Coral romput

coral_romput_8Divendres al vespre a Barcelona, al Teatre Lliure a veure Coral romput de Vicent Andrés Estellés, en l’adaptació teatral que n’ha fet Joan Ollé, si és que se’n pot dir així. Al carrer Lleida hi cau una pluja afuada i els espectadors factuals arribem al vestíbul no sé si noucentista del teatre xops com granotes. Però el local és acollidor i està ben guarnit d’acomodadors, així que de seguida entrem en matèria cultural.
«Coral romput» deu ser el poema més llarg de la producció estellesiana, escrit a la València de la més negra nit franquista. L’afirmació no és gratuïta. Estellés era un poeta d’una loquacitat desfermada, si bé d’un to volgudament popular. La seua xerrera poètica no tenia aturador. En ser «Coral romput» el seu poema més llarg, pertanyent a l’època en què el poeta escrivia en silenci al despatx de casa, sobretot de matinada, després de llargues jornades a la redacció de Las Provincias, el poema té el valor de recollir l’univers poètic de l’autor. Un univers personal i immediat, vivencial mé que realista, com diria Joan Fuster, fet de la presència i la memòria de Burjassot, dels carrers de la ciutat, del tremp eròtic característic del sentir popular de l’Horta de València, de l’amor familiar, de la constància de la mort, que el poeta ha experimentat en primera persona amb la mort de la seua primera filla. I dels anhels d’escapar d’aquella condició estroncada, de viatjar a Castella, a Itàlia. L’Estellés no va ser mai de la combregació de les rodes de molí del valencianerisme municipal que amb el temps havia d’esdevenir la pàtina identitària d’una comunitat autònoma de les del munt. No ho va ser des del començament i ho va haver de patir fins al final. En això, el poema també posa a lloc el ratpenatisme papanata de l’època. I l’adaptació teatral en fa un dels moments més plàstics de la representació.
Hi ha altres poemes de l’Estellés escrits per ser declamats en públic, per ser dits damunt l’escenari. En això, tota la seua poesia té un component dramàtic important. No sé si era el cas de « Coral romput», en què es posa en evidència la creativitat fractal que, segons Dominic Keown, amara tota la poesia estellesiana. El cas és que després de la interpretació que en va fer Ovidi Montllor en el seu moment, era evident que del recital al teatre hi havia tan sols un pas. Un pas que un poeta i director teatral com Joan Ollé podia fer amb total naturalitat.
I a l’escenari el sentit polifònic del poema hi troba representació les diferents veus, fins a quatre, que van declamant, interpretant el text, entre altres tantes figures femenines que hi tenen el paper simbòlic de l’imaginari poètic que traspua el text. L’elenc de personatges es completa amb un vell i un xiquet que pràcticament no intervenen en la recitació més que com a comparses quan el test és dit de manera coral, per tots els personatges alhora. I és en això que cal buscar el sentit del títol del poema, en aquest component coral de les diverses veus que concorren en la veu del poema, en la veu poètica d’Estellés. Vell i xiquet, amb la seua sola presència a l’escenari marquen els termes del cicle vital, un cicle vital en què el poeta es troba dolorosament immers, que viu com un trencament amb la infantesa esvaïda, amb una vida pública que ha estat anorreada per la guerra i la repressió, un trencament amb la felicita possible, escaigut a causa de la mort de la filla. I una immensa malenconia, ràbia fins i tot, per tot el que ja no pot ser, bé perquè forma part del passat, bé perquè ja no té cap possibilitat que forme part del futur.
És difícil destacar l’actuació d’algun dels actors que parlen durant la representació. En tot cas, sí que es pot fer esment del mestratge que Montserrat Carulla hi exhibeix, segurament tan sols comparable al que hi exerceix Toti Soler a l’hora de crear l’ambient musical precís, que no és altre que el que ja apareixia a l’enregistrament que ell mateix va fer amb Ovidi Montllor. Justament és la veu d’Ovidi que apareix obrint i tancant la representació, en una evidència clara que el cànon interpretatiu en relació al poema continua sent el que ell va establir. S’entén que siga així tenint en compte els participants en l’adaptació. Vull dir que el llegat cultural del poeta i el seu entorn té encara força per reproduir-se al marge de l’ostracisme i la ignorància.
I aquest sol fet és una esperança.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s