Homenatge a Octavi Serret

Cap a 1999 havia començat a estudiar a la UOC i m’havia entrat la fal·lera d’Internet. Estava aprenent a fer pàgines web i per practicar i també per donar solta a les inquietuds literàries i culturals, per explorar en definitiva les possibilitats d’aquest nou mitjà de comunicació que és avui Internet, vaig crear la revista digital tossal. Entre altres coses, la revista, al capdavall un aplec de pàgines web més o menys ben ordenades i relacionades amb les possibilitats que oferia el que avui en diem, potser una mica despectivament, la web 1.0, donava notícia d’altres web relacionats amb la literatura i la cultura d’expressió catalana.

Ja en aquell temps recordo haver detectat la web de la llibreria Serret de Vall-de-roures i haver-ne recollit la referència en una de les pagines de la publicació. En aquell moment, era de les poques llibreries que tenia aparador a Internet. Després de tot, amb la web 1.0 no es podia fer gaire cosa més, però aqueixa llibreria ja hi tenia una finestra oberta. Aleshores, quan vaig fer-ne una ressenya a la publicació, només la coneixia d’haver-hi entrat una vegada, durant un sojorn que vaig fer al Matarranya durant unes vacances de primavera. Devia ser una de les primeres vegades que vaig poder sortir amb la meua parella deixant-nos la primera filla, encara petita, amb els avis. En un reportatge televisiu, havíem vist un temps enrere un reportatge sobre el Matarranya en què hi apareixia la Torre del Visco i vam decidir anar a conèixer aquest hotel autènticament rural. Aquells dies, esmorzàvem a l’hotel i després ens dedicàvem a voltar pels pobles de la comarca. D’aquestes visites en va sorit algun conte que, anys a venir, havia de fer cap justament en alguna de les publicacions que, d’una manera o altra, han tingut relació amb la llibreria Serret i amb el seu propietari: Octavi. D’aleshores, a la llibreria, tan sols em recordo d’haver-hi estat un moment a comprar-hi un plànol o el diari. En el moment de detectar-ne la presència a Internet, se’m feia difícil entendre com una llibreria d’un lloc com Vall-de-roures podia trobar-s’hi i moltes altres de molt més rellevants en el panorama del llibre català no hi apareixien. Més endavant, la pagina inicial de la llibreria va restar inactiva. Eren temps de canvis i moviments a Internet i si alguna característica té el mitjà és l’evolució constant de les referències.

L’any 2006, quan ja havia entrat en funcionament el directori beaba d’autores i autors de les comarques centras dels Països Catalans, al qual m’havia afegit, va començar a actuar l’editorial Aeditors del Perelló, de la mà d’Àlex Ferrer. L’altre Nadal, volum col·lectiu de narracions, va ser el primer llibre, de fet un dels primers títols del segell, en el qual vaig participar. D’aquesta manera vaig contactar amb el que d’aleshores ençà he conegut com a literatura ebrenca.

Mig any després, l’agost de 2007, assistia a la 2a trobada d’escriptors ebrencs. Aquell primer diumenge d’agost, a la llibrera Serret es presentava Estius a l’Ebre, de la mateixa Aeditors, un llibre que seguia l’estel·la de L’altre Nadal. En aquella trobada pràcicament vaig entrar en contacte i vaig conèixer bona part del grup d’autores i autors ebrencs que en aquest temps han anat aflorant i dinamitzant el panorama literari d’aquest territori fragmentari que ja en aquella època havia decidit d’anomenar Ilercavònia per acabar prompte i establir una correspondència directa entre referent i significant, com correspon al sistema de la llengua, en què un concepte es designa amb una única paraula. En aquella ocasió, l’exemple d’Octavi Serret ja va motivar la redaccio d’un article a la columna quinzenal de Vinaròs News, en què havia començat a col·laborar un temps enrere a partir del bloc igualment titulat Ilercavònia.

Llavors com ara, hi ha dos aspectes que són de subratllar en la trajectòria d’Octavi Serret i la seua llibreria: la capacitat de generar activitat cultural sense cap complicitat institucional i el fet d’emprar les noves tecnologies per dinamitzar el seu propi negoci i aquesta activitat cultural a què s’acaba de fer referència. El valor d’aquesta activitat cultural s’ha de descriure amb exactitud. Quan dic cultura vull dir cultura de qualitat, cultura culta, és a dir: cultura de la bona, de la que emergeix de la societat, de l’educació, del gust artístic, dels corrents culturals més actuals amb presència a la Ilercavònia, i que es vehiculen mitjançant l’escriptura, entre altres arts. I això a cavall de les noves tecnologies, emprant amb força, des del començament i amb convenciment, les eines d’Internet per generar una autèntica xarxa cultural, literària, integrada per persones unides per la mateixa vinculació: la literatura ebrenca.

Octavi Serret és un activista cultural que aposta per la literatura i la cultura de la terra, que és la d’expressió catalana. El cas és únic en el panorama cultural de la Ilercavònia. I encara dels Països Catalans. La realitat sociolingüística de les comarques catalanoparlants d’administració aragonesa i el tractament que hi dispensen les seves institucions s’explica assenyalant l’incompliment manifest de la Carta Europea de Llengües Minoritàries. És en aquest context que Serret actua. I és un exponent i un exemple de com la llengua catalana surt avant malgrat les displicències i les maquinacions dels qui la voldrien difunta.

Encara més, és un element visible i actiu de les relacions culturals que s’estan trenant entre les comarques de la Ilercavònia i un senyal de com seran aquestes relacions en el futur, entre les comarques de les diferents administracions autonòmiques i entre els diferents països de parla catalana que hi conflueixen: de normalitat.

Per això, el bloc Triticària, hereu d’aquella revista tossal que ja al 1999 donava notícia de la presència d’Octavi Serret a Internet, vol sumar-se a la Xarxa que ell ha contribuit a crear, publicant aquest article el mateix dia que rep el Premi Nacional de Projecció de la Llengua Catalana.

Enhorabona, Octavi!

[Imatge de 1999]