Partida: entre parla i literatura

Responent a la invitació que em va fer Tomàs Camacho, escric aquestes quatre ratlles sobre la novel·la Partida (Aeditors, 2008), de la qual sóc autor, i sobre el seu model de llengua.

En bona lògica creativa, Partida és la continuació del cicle creatiu iniciat amb un llibre de contes anterior: Cròniques perdudes (Bullent, 1996). L’univers imaginari, tant pel que fa al temps com a l’espai, és el mateix en els dos llibres: la Traiguera del segle XX. Hi apareix la mateixa tipologia de personatges, amb la diferència que la caracterització correspon als trets de cada gènere, és a dir, resulta més esquemàtica i més incisiva en els contes mentre que a la novel·la la definició de trets de caràcter deixa pas a l’anàlisi psicològica. Amb petites diferències d’aquest tipus, les necessitats lingüístiques que la creació literària va plantejar-me a l’hora d’escriure aquests textos vénen a ser les mateixes.

A l’hora d’escriure i recrear el microcosmos narratiu d’aquesta Traiguera imaginària del segle XX, se’m va plantejar la qüestió del model de llengua que havia d’adoptar. Pel que respecta a aquesta qüestió i per no marejar excessivament el lector, els elements a prendre en consideració eren: que no hi havia contacte entre la llengua de l’objecte narratiu recreat, Traiguera, i el registre de llengua literària que se suposa que ha de tindre qualsevol creació artística; que podia optar per diverses varietats geogràfiques i que dins del mateix text literari hi ha diversos nivells de llenguatge.

Segurament, la dificultat més difícil de salvar és aquesta manca de contacte entre la llengua popular que es parla al poble, i per extensió a l’àrea de la varietat tortosina de la llengua catalana, i el registre literari. En aquest sentit, tota llengua literària té uns requisits que li atorguen qualitat estètica. En el nostre cas, els precedents de tractament d’universos narratius com el que hi ha a Partida són gairebé inexistents. No hi havia, o no coneixia personalment, referents literaris que s’haguessen ocupat abans d’una temàtica semblant. Potser Terres de l’Ebre de Sebastià Juan Arbó i l’obra de Jesús Moncada podien constituir aquests referents. Ara: en un sentit estricte, no hi havia ningú a l’abast que hagués ubicat les seues narracions en el Nord valencià al qual pertany Traiguera. Quan ja tenia escrita la novel·la, vaig conèixer Els valencians de secà de Gaetà Huguet, una obra amb el subtítol equívoc de “Estampes velles del Maestrat”, però l’escriptor castellonenc, tot i reproduir un món agrari molt semblant al que apareix a Partida, ho fa des d’uns paràmetres que pensava que s’havien d’evitar: el costumisme com a enfocament i un model de llengua voluntàriament i uniformement fabrista. Les circumstàncies de Partida eren unes altres i demanaven unes altres solucions més ajustades als objectius creatius. Per això vaig optar per emprar un llenguatge que, ajustat a la normativa lingüística, incorporés les solucions característiques de la varietat tortosina. Es tractava que la varietat del llenguatge emprat acompanyés la versemblança de la novel·la. No té sentit ni emprar les formes verbals de la varietat valenciana ni les del català oriental, per dir-ho amb concreció. Poden ser els models de llengua més potents, amb més presència mediàtica i social però no els trobava vàlids per als propòsits creatius de Partida. No m’imagino els personatges de la novel·la parlant en una varietat diferent de la seua. Es tractava de buscar l’originalitat, no la translació. En això, sóc del parer que cada tipus de llenguatge és adient a una situació comunicativa concreta i que en funció d’això, tots els parlants anem fent el que podem.

Penso que en el text de la novel·la hi ha almenys dos nivells de llenguatge prou diferenciats: el que correspon als passatges més estrictament narratius i el dels diàlegs entre els personatges. El llenguatge de la veu narrativa i el dels diàlegs no podia divergir excessivament. Al final, en els diàlegs vaig optar per solucions pròpies del parlar de Traiguera no admeses per la normativa, ja que volia infondre realisme a aquest aspecte de la novel·la. En això, la normativa de la llengua catalana ha estat interpretada de manera restrictiva quan resulta ser d’una flexibilitat extraordinària. El registre col·loquial, al capdavall, és bàsic per a la vitalitat de la llengua i la seua presència en les obres literàries no és cap signe de debilitat. Tot al contrari. Una altra cosa és que el llenguatge de les obres literàries siga de mala qualitat i l’autor es deixe arrossegar per solucions que pareixen molt normals però que no són genuïnes. En això, el tortosí és genuïnitat i la seua presència en la literatura ha de ser tan normal com en l’educació.

Penso que la novel·la, a més del seu component literari estricte, té també aquest interès lingüístic. El debat en aquest sentit, pel que fa al que se suposa que s’ha d’ensenyar a escola, està al meu parer bastant obert. Potser la variació de llenguatges que hi ha en aquest tex pot servir per entendre com les variants geogràfica, social i de situació comunicativa determinen les varietats de la llengua catalana que parlem i que l’escola ha d’ensenyar.

Anuncis

Un pensament sobre “Partida: entre parla i literatura

  1. Cal buscar un equilibri entre la salvaguarda necessària del parlar autòcton i el no distanciament del català estandard que ens defineix com a nació.
    La inclusió de paraules i frases pròpies d’un indret geogràfic molt concret acostuma a ser valorat a la resta del territori i representa una garantia de conservar la nostra riquesa lèxica i, sobretot, una certa manera de veure el món.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s