny, l’escriptura capítol a capítol, el recurs a més documentació, de vegades exhumada del fons de biblioteques o obres memorables, va ser una tasca d’allò més interessant. Encara més les entrevistes. El mètode de l’entrevista, ben exercit, és impagable com a procediment per a l’obtenció d’informació. La persona entrevistada no tan sols comparteix amb tu unes informacions sinó que t’acaba encomanant la seua personalitat, la seua manera de veure el món, i, el més important, la seua amistat. Una conversa a fons a la recerca de determinades informacions té en la persona entrevistada l’efecte de transcendir la seua pròpia intimitat i en l’entrevistador, el goig de descobrir, amb sorpresa, que el que havia imaginat moltes vegades es veu superat àmpliament per la realitat contada. El resultat d’aquesta suma és l’amistat. Algun dia hauria de publicar les entrevistes a persones diferents que he anat fent al llarg del temps. Uns materials que ara considero de primer ordre per al bastiment del meu món literari i de coneixements. I encara me’n queden prou per fer.

I llavors, sense acabar de creure-ho, arriba la publicació, com una materialització que demana un canvi d’actitud, un altre tipus d’esforç. És el que té l’escriptura. Primer escrius un llibre, apreix publicat, i llavors l’has d’acompanyar perquè emprenga la seua via. L’has de compartir perquè la gent el llegeixi i també perquè la gent ho exigeix. Els lectors volen compartir aquella experiència i com més directa siga aquesta experiència compartida, molt millor per a tots.

I en això estem.

I pensant en això em trobo Todo lo que sé sobre novela negra, que és la traducció espanyola de Talking about Detective Fiction, de P.D. James, primera espasa britànica del gènere. El llibre va aparèixer el 2009, de manera que es tracta d’una bona reflexió de conjunt d’una experta sobre el tema, que hi diu la seva després de més de 50 anys de dedicació a l’escriptura. No cal dir que la traducció espanyola del títol hauria pogut ser una altra, però l’editor s’agafa al que pot per projectar el seu producte. El cas és que es tracta exactament del que necessitava. P.D. James hi fa un recorregut tot al llarg de la novel·lística que, d’una manera o altra, ha contribuït a configurar el gènere, un gènere amb variacions al llarg del temps i també geogràfiques, que de vegades entra i de vegades se’n surt del clixé. Des de Sherlock Holmes i la literatura pròpiament detectivesca fins a un capítol final prospectiu, amb menció a Hening Mankell (inevitablement suec), passant per E.C. Bentley i els escriptors anglesos de l’edat daurada d’entreguerres, el hard-boiled nord-americà, que va encunyar molts dels elements del clixé actual, i les grans escriptores Agatha Chritie, Dorothy Sayers, Margery Allingham i Ngaio Marsh. Un interès particular té el capítol en què l’autora escriu sobre els procediments creatius segons el seu propi criteri, fent comentari específic del context, el punt de vista i els personatges que entren en joc en la novel·la negra.

La lectura, doncs, resulta del tot recomanable per entendre de quina manera la novel·lística d’aquest gènere, al llarg del temps, s’ha fixat en un element central imprescindible: la mort, Més concretament: la mort d’un humà per un altre. I això vist no pas des de la irracionalitat del terror o del misteri, sinó des d’una mentalitat racional, que busca esbrinar les causes dels fets, és a dir, que busca trobar la veritat per mitjà de la recerca empírica. Després hi pot haver els cops d’estaca que s’escaigui, però el plantejament bàsic de l’invent, segons P.D. James, rau en aquesta equació: l’assassinat i l’esclariment dels fets. És clar que el gènere pot servir per analitzar la societat contemporània, per reflectir-ne el vessant més poc amable, més directament violent, si es vol. La crítica social, tanmateix, és un element que en la novel·la negra hi pot ser o no. Perquè en realitat, tal com defensa l’autora d’Oxford, es tracta sobretot d’un mecanisme literari de captació de l’atenció lectora, i en això hi un component lúdic que explica en molt bona part l’èxit que ha tingut. Un component lúdic al voltant de la mort. Digueu-ne morbo si voleu. En qualsevol cas es tracta d’un plantejament que funciona tant als més baixos fons de les grans ciutats nord-americanes com al camp idíl·lic d’Anglaterra. Si en un cas hi ha la crítica social implícita d’un ordre pervers, en l’altre la immutabilitat de l’organització social postvictoriana bé que deixa lloc a l’existència de fets abominables.

Alguna cosa deu tenir d’universal, doncs.

