Un pintor per a un poble

Ja fa molt de temps que tenia pensat aquest títol per a aquest escrit. Només em dol de l’ànima no haver acabat la meua relació amb Pere Vicent Masià tal com pertoca: acompanyant-lo en el darrer moment. Però les circumstàncies de la vida ho han impedit.

El recordo sent jo un xiquet, que venia molt de tard en tard a casa, a visitar la meua àvia Pilar, germana seua, així que venia de Madrid. Fumava pels descosits i gastava ulleres de cul de got. Per la manera de vestir, es notava que no vivia al poble, que vivia a fora. Uns anys més tard, va jubilar-se i va comprar la casa que familiarment se’n deia del potacari. Per aquella època, va aparèixer una informació al diariet al voltant de la seua activitat artística. Jo sabia per mon pare, fillol d’ell, que era molt aficionat als rellotges de paret. Recordo perfectament el quadre de la font de Sant Vicent que penja al menjador de casa ma padrina Expectación. Sabia que l’havia pintat ell i és una d’aquelles imatges inesborrables de la infantesa. De tota manera, fins a la publicació al diariet, encara als anys 70, no tenia coneixement de la seua dedicació a la pintura.

Bastant més endavant, a començaments dels anys 90, ell va començar a fer exposicions al poble, amb quadres i ventalls. Si temps enrere l’havia vist com una persona excèntrica, no sé si dir bohèmia, per la seua condició de pintor i pel fet de portar una vida fora del poble que em resultava exòtica, la seua perseverança en la pintura una vegada jubilat em va fer canviar aquesta percepció a mesura que les exposicions s’anaven repetint.

Així, el 1999, jo em trobava estudiant la llicenciatura d’Humanitats i havia acabat l’assignatura d’Història de l’Art. Acabava de tornar d’un viatge a Venècia i Florència, on havia anat expressament als Ufficci a mirar pintura renaixentista, i estava imbuït del gust per la pintura. Aquell agost ell muntava la seua cinquena exposició i se’m va ocórrer prendre unes fotografies dels quadres que exposava i fer-li una entrevista, que potser publique algun dia, amb la intenció difusa de fer un petit estudi de la seua obra. Ja en aquell moment, per la productivitat artística que manifestava, va parèixer-me que la seua no era l’obra d’un aficionat que s’hi dedica de tant en tant per matar el temps. Es tractava d’una obra amb una temàtica molt clara, amb un volum més considerable del que pot parèixer a primera vista, i amb un discurs que vinculava art i vida d’una manera molt íntima i sòlida. Cada vegada més, perquè la jubilació li permetia una dedicació plena i perquè el fet de viure a Traiguera li proporcionava la matèria primera amb què omplia els llenços: les oliveres, el paisatge del poble, el paisatge del Maestrat. Ja en aquell moment, vaig publicar a Internet (http://cv.uoc.es/~tossal/num6/galeria.html) algunes de les imatges preses en aquella exposició, juntament amb una ressenya biogràfica.

Uns anys més tard, cap al 2003, em trobava treballant en els materials fotogràfics del projecte Imatge de Traiguera i vaig recórrer a ell i a la seua dona Conxa per replegar informació sobre les primeres dècades del segle XX al poble i sobre un bon nombre d’imatges que pensava que podien ser d’aquell temps i que se’m presentaven difícils d’interpretar. Això va donar peu a una altra entrevista en què la parella va parlar llargament sobre els seus primers temps al poble i sobre la vida de l’època. La visió que transmetien del poble d’aleshores, els anys 20, era la d’un poble sumit en una pobresa extrema, que feia fugir la gent.

Va ser d’aquesta manera que vaig arribar a conèixer personalment la persona, l’artista, més enllà dels vincles familiars. Per a ell, pintar era una manera de continuar actiu, era una manera de viure, tan vàlida com qualsevol altra. Comerciava amb la seua pintura perquè al capdavall és el destí del quadre pintat. Però la seua ambició personal era pintar, és a dir, mantenir una actitud vital que es manifestava mitjançant l’expressió artística. Li resultava inconcebible que la gent, a l’edat d’ell o més jove, abandonés la seua activitat de tota la vida i es limités a veure com passa el temps. Per això va continuar pintant fins allà on va poder.

El 2006, després d’onze exposicions realitzades dins de les festes majors, per circumstàncies diverses, no va poder realitzar la d’aquell any. Juntament amb mon germà Tino vam proposar-nos d’organitzar-li’n una que resultés més remarcable que totes les anteriors. Es tractaria d’una exposició retrospectiva que fos una mostra de tota la seua trajectòria artística i que es basaria en la seua col·lecció particular. La preparació d’aquesta exposició va permetre’m conèixer encara més a fons la trajectòria artística del pintor i el conjunt de la seua obra. Només la seua col·lecció particular comprèn més de 300 peces entre quadres, aquarel·les i dibuixos. També vaig tindre ocasió d’aprofundir en la seua faceta d’il·lustrador. Al diariet dels anys 70 hi ha moltes il·lustracions seues. Els emblemes de la banda i del Club Ciclista són creació seua. Els orígens de la seua activitat artística cal situar-los al voltant de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya, un grup de pintors de Barcelona actiu als anys 50, amb el qual va tindre contacte directe en aquella època. Per tant, encara que a ell li agradava considerar-se un autodidacta, resulta que aquesta condició és relativa, almenys pel que fa als inicis. És cert que no va tindre mai una formació acadèmica, però també ho és que va iniciar-se en el si d’un grup artístic conegut i amb uns patrons formals delimitats.

Crec que la recerca realitzada per a la preparació va ser tota una sort per a mi, que vaig poder conèixer de primera mà tot el conjunt de la seua obra. També crec que l’exposició va ser un èxit perquè vam aconseguir els objectius que vam plantejar-nos: donar a conèixer una mostra antològica que servís com homenatge del seu poble al pintor en els 50 anys de la seua activitat artística. Crec que va ser la millor exposició que se n’ha fet fins al moment, per la qualitat de l’obra exposada, perquè de fet hi ha alguns quadres de la seua col·lecció particular que han esdevingut emblemàtics per als coneixedors de la seua pintura; uns altres s’havien exposat molt poc i són d’una qualitat molt remarcable respecte del conjunt. També va ser un èxit perquè, al meu modest entendre, aquella exposició tancava la seua personalíssima carrera artística. El temps ha demostrat que efectivament és així.

Desapareix l’artista i perdura la seua obra. Perdura la seua obra en les col·leccions particulars. Jo mateix tinc tres quadres seus a casa. Molts traiguerins, de prop i de lluny, i altres gents del Maestrat i del Montsià tenen el gust de comptar amb una obra seua en un espai assenyalat. També empreses i institucions. Una gran part de la seua obra està dispersa en col·leccions particulars. També hi ha la col·lecció particular del pintor. En aquesta qüestió ja vam tindre ocasió de pensar-hi arran de l’exposició del 2006. En aquest sentit, al meu modest entendre, allò que pertoca a les institucions d’un poble en què la cultura en general i el patrimoni en particular són considerats un valor indissociable del seu progrés i de la seua existència és protegir aquest patrimoni com a propi i emprendre les accions amb els recursos adients per fer-ho. Pere Vicent Masià va contribuir amb la seua creativitat formar el gust artístic del poble de Traiguera per la pintura. Una bona part de la seua temàtica pictòrica parla de la identitat del poble. És un llegat que el poble hauria de saber fer seu.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s