La gran nit de Lurdes G.

Per caramboles de la vida, faig cap al Versus Teatre a veure La gran nit de Lurdes G., una obra de la qual ho desconec absolutament tot. Tampoc no havia estat mai al Versus. De fet, les visites a la infraestructura cultural anomenada teatre en els darrers anys per iniciativa estrictament personal podrien comptar-se amb els dits de les mans. Però bé: tot és tornar a diposar d’oportunitats. Enrere queda la proximitat del Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat, que deu ser l’època en què, com espectador, més sovintejava el teatre.

El Versus Teatre és un teatre sense cap luxe, amb una disposició no gens convencional de la sala, que fa recordar el Lliure de Gràcia i alguna altra sala del Lliure actual, amb una escena enmig de quatre petites platees, si se’n pot dir així, a cada un dels costats de l’espai escènic. En aquesta ocasió, de platea només n’hi ha una i en entrar penso que faig cap en un teatre de butxaca i,d ocns, segurament es tracta d’una obra del que se’n pot dir teatre alternatiu. Certament aquest qualificatiu abans tenia un significat concret. Ara, la veritat, no ho sé.

Els actors irrompen a l’escenari fent una coreografia d’aires orientals. Són joves i això em fa esperar una interpetació fresca, potser sense gaires floritures interpretatives, però potent des del punt de vista comunicatiu. A més, sóc a primera fila, i si m’iaxequés entraria literalment en escena.

L’obra planteja els mecanismes dramàtics imprescindibles, a partir de la manipulació de l’ordre dels esdeveniments, per situar l’espectador en el joc emocional que interessa als objectius estètics amb què ha estat ideada. I de bones veres que ho aconsegueix.

Vuit joves es reuneixen en una casa de muntanya a passar el cap d’any. D’entre el grup, només la Lurdes G. no forma part del grup. A mesura que avança la nit, les sorpreses es van succeint per fer riure l’espectador i també per conduir-lo a un final inesperat, en què es reprodueix la vivència del perill de què som capaços els humans en segons quines situacions.

Val la pena veure treballar actors sense cap altra presència pública que la que els proporciona la seua feina damunt l’escenari.

L’existència de vídeos a la xarxa sobre l’obra fa pensar, igualment, en els mecanismes de difusió de què disposen certes plataformes culturals. A continuació, un exemple:

Vodpod videos no longer available.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s