Cada castell i totes les ombres

Aquest estiu llegeixo Cada castell i totes les ombres de Baltasar Porcel. L’exemplar vaig adquirir-lo a la Setmana del Llibre en Català que va tenir lloc a Sant Cugat del Vallès i porta la dedicatòria de lletra ampulosa de l’autor, que va morir entre l’adquisició del llibre i l’inici de la lectura. Per acabar-ho de fer bonic, llegeixo bona part del llibre a la seua terra, a Mallorca. Justament aquells dies, apareix al diari Avui l’article de Melcior Comes “Porcel i totes les ombres“, que ve a ser un escrit vindicatiu de la figura de l’escriptor recentment traspassat.

Certament, la lectura que en faig no és ni molt menys ingènua. Vaig adquirir el llibre per la presència de l’autor a la Setmana del Llibre i la possibilitat d’emportar-me’n l’exemplar signat. És a dir, per pura casualitat. Dit això, he de reconèixer que hi havia més autors dels quals no vaig emportar-me cap exemplar i que altres llibres que també vaig emportar-me signats els vaig llegir abans. Al capdavall, Porcel va ser, durant un temps que té a veure molt amb la meua formació literària, una referència influent, si no determinant. Un autor de culte. Que ara recorde, aquesta influència arriba fins a Les primaveres i les tardors. Hi ha poques obres anteriors que no haja llegit i la sensibilitat de l’autor i el paisatge humà que apareix en aquestes obres em va resultar fascinant quan m’hi vaig apropar. Lògicament i encara que coste de comprendre, el Porcel que parla de la Mallorca que va conèixer de jove, el Porcel dels contes sobretot, és més a prop de la mal anomenada novel·la rural de Jesús Moncada que del Porcel posterior, que projecta les seues ficcions sobre el panorama metropolità de Barcelona.

Al meu entendre, Cada castell i totes les ombres, per bé que incorpora també el component diguem-ne rural, ebrenc, de l’Algar, que després m’identifiquen amb les Cases d’Alcanar, és sobretot una novel·la d’ambientació barcelonina. Atès el paper públic que l’autor va acabar jugant en aquest escenari des dels anys 90, les seues ficcions urbanes pareixen orientades a sacsejar sense miraments la vida pública de les elits catalanes de començament del segle XXI, per entendre’ns. De les quals ell forma part.

Personalment, la lectura del llibre m’ha resultat bastant feixuga mentrestant es dedica atenció a perfilar uns personatges que, en mans del tremp creatiu de l’autor, resulten uns ninots pràcticament mantejats per les ocurrències extremades a què són sotmesos. Tenint en compte que l’autor exhibeix un estil expressiu del tot deseixit de mitges tintes, cal concloure que, a més d’escriure sobre el que li dóna la gana, el darrer Porcel escriu ben bé com li dóna la gana. La qual cosa, sigui dit de passada, resulta, més que no pas refrescant, directament espavilador.

El resultat, doncs, és una recreació del present que a mi m’ha semblat directament una distorsió no exempta d’esperit hiperbòlic. Aquesta orientació de la novel·la, si bé, com s’ha dit, és un entrebanc a l’hora de llegir, té uns resultats estètics finals bastant contundents, de manera que els objectius narratius de l’autor queden del tot assolits. Per al meu gust no és el millor Porcel, que ha acabat la seua trajectòria literària en aquesta crítica agra de la societat catalana actual, lluny del realisme fantàstic del que, per a mi, són els seus millors moments.

El millor de la novel·la resulta ser la intrahistòria de Manuel Martigalà, pare d’un dels protagonistes, que representa aquí el paper que en novel·les anteriors arriba  a ocupar el mateix Juan March: el potentat que fa mans i mànigues per fer rutllar la realitat de les coses a favor seu tot prescindint de qualsevol principi moral. Interessant l’apropiació que Porcel fa de la figura de Josep Pla, a qui utilitza com a fals narrador de la història de Manuel Martigalà. I ho és sobretot per la diferència d’estil que Porcel aplica al que se suposa que són textos de Pla. Fins en aquests extrems arriba l’ardit creatiu del d’Andratx.

Difícil no destriar aquesta darrera obra editada en vida de la mateixa figura de l’autor, que va despertar adhesions i aversions igualment vehements, com vehement era la seua actuació pública i creativa. L’article de Melcior Comes així ho demostra. Certament, la seua desaparició suposa una pèrdua de consideració en un panorama cultural dominat pel pensament únic d’allò políticament correcte. Ara bé, no és imitant-ne el to polemitzador que se li ret homenatge. Al capdavall, aquest recurs només és una prolongació de la vehemència que suscitava. El que queda en realitat és l’obra literària, d’una especial consideració estètica. En destacaria els contes, entre el rerefons antropològic aborigen i l’exotisme més desbordant. Cada castell i totes les ombres, al meu parer, és una combinació d’aqueixa força imaginativa amb l’horitzó barceloní del Porcel més tardà.

De tota manera, com en qualsevol gran esciptor, tota obra val la pena de ser llegida.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s