Assassinat al club dels poetes

Buscant algun exemple paradigmàtic de la novel·la detectivesca en català, trobo Josep M. Palau i Camps i la seua novel·la Assassinat al club dels poetes. De l’autor, ho desconec pràcticament tot. A la contraportada del llibre, editat per Moll, hi apareix un home amb una pipa immensa que sembla Shean Connery, que tampoc no és un mal referent de les històries d’aventures poc o molt policíaques.

En català, la novel·la detectivesca clàssica va anar de seguida cap al camp estrictament policíac i va donar lloc a l’anomenada novel·la negra, amb un fort component social. Ja es veu que els plantejaments estrictament detectivescos, de la novel·la d’enigma, no s’acabaen de corresponedre amb una societat que, més que intentar distraure’s amb enigmes el que necessitava era una bona dosi de crítica. El joc literari consistent a esclarir l’enigma d’un assassinat devia quedar lluny dels paràmetres d’una societat en què s’havia assassinat a bastament, se sabia del cert qui era l’assassí i a més no se’n podia dir ni gall ni gallina.

I això no obstant, sempre hi ha literats que s’encomanen la tasca de fer en català el que les literatures de l’entorn fan amb normalitat. Així és que Josep M. Palau escriu una novel·la, apareguda per primer cop al 1983, en què es predueixen al peu de la lletra els esquemes del gènere amb uns referents adaptats al context del nostre país. Dic adaptats perquè l’autor hi presenta uns personatges pràcticament extrets de l’imaginari policíac anglosaxó i els situa a Mallorca al costat d’altres personatges diguem-ne autòctons, entre els quals destaca el l’inspector Arbós, que és qui porta la investigació d’un cas d’assassinat com si fos el mateix Hercule Poirot. Al pròleg que predcedix la novel·la Joan Mas i Vives ja avisa que la història reprodueix estrictament els plantejaments més bàsics del gènere i fins i tot potser fa un exercici un pèl estricte. És així que la contextualització de l’assassinat i la generació de les condicions literàries objectives per generar l’expectativa de l’enigma per resoldre ocupen una bona part inicial del relat, que potser representa una demora per al que el lector s’espera trobar.

En qualsevol cas, els ingredients del còctel hi són: una actriu nord-americana morta en un hotel de Mallorca, on estiuejava en companyia de la seva nova parella, un gàngster que s’acaba de lliurar de la presó; altres estadants de l’hotel: actors que en un moment o altre s’han relacionat amb l’assassinada i burgesos barcelonins; i el personal de l’hotel, personatges secundaris que serveixen a l’inspector Arbós per avançar en la investigació. Tots els personatges, doncs, pertanyen a un món allunyat de la realitat social de l’època, un món de luxe i faràndula.

I és justament aquí que el llibre em resulta d’interès. Publicat el 1983, devia, en el moment de ser escrit, reflectir mol bé els comportaments socials de l’època. I no ho dic tant per reproduir el món del turisme de luxe de la Mallorca de l’època. Palau situa l’acció en un escenari real: l’Hotel Formentor, que ell coneix d’haver assistit a les “Conversaciones poéticas” organitzades el 1959 per Camilo José Cela en el mateix escenari, en un pavelló ja llavors rebatejat pels assistents amb el nom de “Club de los Poetas”. Ho dic sobretot perquè els elements pertanyents a la vida corrent que presenta el llibre donen compte de les formes de vida del franquisme.

Arbós, l’inspector que protagonitza l’esclariment de l’assassinat, és un inspector de policia que el primer que fa en arribar a la seu adestinació turística és anar al “cuartelillo” a dir que és per allà a la vora.  Sol anar a missa i és un personatge solitari i sense més horitzó vital  que anar a pescar. La resta de personatges, o són americans relacionats amb el món del cinema o bé són empleats de l’hotel. Empelats autòctons, aquells primers empleats que havien abandonat la pagesia per treballar al turisme. Les dones que, com la Joan Young, l’actriu assassinada, o la Judit Santcliment, filla de la burgesia barcelonina, no són de màxima categoria, són tractades com perfectes criades, com ara la Marieta, cambrera que ajuda a endreçar el pavelló on se centra l’acció. Això de banda, aquíels grups aliens són esmentats amb la característic prejudici de l’època: els negres, els moros.

Tot això no pas de manera diferent a com fa qualsevol obra literària d’una època determinada respecte de la societat del temps en què va ser creada. Cosa que demostra que, contra l’intencionat elitisme del gènere, que sempre situa l’acció a l’alta societat, també en aquesta ocasió el mateix relat transmet uns determinats codis socials. I tot això sense desmerèixer punt el plantejament detectivesc de la trama.

Al capdavall, Assassinat al club dels poetes, novel·la detectivesca, explica prou bé per quins motius, en la literatura catalana es parla més de novel·la policíaca o novel·la negra, uns gèneres novel·lístics que, ara conscientment, introdueixen el component de crítica social que aquí només s’escola per contrast amb els referents d’una lectura actual.

Anuncis

Un pensament sobre “Assassinat al club dels poetes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s