Hi torno a parlar, com ja vaig fer en la presentació de La vall del miracle d’Armando Vericat a Xert, de la necessitat que els pobles com La Jana dediquen esforços a la vehiculació d’una cultura pròpia. No d’un folklore, sinó d’una cultura moderna, que parle de la manera actual de veure el món, que responga a la vida de la gent d’avui. I que lògicament ho faça en la llengua pròpia del poble. La Jana té elements significatius, en aquest sentit. Justament Víctor Griñó, que va ser qui va contactar amb mi per a l’acte, em parla de la tesi doctoral referida a l’agrorock que han dedicat al grup Aluminosis, del qual és integrant.

Per acabar, hi llijo el text “Evocació de La Jana”, que és l’adaptació de l’entrada La Jana, d’aquest mateix bloc, per tal de relligar l’experiència pròpia amb el lloc. És una petita sorpresa que tinc reservada per als assistents, que senten llegir en veu alta sobre el seu poble. El moment, personalment, em resulta molt gratificant. No hauria imaginat mai que un text que vaig escriure temps enrere acabés llegint-lo in situ. Una sensació molt especial. Després, es repteix l’efecte de la conferència sobre Vicent Andrés Estellés a Castellbisbal (Vallès Occidental): que la lectura env eu alta de textos literaris, si eestà ben feta, és demolidora; que hi ha una gran dificultat a transmetre, a més de la lletra, l’esperit del text, però que si s’assoleix dóna lloc a una comunicació d’una qualitat superior. Es veu en les cares dels qui escolten. Ara, llegir en veu alta, com parlar en públic, vol una preparació, un assaig, o els que calguen.

Evidentment, el piventó que Estellés canta a «res no m’agrada tant» és aquest morrongo de molla grossa, dolça i roja, potser amb algunes betes de tonalitat esverdida, o encara una barreja de penques roges i verdes, perquè a la taula popular res no es deixa per perdut i s’ha aprofitat tot tota la vida. La imatge és tan punyent que un dels primers estudis que es va dedicar a la figura del poeta i a la seua poesia, la guia didàctica sobre poemes musicats i cantats per Paco Muñoz, elaborada per Vicent Escrivà i Vicent Salvador, editada per la Generalitat Valenciana el 1986, quan encara passaven coses d’aquestes al País Valencià, duu a la portada un contundent piventó roig, d’unes tonalitats ben pujades.

El poema pertany al poemari «Horacianes», escrit entre 1963 i 1970 i inclòs al volum II de l’ obra completa d’Estellés, aparegut sota el títol Les pedres de l’àmfora, publicat per primera vegada el 1974. No és debades especificar-ho ja que hi ha un decalatge important entre el moment en què Estellés va escriure els seus poemes i el moment en què van aparèixer publicats. L’escriptura correspon sobretot als anys del silenci de la dictadura mentre la publicació correspon als anys 70, quan el franquisme institucional va passar a la història.

«Horacianes» és un poemari en què el poeta pren la veu del clàssic llatí i parla com si fos ell. Les pedres de l’àmfora devia ser el primer llibre que vaig comprar d’Estellés, a mitjans anys 80, per mitjà del Grup del Llibre. La complexitat del volum, amb diferents poemaris, i específicament aquestes «Horacianes», escrites sistemàticament amb minúscules, per imperatiu ètic i estètic, van causar-me un efecte amplificador d’aquells rudiments iniciàtics de llatí que anava aprenent aquells anys i que després oblidaria indefectiblement. La cultura clàssica pervivia en Estellés i Estellés establia per mitjà dels seus poemes un vincle ininterromput entre la cultura clàssica i la vida senzilla que jo vivia aleshores, una vida rural, primigènia, allunyada de magnificències, una vida que, fet i fet, se’m representava que corresponia a la manera de viure de l’Horaci clàssic.

No cal dir que Estellés se’n valia per transposar a l’expressió classicitzant la València que vivia en carn pròpia en un temps dels que Raimon va cantar que mai havia estat nostre. Els poemes parlen de Roma, d’un historiador romà de qui no recordo el nom, que es dedicava a posar la llengua en forats nefands; i tanmateix Estellés feia referència a València i al seu superior professional, de qui tampoc no recordo el nom, director d’un diari provincial, que solia llepar el cul dels magnats del règim.

En aquest poema, això no obstant, hi predomina el vitalisme horacià per les coses senzilles, collides de la terra. El pimentó torrat, diu el poeta, tallat en tires i enramat d’oli, és el que més li agrada. Mentre l’amaneix, el prepara, el poeta canta, parla amb l’oli cru, d’oliva per descomptat, amb els productes de la terra, en un diàleg directe amb les fonts de la vida, amb els elements primaris d’aqueixa vida senzilla. Seguidament, expressa la preferència pel pimentó no excessivament torrat, el que conserva la polpa un cop treta la pell socarrada. Se’n pot deduir que no es tracta exactament del pebrot escalivat tal com el solem conèixer actualment, sobretot fet al forn, sinó del pimentó torrat directament a la brasa o en un estri que permeta socarrar-li la pell fins a convertir-la en una crosta cruixent.

