Biografia lingüística

Després d’escoltar Juli Palou dissertar sobre el paper de la història o biografia lingüística en relació al plurilingüisme escolar i l’aprenentage de llengües, se’m va ocórrer la possibilitat d’escriure alguns articles sobre el tema. És a dir, escriure sobre la meua pròpia biografia lingüística.

A Traiguera, a començaments dels anys 70, que és quan vaig posar els peus al carrer, els xiquets sortien equipats amb el parlar familiar, que tenia el tremp de la parla popular i la interferència insconcsient de la diglòssia. A escola, això es veia només entrar per la porta. Encara recordo el viatge a Tortosa, amb l’autobús de la Hife, per visita al metge, que és pel que se solia anar a Tortosa en aquella època, amb ma mre, i tornar amb el primer llibre de les beceroles, ja llegint a l’autobús l’aeiou metòdic amb què s’iniciava la castellanització, l’aculturació espanyolitzadora. L’espanyolització, òbviament, tenia altres ressorts ben evidents en aquella època. La castellanizció lingüística amb què els xiquets començàvem a fer l’aprenentatge de llegir i escriure només n’era un.

No tinc consciència que el contacte amb Tortosa portés la indicació d’una diferenciació en la parla. Els grans transmetien que a Traiguera i a Tortosa es parlava el mateix. I avant. Sí que hi havia una diferenciació clara respecte de la llengua de l’escola. Tots els docents xampurrejaven el casellà si no eren castellanoparlants nats. I així els menuts apreníem no tant a parlar com a percebre que la llengua que portàvem de casa era de burros, de gent subalterna, de segona classe, que si no sabia castellà a la vida no passaria de zero a l’esquerra

La percepció de la variació dialectal va arribar per una banda, pels familiars de Vila-real. Juanito i la seua família portaven un valencià molt diferent del de Traiguera, amb aquelles expressions castisses de la Plana, absolutament desconegudes per a nosaltres i tanmateix plenament comprensibles. D’altra banda, l’arribada de xiquets de famílies barcelonines, que veinen al poble a estiuejar, de vegades per mer vincle familiar, resultaven del tot xocants. Davant dels barcelonins no hi havia tan sols el canvi de fonètica a l’hora d’articular les mateixes parales, sinó sobretot l’impacte d’unes formes de relació social urbanes, que per als xiquets de poble que érem, pertanyents encara a un món profundament rural pel que fa a les formes de viure, resultaven certament estranyes i , o bé causaven una atracció incondicional o un rebuig igualment innegociable.

Anuncis

3 pensaments sobre “Biografia lingüística

  1. Graciel.la Vidal diu:

    Vicent (o potser hauria de dir Vicente ?), podríem dir que jo formo part d’aquells xiquets de “famílies barcelonines” que veníem a estiuejar a poble , “per mer vincle familiar”, i et puc dir que era més freqüent trobar-te amb el “rebuig innegociable” que no pas amb “l’atracció incondicional” que dius en el teu post. És fàcil recordar les burles més o menys dissimulades (tot i que més aviat poc) per la forma diferent de parlar.
    Traiguera ha estat sempre una societat, d’entrada, molt oberta, però a l’hora molt feta a la seva. Sense que sigui una contradicció, a la llarga, molt tancada.
    Salut !!!!

  2. Graciel·la: estic d’acord en el que dius. Això no obstant, tampoc no es pot negar que alguna “atracció incondicional” sí que hi va haver…

    I no, no hauries de dir Vicente. Això ja fa temps que està oficialment solucionat. Però sí que hi toques quan hi fas referència, perquè és un aspecte que oblido quan faig aquest intent de biografia lingüística. Efectivament, als 60, i també de molt abans, la castellanització oficial a l’hora d’inscriure nadons al registre civil havia afectat plenament els usos populars.

  3. Graciel.la Vidal diu:

    Pel que fa a “l’atracció incondicional”, és evident que també n’hi ha hagut una o altre.

    Pel que fa a l’altre tema, Vicent, tens tota la raó quan dius que la castellanització obligada ha afectat als usos lingüístics de la gent. És més jo crec que ha fet més mal del que sembla. Deixant a part la obligatorietat del castellà en tots els aspectes “oficials” (registres civils, eclesiàstics, …) que és obvia, el mal fet és més profund. Jo recordo a Traiguera, parlar i sentir dir , per exemple truita o forquilla, i ,avui per avui s’escolta sovint “tortilla “ i “tenedor”. Amb accent traiguerí, però tortilla i tenedor. Ja dic, per posar algun exemple. Desconec si la missa es continua fent en castellà, però no se’m faria estrany.
    Per sort (sort que tots ens hem guanyat) es poden modificar els registres, i posar els noms , com han de ser. Però tot i així segur que encara et trobes pel carrer algú que et crida pel nom en castellà. A més el teu nom és un exemple claríssim. Si t’hi fixes, els més vells es diuen Vicent, llavors hi ha ben bé dues generacions de Vicentes i ara es torna als Vicents, això si, pocs. També cal reconèixer en això un canvi d’hàbits lingüístics espectaculars. No en tinc les dades però segur que hi ha quasi tants Kevins, Jonathans, Jenifers, o Miriams com Vicents, Joans, Tereses, o Maries. Tot i que, també cal dir-ho, últimament aquesta “moda” sembla que està perdent força i tornen el noms més nostrats.
    Va, ja n’hi ha prou. Continuarem la dissertació un altre dia. Salut.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s