Agbar. Torre Agbar

La torre Agbar de Barcelona: hi passo cada dia, ben de matí. A l’hivern encara és de nit i en aquesta època de l’any el sol tot just s’ha llevat.  La torre és com una gran protuberància de la ciutat, com un castell del futur, que crida els treballadors de tota mena que cada dia de cada dia entren a la ciutat a fer el seu fet. És la porta d’entrada al laberint urbà, al formiguer.

Aquests dies, Ildefons Cerdà, l’ideador de l’Eixample de Barcelona, torna a l’actualitat arran del 150 aniversari de l’aprovació del seu pla, que va donar lloc al creixement urbanístic de la ciutat. Que va fer la ciutat tal com és ara. Em pregunto si en la imaginació de Cerdà hi devia cabre un artefacte arquitectònic de les dimensions de la torre Agbar. Tinc uns coneixements bastant limitats del seu model de ciutat, més aviat extensiva i de baixa altura. Això no obstant, per ser al lloc on és, la torre té un valor simbòlic que es correspon a les dimensions.

A primera hora del matí, es mostra imponent als automobilistes que fan cua al primer semàfor.  La torre i el seu entorn del districte 22@, amb les torres del port olímpic de fons, dibuixa un paisatge urbà que fa recordar Kubrik i Blade Runner. En direcció gairebé contrària, una immensa Diagonal, amb una ordenació del trànsit pràcticament de balneari, es perd en la llunyania entre edificis de vidre i metall. Un tram, talment extret d’una pel·lícula de ciència-ficció feta realitat, es mou discret i efectiu.

La torre és una carcassa de metall amb pell de vidfre. Més buida que plena per dins, on predomina un control estricte sobre els moviments del visitant, com correpon a tot edifici públic. No hi ha escales d’ús públic, sinó ascensors immensos (vora 50 places) per pujar i altres tants per canviar entre les més de 30 plantes. No hi ha racons i els barandats interiors  són transparents. I tanmateix, a sota terra, encara lluny dels 45 metres de profunditat que tenen els fonaments, més enllà de la capa freàtica, hi ha l’espai més gran després de l’immens vestíbul d’entrada: una sala d’actes com d’oracle multimèdia per a barrinadors de l’especulació financera o intel·lectual.

Des de dins, la torre és més una presó laberíntica que altra cosa. Les finestres, petites i faixades de vidres inclinats, la pell de l’edifici, proporiconen una perspectiva limitada sobre la immensitat urbana que s’estén als peus de l’edifici. Els passadissos circulars generen una il·lusió estranya de l’espai.

El millor d’entrar-hi és el moment de sortir-ne. Malgrat tot, el carrer encara té el caire de societat humana recognoscible.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s