La preparació del plat és radicalment senzilla. Un cop treta la crosta socarrada i segons diu el poema, el pimentó és disposat en diferents tongades de penques, enramat, amanit, trempat amb oli cru i sal. Es comença sucant molt de pa en aquesta composició, específicament en l’oli impregnat del gust piventonesc i la sal, tal com, segons el poema, fan els pobres. Potser el poeta vol significar el caràcter precari d’aquest costum popular. Arribats en aquest punt, arriba la dimensió religiosa i sexual del poema. Contràriament al que es podria pensar, aquesta duplicitat aparentment contradictòria, troba la síntesi en el caràcter politeista que subjau en l’evocació clàssica. El comensal pren, amb l’acompanyament d’una molla de pa, una penca de piventó, emprant els dits gros i índex, amb la mateixa elegància amb què es mengen les carxofes torrades o els llagostins. Prendre aquestes menges d’una altra manera, específicament amb coberts, és símptoma d’ignorància cursi.

El poeta diu que, presa d’aquesta manera la penca de piventó, l’enlaira com el capellà enlaira l’eucaristia. Heus ací el component religiós, el paral·lelisme transcendent. Si, en posar les penques al plat, se’ns diu que queden disposades en tongades «incitants», en enlairar-ne una, es fa «àvidament». Aquests dos termes, estratègicament col·locats en l’estructura del poema, actuen com a anticipadors del clímax poètic final. Tots dos fan referència al desfermament del desig i estableixen un crescendo que arriba a aquesta eucaristia en què es converteix el gest, el fet d’enlairar una penca amanida d’oli i sal, gotejant. El poeta encara dedica una mirada a la penca enlairada; diu que «de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme». Aquest vers és clau per entendre el doble sentit del poema. La literalitat del text ens fa pensar en una metàfora del plaer que experimenta el subjecte poètic contemplant la tira enlairada de pimentó, a punt de convertir-se en deglució. Es tracta d’un plaer màxim, orgasmàtic, només equiparable a la còpula sexual. Tenint en compte l’amor del poeta per les coses de la terra, especialment pels productes de la terra, tal com deixa dit en el poema «He vist un plat dels d’obra, de Manises», en què la visió d’un plat d’obra de ceràmica popular remet la sensibilitat del poema a les arrels agrícoles i a l’orgull de la terra; la referència al piventó torrat cal entendre-la exactament tal com es descriu. Això no obstant, hi ha un segon nivell de lectura en què la metàfora pren un caire reversible i, de la mateixa manera que el plaer sexual serveix per il·lustrar el plaer gastronòmic pel piventó torrat, el piventó torrat també pren un significat metafòric en relació a l’acte sexual.

D’aquesta manera, les penques de piventó a punt per ser menjades, els piventons torrats, poden assimilar-se sense gaires esforços al sexe femení. Dit en altres paraules, el piventó, la tira de piventó convenientment assaonada és un cony de dona a punt per a l’acte amorós. I d’aquí l’èxtasi, l’orgasme i, acte seguit, aquest tancar d’ulls i la deglució efectiva de l’objecte, gastronòmic o bé sexual.

Hi ha, en el poema, una progressió molt ben trenada del clímax líric que remet indefectiblement a l’acte sexual tot emprant el paral·lelisme horacià del pimentó. El desplegament eròtic resulta, al capdavall, elegantment estipulat, talment com es pren una penca de piventó amb els dits, una carxofa o uns bons llagostins.

Amb l’autor, ens seguim prou a les xarxes socials des que vam conèixer-nos personalment a la trobada literària de Cornudella de Montsant de 2010, propiciada per Jesús Tibau. D’abans, només em sonava per la seua vinculació a la revista L’Aljamia, que vaig detectar en l’etapa de tossal. Resulta sorprenent el desconeixement que ha existit i que encara existeix entre els escriptors de les diferents àrees culturals catalanoparlants. És una cosa que he tingut ocasió de constatar en diferents àmbits i que potser les xarxes socials puguen millorar, si bé és veritat, al meu entendre, que les dinàmiques centralistes tendeixen a condemnar a l’ostracisme cultural les veus que o bé no aconsegueixen vèncer aquesta dinàmica o bé no hi grimpen sense més miraments. Potser algun dia la tasca de difusió cultural d’escriptors inquiets com Jesús Tibau meresca el reconeixement d’haver fet una contribució important en aquest sentit. Avui, al meu entendre, Manel Alonso és un autor amb una presència interessant i creixent, un escriptor d’una solidesa a prova contra les circumstàncies. El seu exemple reincideix en la duplicitat cultural de la societat catalanoparlant, sense accés normalitzat als mitjans de comunicació de masses però amb canals perfectament homologables i dinàmics per desenvolupar-ne la riquesa.

