Biografia lingüística 4

El Centre Universitari de Castelló, comunament conegut com el CUC, era, a mitjans anys 80, un institut ampliat que tot just començava a incorporar la nova realitat de l’autonomia valenciana, que s’obria camí enmig de l’aparell institucional postfranquista, amb la mateixa inexperiència que els ajuntaments democràtics. Lògicament, allí tot el que s’hi ensenyava de filologia era en un espanyol sense fisures. Tan sols l’estrambòtica assignatura de Gramàtica Normativa Valenciana marcava el territori de la catalanitat, com, d’altra banda, ho fa a les llibreries l’estand de “llibres en català” o “literatura en català”. L’excepció que confirma la regla. També hi havia Francès.

Pel que fa a la GNV, que impartia l’avui acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua Lluís Messeguer, fill d’Herbés, es tractava d’un sac on hi havia de tot i del que menys gramàtica normativa valenciana: llengua, història de la llengua, dialectologia, sociolingüística, literatura catalana… Era com un institut ampliat, com la continuació de les assignatures del batxillerat que després vaig acabar impartint. Els nois i noies estudiants de filologia hispànica hi teníem simpatia, per l’assigantura i pel professor. Pel que significava aleshores, en uns moment en què encara tot era possible al País Valencià: hi havia alumnes que promovien a classe el finançament dels repetidors que Acció Cultural del País Valencià volia implantar per a la recepció de TV3, que interveninen en català a les classes de Lengua Española… Tot era d’una ingenuïtat volenterosa. Personalment m’hi vaig aferrar perquè allò era el que m’interessava. La resta, francament, era en general d’un academicisme decadent més que pronunciat. Un academicisme de províncies, encara més: de colònies, amb tots el indígenes aculturant-nos en els abeuralls vestits d’etiqueta de la metròpoli espanyolera.

Així és que vaig començar a escriure en català. Parlava un valencià del nord, que els companys xertolins i benicarlandos anaven temperant, escrivia amb les convencions de les Normes de Castelló i, tal com vaig comprovar més tard, feia cabassos de faltes d’ortografia. Però ja em trobava en la línia del que m’interesava i era molt.

Els dos anys de francès de Castelló em van permetre ampliar la meua mediocritat en llengua estrangera. Vaig llegir alguns clàssics sense gairebé recórrer al diccionari. Però la meua falta de fluïdesa verbal, traslladada a la traducció instantània, em va fer ensopegar més d’una vegada. La professora, una espanyola educada a França, que es fixava molt i molt en la pronúncia, com correspon a la dèria francòfona, va fer-me gruar l’aprovat el segon any, però ni en aquell moment va importar-me gaire, perquè el francès era una porta oberta a l’exterior i al capdavall era una porta oberta per on, a no molt tardar, havia d’evadir-se el meu gust literari, lluny de les bubotes castellanesques i del guió oficial catalanòfil.  Segurament de llavors que em va nàixer l’admiració per França i l’anhel de posar-hi els peus així que les circumstàncies ho fessen possible.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s