Podrimer

Vaig decidir llegir Gomorra, de Roberto Saviano, perquè pràcticament des d’Els oncles de Sicília de Leonardo Sciascia m’ha interessat certa mirada novel·lística italiana. Sobretot la del Sud. I vist que la novetat editorial era a mà, el millor era reprendre aquest fil lector.

La referència de Sciascia no és baldera. El sicilià feia una narrativa de denúncia, tot sovint amarada dels procediments periodístics, per bé que amb la mà trencada per recórrer a plantejament netament novel·lístics, com a El dia de l’Òliba. El cas és que entre Sciascia i Saviano hi ha una continuïtat temàtica segurament inevitable tractant-se d’escriptors sense pèls a la llengua: la denúncia. Ara que hi penso detingudament, Gomorra potser cride l’atenció per la immediatesa, la cruesa dels seus continguts narratius, d’un remarcable to periodístic. També pel ressò mediatic que ha tingut, més que no pas el llibre en si, l’adaptació cinematogràfica i, sobretot, l’exili de l’autor a causa dels indicis fonamentats que el Sistema, tal com diu que s’anomena la camorra napolitana a si mateixa, anava  a per ell. Ben mirat, això no obstant, Saviano vindria a ser el continuador de la literatura de denúncia que practicava Sciascia envers la màfia siciliana.

Ara, el de Nàpols, amb el seu to preiodístic i el seu estil de dir a les coses pel seu nom, de manera directa, ha fet diana al primer intent. És així que Gomorra no es pot considerar una novel·la convencional, ja que és més a prop del reportatge periodístic que d’una trama argumental amb les parts clàssiques més o menys entrelligades al llarg del text. No és això. I despista molt.

Sembla que, tret del primer i el darrer capítol, als quals cal afegir algun altre retall esporàdic, en què hi apareix el narrador com a personatge immers en un contacte directe amb la mala vida d’un o altre estadi embrutit del Sistema, tota la resta és un reportatge periodístic de l’entramat econòmic, social, de poder i militar de la camorra, basat en testimonis contrastats dels pentiti, pesquises de l’aparell judicial antimàfia i del propi “treball de camp” de l’autor.

El resultat és un panorama esfereïdor. Un estat dins de l’estat. Una vida social contaminada per unes estructures corruptes de poder econòmic i militar de caire netament terrorista. Una societat fangosa en què és impossible no empastifar-se de merda. En què la mort per arma de foc és el pa de cada dia, la metodologia de funcionament del poder del Sistema. En això, hi ha una diferència substancial entre el llibre i l’adaptació cinematogràfica. En aquesta darrera amb prou feines hi apareix la punta del iceberg: la manera de resoldre problemes i fer negocis de la camorra. Al llibre hi ha descrit tot l’entramat, tota la xarxa vampírica que és el Sistema per a la vida econòmica i la vida pública.

Saviano és un escriptor valent, un intel·lectual molt jove, filòsof de formació, que té clar en què consisteix la integritat personal. Inevitablement, el seu relat, que no és una novel·la, sinó una bufetada darrere l’altra a la sensibilitat més o menys acomodada del lector benpensant, l’ha situat en el punt de mira del Sistema, que no té manies a traure’s de davant qui faça falta sense importar-li si això va contra no sé quin principi de la dignitat humana. Perquè per a l’estat dins de l’estat l’escala de valors és tota una altra, i d’una perversitat ferotge. El llibre, doncs, és l’expressió d’un conflicte ben real i ben punyent en la Itàlia d’avui, tan contradictòria com sempre.

Personalment no puc deixar de platejar-me un dubte, una pregunta. Nàpols, el regne de les Dues Sicílies o com se’n vulga dir, va entrar a formar part d’Itàlia després de segles de trajectòria política variable: ara en mans dels angevins, ara en les dels catalans, més tard formant part de l’Imperi dels Àustria, més tard encara com a patrimoni hereditari dels Borbons. Es pot pensar que no, però al meu entendre perviuen semblances de tarannà entre el Sistema napolità i, posem per cas, les bandositats que assolaven els regnes catalanoaragonesos quan existien com a tals. Una connexió o altra hi deu haver. En això, crec recordar que Sciasicia dóna alguna pista, en el sentit que el cul de món que és la bota itàlica n’ha vist passar de tots els colors i ha hagut d’adaptar-se i/o fer veure que s’adaptava mentre el seu esperit indòmit romania, es tranformava per sobreviure a part i a dins mateix, per esdevenir, al capdavall, el que diu el llibre que és: un podrimer.

Docns això: que no es pot evitar, salvant les diferències que calga, d’establir parla·lelismes amb les pràctiques mafioses d’aquest vessant ibèric de la Mediterrània.

Ep: a tot això, Wikipedia dixit, l’autor no coneix de primera mà ni ha tingut mai un contacte directe amb l’ambient de Casal di Principe, on situa l’epicentre dels desficacis camorristes. No hi ha dubte que l’efecte de veracitat assolit en aquesta obra és molt fort. En això sí que els objectius estètics de l’autor deuen haver-se realitzat del tot.

Massa i tot.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s