Acrobàcies arran de terra

Acabo de llegir El vertigen del trapezista de Jesús M. Tibau, que és un recull de narracions breus. Si d’entrada el títol, manllevat del bloc homònim, pot donar a entendre un contingut narratiu trepidant, la contracoberta s’encarrega de modular aquesta sensació causada pel valor metafòric de l’expressió. El vertigen del trapezista és en realitat el vertigen de la vida, aquesta corda fluixa feta d’equilibris precaris, ve a dir l’autor a l’interior del llibre. Per això els seus contes resulten ser acrobàcies literàries fetes en la corda fluixa de la vida. Així, ja s’entén que la substància literària de les pastilles textuals que són els contes de Jesús Tibau sigui aquest vertigen. El vertigen de la vida és el mateix vertigen de l’escriptor a l’hora d’escriure el conte, aquesta sensació de vitalitat voladora, de llibertat al caire del precipici.

El conjunt de narracions està bastant ben definit per un punt de vista narratiu centrat en històries individuals immerses en la vida quotidiana, unes històries individuals que d’entrada es dibuixen ben planeres però que de seguida obrin una porta a l’inaudit, al desconegut, al meravellós. És així que l’autor mostra justament el que de meravellós hi ha en la vida de cada dia, sempre amb un tractament basat en la dispensació de tendresa envers la materia literària, una tendresa juganera que remet a un component de fons que, en certa manera, ja evoca el títol: un component lúdic de tendència irrefrenable. En llegir alguns dels contes del recull, aquest joc i aquesta tendresa envers els personatges que hi apareixen ens descobreixen una sensibilitat exquisida, que té en la infantesa la seua pàtria espiritual. D’aquí aquesta estètica de la tendresa i el joc que de vegades fa cap al meravellós. Una meravella de dilluns al matí, si voleu, però potser per això mateix més assequible, més versemblant.

Passa que els referents infantívols de l’autor, el món de la Cornudella de Montsant que és el món de la seua infantesa, no és exactament un devessall de coto-en-pèl. La condició ebrenca, amb els antecedents històrics que comporta, amb el punt d’inflexió de la guerra perduda del segle XX, és un tema literari que l’autor tracta amb la cruesa que correspon. En aquest sentit, val la pena destacar la primera narració, “Monedes o l’indecís rodar dels anys”. En aquest relat, que pot considerar-se de característiques divergents respecte del conjunt del llibre, hi ha una acció ben narrada sobre un rerefons històric que apunta molt expressivament les potencialitats narratives de la ploma de Tibau. Es tracta d’una potència narrativa diferent, en què en lloc de l’element lúdic hi predomina una trama de conseqüències tràgiques i en què, en tot cas, la tendresa és el resultat no d’una actitud del narrador sinó de la catarsi que genera la narració.

Si el conjunt del llibre apunta a una narrativa que recorda la manera de fer d’un Pere Calders, el format més extens de “Monedes…” entra dins la millor beta de la narrativa ebrenca d’un Jesús Moncada. Camins oberts a l’exploració creativa.

Anuncis

Un pensament sobre “Acrobàcies arran de terra

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s