Fragment 1.2

Allà va el segon fragment d’una novel·la en construcció.

Es van conèixer només començar el nou curs, quan Diana, la nova companya de pis que  s’havia buscat Maria Rosa per cobrir una baixa, va arribar per començar els seus estudis de disseny industrial. La coneixia del seu lloc d’origen, al sud llunyà de la ciutat, i va acceptar-la en el seu pis d’estudiants perquè sabia del cert que no li causaria cap problema de convivència i pagaria religiosament les despeses que originava el lloguer. Sent uns pocs anys més petita i una nouvinguda als estudis i a la ciutat, Diana tenia en Maria Rosa el seu punt de suport per iniciar-se en aquell nou medi de vida. Llavors, Maria Rosa i l’altra noia del pis, Griselda, tingueren un ascendent considerable sobre Diana, que de bon començament es mostrava desconeixedora del territori en què s’endinsava i, ingènua com és qualsevol estudiant que tot just acaba de començar, necessita de la solidaritat de les comapnyes per introduir-se en el seu cercle de costums, amistats i complicitats.
El pis era un continu anar i venir de gent, de companys i companyes que s’aplegaven per treballar o per fer alguna festa d’aquelles en què el més important és la predisposició a passar una estona de gresca. Sempre hi havia novetats i, per a Diana, es tractava d’un món que s’obria ple de possibilitats, un món que calia explorar. També un món en què, se’n va adonar al cap de poc temps, calia lluitar per obrir-se pas comptant que les ajudes podien convertir-se en armes de doble tall. A més, li va caldre adaptar-se d’entrada com a nouvinguda que era. De seguida va adonar-se que les bones relacions de Maria Rosa i Griselda amb els nois del cinquè tercera solien arribar, sense motivació aparent, fins a punts que, abans d’arribar a la ciutat, li haurien semblat senzillament inverosímils per la liberalitat amb què tothom es relacionava.
Al pis del cinquè tercera Joan  hi feia mort i vida per bé que el domicili familiar fos a l’altra punta de la ciutat, perquè hi tenia un company d’estudis, Pere, el qual l’havia introduït en el cercle del pis fins al punt que tothom el tenia per un company més i, de vegades, quan l’estudi o la xerinola  s’allargaven fins a la matinada, o simplement quan Joan no volia aparèixer per casa, s’hi quedava a dormir. Coneixia la ciutat pam a pam, hi havia viscut des de sempre, i allò era de molta ajuda als vinguts de fora perquè els permetia tenir a l’abast una font d’informació que no solia fallar mai, ni en allò referit als estudis ni en la resta. Així, també va resultar company de confiança de Maria Rosa i Griselda. Per a elles, emportar-se un noi al llit formava part de la seva forma de vida, de la mateixa manera que es podia passar un cap de setmana a la muntanya, improvisar una festa entre setmana, sortir al cine o a ballar, o passar-se hores i hores a la bilbioteca o amorrades als apunts. L’amor era una pràctica vivaç i inconseqüent, en què tan sols les prevencions adients al cas marcaven les normes de joc. Unes normes que també podien ser transgredides si els interessats es deixaven portar pels instints altament estimulats per la barreja de temptació i desinhibició. Cada ocasió era una aventura i ningú no estava disposat a desaprofitar-les.
En aquest sentit, Pere era gairebé un provocador, un trinxerarire, i Joan un expert refinat, un franctirador de precisió. Griselda i Maria Rosa parlaven d’ells i dels nois en general amb la punta de desvergonyiment i plasenteria propi de les converses femenines de tema sexual. En aquell temps, qualsevol besllum de compromís gaudia de la més arravatada consideració de desprestig. Tothom es considerava lliure de fer allò que li vingués de gust sense que el fet de fer-ho hagués de comportar cap obligació posterior, mena de monstre del futur que calia evitar atreure de totes passades. Es tractava únicament de protegir-se de la família corresponent i respectar la seva manera de veure el món de la mateixa manera que es protegia i es respectava com a font d’ingressos, matèria primera amb què cadascú podia mantenir el seu virtual estatus d’estudiant.
