La dona errant d’Helena Valentí

Acabo de llegir La dona errant d’Helena Valentí, una novel·la que es deixa llegir aviat per la seues dimensions modestes. El cas és que la història que s’hi conta m’interessa per motius diversos.

En primer lloc, se centra en el que fan els personatges que hi apareixen sense donar més detalls d’espai i temps. Es tracta, doncs, d’una història que pot ser llegida de manera atemporal, per bé que més aviat l’absència que no pas la presència de certs elements, a mesura que avança l’acció, la van situant en un eix temporal, en una determinada època històrica, sobretot a partir del comportament dels personatges. La presència de la gran ciutat hi és innegable, com també la de la frontera.

La dona errant és una història sobretot de done, d’unes dones que actuen ja més enllà dels condicionants d’una societat tancadament patriarcal, de la qual semblen haver-se deslliurat. Actuen, doncs, viuen en soledat, i fugen de l’establiment de lligams a partir de les seues relacions personals, sexuals sobretot, amb els homes. Ells hi apareixen com en procés de desconstrucció, insegurs, volàtils, discontinus.

La novel·la, més que contar una història amb començament i final, refereix la vida quotidiana d’una sèrie de personatges que tenen trajectòries encreuades. D’aquí, i de l’ús d’un llengautge sense embuts, el caracter realista de la novel·la. I també la sensació de frescor narrativa, d’actualitat del que s’hi conta, per bé que alguns comportaments resulten sospitosament estranys en relació als usos actuals en les relacions humanes. Només llegint el llibre, es pot pensar que, antropològicament, aquests comportament pertanyen a un tall sincrònic diferents. S’intueix.

Helena Valentí va ser escripota i traductora. Potser s’hauria de dir a la inversa.  Filla d’Eduard Valentí i Fiol, mestre de les lletres llatines al nostre país durant el segle XX i persona ben situada en la societat burgesa de Barcelona malgrat la repressió franquista, Helena Valentí és una persona que literalment fuig de l’ambient dels inicis dels 60 i fa cap a Londres, on es forma com a traductora i es desempallega de les formes de vida del franquisme. Relacionada amb el poeta Gabriel Ferrater, el 1974 torna a Catalunya i es dedica a la traducció com a mitjà de vida, una vida que passa entre Barcelona i Cadaquès, desconnectada dels ambients literaris i culturals del moment, especialment de la gauche divine.

Amb un bagatge creatiu de quatre novel·les, la seua aportació principal és la traducció al català i al castellà de les escriptores angleses feministes, especialment Virginia Woolf, Katherine Mansfield i Doris Lessing, que va introduir en els ‘horitzons literaris català i espanyol.

Maria Mercè Marçal va relacionar el realisme de Valentí amb el dirty realism nord-americà i La dona errant n’és una bona mostra, per llenguatge i per ritme narratiu. El títol de la novel·la és tot un símbol de la història i de la trajectòria de l’autora. I cal tenir clar que “errant” no és el mateix que “erràtica”.

Lleonard Muntaner, de Palma, ha editat La dona errant el 2008. La novel·la s’companya d’una entrevista de Vicent Martí (El Temps) a l’autora, i de l’estudi «Uns valors no gens patriarcals» d’Adrià Chavarria, un dels crítics que li ha dedicat més atenció.

Advertisements

2 pensaments sobre “La dona errant d’Helena Valentí

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s