D’alguna manera, els continguts literaris d’Els somriures de la pena reprodueix aquest esquema. Si hi ha res que personalment m’haja atret sobremanera del llibre és la recreació mateixa de Pouet, el poble del Manel Alonso escriptor, narrador, esdevingut personatge dins la seua mateixa obra literària. Ell manté la distància creativa entre el seu Pouet imaginari i el seu Puçol (Horta Nord) real. Això no obstant, la captació i la recreació que fa de la vida del seu poble tal com l’ha coneguda al llarg del temps no deixa lloc al dubte sobre la correspondència entre el Puçol col·lectiu el Pouet artístic, personal. Les formes de vida en un poble valencià, a Els somriures de la pena, assoleixen entitat antropològica, ètnica. Es tracta d’un element que potser qui no s’hi ha criat percep igualment però de cap manera amb la proximitat i alhora amb la profunditat, amb l’emoció amb què l’autor les posa en joc, les recrea, les fa funcionar com si es tractessen de records i somnis propis. Hi ha, doncs, en aquest llibre, sobretot a les dues primeres parts, perfectament narrat, l’imaginari social dels valencians de poble. Que són la immensa majoria dels valencians que diuen «Bon dia». Potser aquesta circumstància canvie en un futur no gaire llunyà. Qui sap si no està canviant a hores d’ara. En el sentit que les formes de vida característicament urbanes, al País Valencià, hi han tingut una penetració popular molt recent. Més perillós és pensar que aquesta penetració va justament acompanyada de canvis sociolingüístics despersonalitzadors. En qualsevol cas, la reproducció literària d’aquestes formes de vida a partir de la memòria històrica, personalment em remet sobretot a la transmissió, a la continuïtat, a la revitalització.

D’aquesta manera, Els somriures de la pena és sobretot una reflexió sobre el pas del temps, una mirada sobre el passat, un passat en què la dimensió familiar ho comprenia tot, formava els paràmetres de la vida individual de les persones de manera natural. L’autor hi projecta una visió no pas nostàlgica, cosa del tot estranya al sentir popular que anima la seua obra, sinó agredolça, conformada, en què la tristesa pel pas del temps es veu sobradament compensada per un humor d’arrel característicament tradicional, perfectament descriptiu de la manera de ser col·lectiva dels valencians, que enllaça, després de tot, amb l’esperit heretat d’una pagesia històrica compartida arreu dels Països Catalans. D’aquí la profunditat antropològica dels relats que conté, 30 en total.

Es tracta de relats curts, de lectura ràpida, en què es reprodueixen situacions de la vida quotidiana gairebé sempre vinculades amb la mort, un tema car als clàssics valencians. La mort com un element omnipresent en l’existència de les persones, siga al final del periple vital, siga en l’àmbit immediat de la família, del veïnat, de les amistats, del carrer. Es percep en aquest sentit, el cantó ombrívol que els clàssics valencians sempre hi han dispensat. Això no obstant, com s’ha dit, Alonso contrapesa, tal com ja apunta el títol, aquests elements amb una alegria de viure que desemboca, a l’hora de la lectura, en la percepció de la tendresa com actitud davant de la vida i dels altres. Aquesta és, en síntesi, la visió que vol projectar. En alguna banda potser he llegit que els personatges que hi apareixen, en general, són uns perdedors. Que la seua vida ha estat, és una vida de perdedors. Contràriament, crec que es tracta de guanyadors de la seua pròpia existència. De resistents davant unes penalitats que, després de tot, poden amb ells molt relativament.

La darrera part dels relats, encapçalada pel refrany «Maleïda la dent que es menja la sement», aborda més la faceta d’activista cultural de l’autor, com a escriptor i editor, que és quan l’escriptor fa un personatge literari de si mateix. En aquests relats, el llibre tracta justament les disfuncions de la vida cultural viscuda de primera mà per Manel Alonso i, alhora, opera magistralment la continuïtat entre l’escriptor real i el personatge imaginari, de manera que el lector, malgrat la diversitat de veus narratives que apareixen al llarg dels 30 relats, estableix sense voler una identificació entre ambdues figures que reforça molt la versemblança del conjunt. Als dos darrers relats, «Una vida accidentada» i «Què passa amb els nostres records?», aquest darrer de títol ben significatiu, l’escriptor imaginari surt discretament d’escena per completar l’artifici.

Un llibre de relats per llegir en qualsevol moment i assaborir el plaer de viure.