A la segona setmana de curs, un comitè especial en què es barrejava gent diversa que no se sabia exactament d’on havia aparegut, ja va organitzar la primera gresca, una mena de festa de benvinguda del nou curs que havia de servir per retrobar-se, renovar tota mena de vincles i conèixer les novetats que s’havien produït després de l’estiu. Mentre es feien els preparaiuts, Joan ja va adonar-se de Diana. Maria Rosa la va presentar com a nou fitxatge vingut del mateix poble per començar a estudiar en una escola d’arts i oficis de llarga tradició de prestigi entre el collectiu estudiantil de la ciutat. Però Diana ni se’n va adonar, d’ell, perquè de l’allau de coses i cares noves, ja feia prou d’intentar retenir-ne els noms, tasca que només el temps i el tracte continuat podien contribuir a aplanar. Llavors ella encara no s’havia fet una idea de com funcionaven les relacions personals entre la gent amb qui s’hauria de relacionar en el futur.
Va proposar-s’ho, Joan, o senzillament la dinàmica de les coses l’hi va conduir de seguida? Seria ben difícil destriar-ho ara, al cap del temps. Potser una resposta contemporitzadora seria la més plausible. Al capdavall, l’interès, les atencions dels nois envers Diana no responien més que a la necessitat imperiosa de col·locar-se en bona posició per, arribat el moment, que bé valia la pena que fos aviat, exercitar-se en la degustació de carn fresca. Segons semblava, una carn per estrenar. Però Maria Rosa no estava disposada a facilitar informació en aquest sentit. Ja se sap que el mètode experimental és el millor per tenir un coneixment el més acurat possible de la realitat i tota idea prèvia pot esdevenir de seguida un prejudici. El que sí que va fer Maria Rosa va ser possar Diana en antecedents, no fos cas que ja des del començament aquella nena tímida que li havia demanat de posar-se al seu pis perquè començava estudis a la capital s’emportés una sorpresa de bones a primeres i allò malmetés una relació de què calia tenir cura perquè havia de durar, almenys un curs. Però en aquell moment Diana no tenia establerta cap pauta de comportament concreta per enfrontar-se a situacions semblants, en què era una principiant. Una principiant però no pas un passerell. Així va ser com durant aquella primera festa de del nou curs, Joan va entrar en contacte amb ella. No es pot dir que això es produís a banda de tothom, sinó que més aviat uns i altres van fer el possible per atreure’s l’atenció de qui calia introduir al més aviat possible en la xarxa de complicitats d’aquell sistema de vida, que, ho havia de veure Diana al llarg del seu primer curs, tan aviat podia confluir en un grup de gent organitzat sobre la base de la solidaritat més franca com semblar dispersar-se a causa de la mescla d’interessos dissolvents. Potser sí que a Diana li va semblar a primer cop d’ull que, per la manera com la tractava, com se li apropava i intentava establir conversa amb ella, aquell galifardeu que tenia un atractiu desconegut, encara per desxifrar, podia ben bé respondre al clixé de comportament de què Maria Rosa l’havia estat prevenint quan s’havia escaigut. Només per l’interès especial de trobar-se en aquella nova situació i també per no desplaure el capteniment de les seves companyes, Diana, que no tenia cap remordiment a declarar-se tímida, va acceptar d’entrar en el joc de les relacions socials juvenils sense, tanmateix, apostar-hi un gra de compromís, actitud gratament aplaudida per aquelles mentores iniciàtiques que eren Maria Rosa i Griselda. De totes maneres, de competència per atreure’s Diana, n’hi devia haver des del principi, des d’aquella festa inicial, però en la maranya de gent i relacions de tot tipus que hi havia entre tots els qui es deixaven caure per l’escala era ben difícil de destriar.
Era en un edifici d’un carrer de l’eixample de la ciutat, a prop de la boca del metroque portava fins a les facultats. L’escola de Diana quedava en una altra part de la ciutat i per tant ella no solia seguir la mateixa ruta que els altres. En aquest sentit, li va costar una mica de començar a moure’s en l’ambient de l’escola. Al pis potser tampoc no hi havia les condicions òptimes per treballar en uns estudis que no li acabaven de fer el pes. Per això va ser un curs d’un cert aïllament, una situació que a poc a poc i amb Maria Rosa i Griselda fent-li costat en allò que podien, va poder anar fent seva. Més endavant, quan va començar a conèixer gent de l’escola i portar-la al pis per treballar o senzillament per passar l’estona, la seva consideració entre els altres encara va millorar. Tanmateix, li va resultar difícil desempallegar-se l’etiqueta de mosquita morta intencionada que els amics del cinquè tercera van penjar-li quan van anar tractant-la amb normalitat. Pere no dubtava mai a provocar-la, a burxar-la sempre que en trobés motiu. Des de la mateixa festa d’inici de curs, Joan va estar controlant-la, seguint-li la petja de lluny. Recollia dades de camp per a l’estudi d’una hipòtesi amb una conclusió molt clara: el llit.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s