Fa mil anys que sóc així

Llegeixo Fa mil anys que sóc aquí de Mariolina Venezia, gairebé d’una tirada. L’edició de la campana presenta un llibre de dimensions considerables amb una lletra assequible que fa que les pàgines passen de pressa. Potser la llargària del text no fa honor a les dimensions del llibre però, fet i fet, aquesta llegibilitat està molt d’acord amb el discurs de fons de la novel·la.

Fa mil anys que sóc aquí és la historia d’una família de Grottole, a la Basilicata, des de mitjans del segle XIX fins al moment d’iniciar la seva redacció, en el tombant del segle XX al XXI. Més concretament, és la història de les dones d’aquesta família, des de les profunditats de la societat tradicional del temps de la unificació italiana fins a la modernitat actual de la mateixa autora, cineasta amb vida professional a París, que retorna mitjançant la seua novel·la a pouar en el passat familiar de la terra que la va parir. És així que el pas de les generacions de dones que viuen i subsumeixen la seua existència en pro de la descendència passa amb una velocitat lectora que fa que, al final, Fa mil anys que sóc aquí es presente al lector com una novel·la centrada en la narració, en la descripció, del pas del temps, del pas de la història i de la seua continuïtat tot al llarg de la cadena de les generacions. El discurs de fons, doncs, és el temps i els canvis que comporta en una societat destarotada com era la que al començament correspon a un destarotat regne de Nàpols encabit en la Itàlia unificada, i al final desemboca en un Sud d’Itàlia que ha entrat en una societat de consum despersonalitzadora, que ha anorreat les formes de vida tradicional a cop de talonari, passant per l’aventura feixista i per l’esforçada singladura del comunisme italià de la segona meitat del segle XX. Al capdavall, la novel·la és una recerca en la pròpia identitat de l’autora, que, com el personatge que culmina la saga, retorna de París després d’una atabaladora existència disgregadora, per redescobrir el món d’on prové, allò que, al capdavall, dóna sentit a la seua existència.

En aquest país català nostre en què vulgues que no se’ns fa mirar a ponent, ja no recordem, tal com li passa a aqueix personatge, que un dia Nàpols formava part de la nostra monarquia renaixentista mediterrània i era, poc o molt, un país dels nostres. A la novel·la, això queda patent en les poques citacions literals del dialecte que parlen a Grottole. Per aquest motiu la novel·la de Mariolina Venezia se’ns apareix com una història propera, al mateix nivell popular en què conservem la nostra existència nacional. Perquè com deia Josep Pla, si hi ha cap país del món que siga semblant a Catalunya, aquest Itàlia. I no diguem el Sud d’Itàlia, que va formar part de les nostres terres per molt de temps.

Una novel·la per copasar el pas del temps i el sentit de la identitat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s