Una primavera per a Carme Riera

Torno a llegir, després de molt de temps, Una primavera per a Domenico Guarini de Carme Riera. No fa gaire va tornar a editar-se. Es tracta d’una edició de format considerable, en cartoné, que no sé fins a quin punt pot jusficar-se si es compara amb les ediciions anteriors a no ser que es tracti d’aprofitar el ganxo comercial de l’autora, que gaudeix d’un predicament al meu entendre del tot merescut després d’una tan llarga trajectòria creativa. L’edició que llegeixo, també en cartoné, ja que no trobo la de butxaca, que és la primera que vaig llegir als anys 80, és prou més modesta i segurament també més manejable.

Les primeres obres de Carme Riera, entre les quals cal comptar aquesta seua primera novel·la, poden considerar-se autèntiques obres de culte. Ha estat així durant molt de temps, mentrestant la seua autora no va arribar a la consideració que se li dispensa actualment. Al seu temps, Te deix, amor, la mar com a penyora i la seua seqüela Jo pos per testimoni les gavines, van ser llibres d’un contingut revulsiu per la sensibilitat que s’hi transmet, que xocava frontalment amb les convencions d’un temps que ara pareix d’abans de les catacumbes.

Una primavera per a Domenico Guarini recull aques esperit en una novel·la amb una intenció estilística experimental molt à la page del moment en què va escriure’s, finals dels anys setanta. L’alternança de formes discursives conformen un collage narrtiu en què el lector ha d’anar recomponent la història contada segons el seu criteri. Sota l’impacte dels primers llibres, la primera lectura d’Una història…va resultar-me igualment fascinant. No cal més que anotar el referent de La Primavera de Boticcelli, motiu sobre el qual gravita bona part de l’imaginari desplegat per al narració, per entendre’n la càrrega artística, literària. El quadre de la Galleria degli Uffici de Florància és una mostra destacada del neoplatonisme del Renaixement italià i a la novel·la hi apareix relacionat amb una concepció de l’amor igualment ideal, que l’autora insereix en la narració per il·lustrar, per explicar, la situació emocional de la protagonista, una jove periodista a mig camí entre els atavismes familiars de la seua Mallorca natal, l’alliberament de la dona del feminisme dels anys 70 i les seues relacions amoroses. Així, s’estableix un contrapunt entre la història de Domenico Guarini, personatge de ficció que atempta contra el quadre, a qui es relaciona amb la desaparició d’una noia que pot ser una terrorista de les Brigate Rosse, i la història de la protagonista, periodista desplaçada a Florència per informar del judici contra Guarini. En aquest desplaçament, ella hi retroba un antic amor, just quan té el pressentiment d’haver quedat embarassada. D’aquesta manera, s’entrellaça passat i present de la protagonista amb les seues cròniques sobre el procés a Guarini, un personatge obscur, un boig, que a comès una acció monstruosa, l’explicació de la qual Isabel-Clara, la peridista, intenta esclarir.

El resultat és una novel·la on s’hi combinen diferents formats discursius i diferents històries que conflueixen totes en la persona d’Isabel-Clara i en la seua situació personal. Mentre el discurs sobre l’amor plantònic, expressat plàsticament al voltant del quadre, sobrevola la vida dels personatges, hi van apareixent no precisament de manera ordenada els antecedents vitals de la protagonista: amors infantils i de joventut, de l’entorn familiar de la ruralia mallorquina a la convulsa vida social de la Barcelona dels 70, a la Itàlia no menys atabalada de l’època. Tot plegat mentre hi van apareixent tipus de relació amorosa que no encaixen en els motlles convencionals de lèpoca.

Evidentment, cada relectura implica una nova descoberta. Depèn del moment de la vida del lector i també dels objectius i expectatives que aquest es planteja quan s’hi posa. No hi ha dues lectures idèntiques per a un mateix llibre. En aquest sentit, Una primvera per a Domenico Guarini potser acusa una mica el pas del temps, tant pel que fa als canvis socials que hi ha entre la seua primerea aparició i l’actualitat, que afecte de ple l’imaginari de qui llegeix respecte del que hi ha al llibre, com al llenguatge. A la novel·la, hi ha un llenguatge que a un lector actual li pot semblar d’un barroquisme gratuït. Això no obstant, com a característic que és del moment enq uè va escriure’s l’obra, en constitueix un element essencial per entendre’n el plantejament narratiu, artístic.

Abans de redactar això, m’arriba un exemplar de la sèrie Retrats de l’AELC, justament dedicat a Carme Riera, en el qual Lluïsa Julià fa una aproximació d’allò més interessant a l’escriptora. Sens dubte els reconeixements i la introducció, per què no dir-ho? d’algunes obres seues en els programes lieraris escolars han fet que progressivament s’haja anat omplint el buit bibliogràfic que hi havia als anys noranta sobre l’autora.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s