Una novel·la incòmoda

Seguint la ratxa que porto darrerament, acabo d’enllestir la lectura d’Una dona incòmoda de Montse Banegas. Tenint en compte que es tracta de literatura de dones i que l’autora és de Flix i, doncs, de lluny o de prop alguna cosa deu tenir a veure amb el que s’ha convingut a anomenar literatura ebrenca, en faig aquesta anàlisi poc o molt mancada de rigor.

Si, tal com s’afirma al programa L’hora del lector en què apareix l’autora, la societat actual exerceix sobre les dones una pressió tal que les aïlla individualment i les aboca a pautes de conducta dissolvent com les que té la protagonista de la novel·la, potser que comencem a pensar que alguna cosa està passant en el terreny de les llibertats i la igualtat de gènere. No tinc clar que siga exactament això, però en tot cas el missatge que per activa i per passiva transmet aquesta novel·la va en aquesta direcció.

No sé si és més inquietant el que diu la novel·la o la foto que il·lustra la ressenya biogràfica de l’autora. Certament, si es tracta d’una estratègia intencionada, es pot afirmar que s’assoleixen els objectius amb totes les de la llei. En aquest sentit, si alguna cosa es pot destacar de la narrativa de Banegas és la mala llet que gasta a l’hora de crear una ficció. I això no s’ha d’entendre en sentit negatiu. Per novel·lar, la mala llet és imprescindible. La mala llet és, dit clar i ras, el combustible de la creació novel·lesca. No hi ha novel·la sense mala llet creativa. L’autor, així en abstracte, ha de malpensar, ha de ser pervers i pervertir els seus personatges i fer-los arribar al límit a veure què passa. I això Banegas ho fa de meravella. Perquè crea un personatge, la Mònica, que és un monstre de dona i que retrata amb prou fidelitat moltes dones de coemnçaments del segle XXI del nostre país, i el porta fins al límit de la seua capacitat d’autodestrucció. Al final de la novel·la, l’autora hauria pogut fer que el personatge fes un pet com una aglà i la novel·la no hauria perdut ni molla de coherència narrativa. Però el desenllaç és digne del verí creatiu que hi aboca.

Bona la crítica del món universitari, sobretot tenint en compte el pa que s’hi dóna darrerament. L’autora mateixa diu que seria el mateix si hagués situat la ficció en una empresa privada. Potser. Però el clatellot en tota regla al funcionament de la universitat, així en general, és antològic i, doncs, no gens fàcil d’entomar. Ara ve a tomb allò que la realitat sempre supera la ficció perquè hom se n’acabe fent una idea aproximada. A no ser que es tracte directament de novel·la satírica, que em penso que no és el cas.

Si com a literatura de dones Una dona incòmoda no suposa gaires alegries per al gènere en qüestió, com a literatura ebrenca cal valorar-la per omissió. La Mònica, la protagonista, és una estudiant de poble que acaba desembarcant a Barcelona, on s’estableix i treballa. Va i ve del poble, que s’intueix al Sud i d’interior, però no se sap quin és. Té una ciutat a prop que tampoc no s’esmenta pel nom. La Mònica és un personatge desarrelat del seu lloc d’origen. No negaré que la cantarella em sona bastant. Barcelona és un altre monstre que se t’engoleix o t’escupeix si véns de fora i, sobretot, no tens cap més referència.

Tractant-se de la primera novel·la, és un molt bon començament. Potser resulten un pèl excessius alguns passatges repetitius que, això no obstant, formen part de l’espiral narrativa que tarça l’autora per fer avançar la trama. Quan la tècnica estiga depurada la novel·lística de Montse Banegas pot ser explosiva.

Advertisements

Un pensament sobre “Una novel·la incòmoda

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s