Llengua, literatura i educació, 2

Al meu entendre, els escriptors ebrencs hem de basar la nostra pràctica lingüística, consistent en la creació literària, en dos principis: la creativitat i el criteri lingüístic.

Parlar de creativitat i no parlar alhora de llibertat cretaiva, és impossible. Aquesta llibertat creativa fa referència, sobretot, a l’ús del llenguatge literari, que és la matèria primera que tenim entre mans. En aquest sentit, si bé s’ha de tenir en compte la relació existent, real o potencial, entre creació literària i territori o paisatge, o, si voleu dir-ne així, país, tot i que ara no ve a tomb entrar en aquestes disquisicions malgrat la rellevància que puguen tenir; és del tot palmari que més enllà de la vinculació de qui escriu amb la societat que l’envolta, hi ha la llibertat creativa, principalment en el terreny del llenguatge. Al capdavall, la funció comunicativa de la literatura rau en el codi, és a dir, en el llenguatge. I diria que la capacitat creativa de llenguatge literari de qualsevol escriptor o escriptora es deu únicament a les seues pròpies potencialitats, entre les quals també hi ha la pràctica lingüística, la component de variació geolingüística; això sí, al mateix nivell que les atres: la social i la de registre. Convindrem que el primer interès de la persona que escriu és el propi estil, i no la variant que ocupa en la comunitat lingüística.

Justament a causa d’aquest interès estilístic, l’escriptor ha de comptar amb uns criteris lingüístics més o menys consolidats. Per una raó senzilla: ha d’adoptar poca o molta convencionalitat comunicativa si és que vol fer-se entendre a la comunitat. La llengua literària catalana respon a unes convencions com no podia ser d’una altra manera. Penso que allunyar-se d’aquestes convencions és allunyar-se de la possibilitat de projecció, de difusió al conjunt de la comunitat. Hi ha d’haver un grau raonable de convenció comunicativa per tal de fer-se entendre i aquesta convenció, al capdavall, remet al model lingüístic establert per la normativa. També l’ortogràfica. Quede dit que la creativitat literària es pot permetre la transgressió de la normativa que es pose per davant. El problema ve quan es busca el particularisme lingüístic intencionadament. Té sentit, doncs, pensar en un model lingüístic de la producció literària ebrenca? No suposa una limitació alhora que una homogeneïtzació artificiosa, justament en aquest paradís nostre de la isoglossa?

Lluny d’aquesta tendència que per a mi resulta disgregadora, la creativitat literària ebrenca sí que té una responsabilitat d’enriquiment de la llengua comuna, específicament en el terreny del lèxic. I això per dues raons: perquè la literatura serveix per normalitzar socialment la variant geolingüística de cara endins, i perquè l’aportació a la llengua comuna és un factor de visibilitat de cara enfora.

No tot s’hi val en aquest sentit. Com s’acaba de dir, l’escriptor ha de comptar amb uns criteris sòlids. Pel que fa al lèxic, em permeto de proposar els següents:  optar pels termes generals del català occidental davant la variant oriental; emprar preferentment termes amb referent característic del territori i amb una denominació diferenciada; excloure de la llengua literària els termes en desús i els localismes; supeditar aquests criteris a la llibertat creativa.

Anuncis

2 pensaments sobre “Llengua, literatura i educació, 2

  1. Penso que centres el tema en el lèxic i penso que també s’ha d’incidir en la morfologia. El polimorfisme de l’estàndard ho permet.

    Seria important que les editorials tinguessen criteris al respecte i que les persones que fan l’assessorament lingüístic tinguen una formació adequada.

    Els departaments de llengües dels instituts i les escoles de Primària haurien de tindre també algun criteri definit en la selecció de lectures.

  2. palumbuscolumbus diu:

    El problema crec que està en que de vegades encara pensem en la llengua literària com si fos una mena de model per a gramàtics. Allò que fan Coromines o Fabra de recolzar la definició d’un mot amb una frase de Ruyra o Vayreda. I fixi’s (ho dic pels localismes): Ruyra o Vayreda. Blanes i Olot. El terme mig que proposa vostè el trobo molt correcte, tot i que veig que el presenta amb moltes prevencions (vull dir: si primer proposa llibertat creativa però després fa com a “oco!”… en el fons, quan hom empra una transgressió de la normativa, no és tan difícil veure si pertoca o no; ¿vostè s’imaginaria un metge fent faltes d’ortografia, o un lladre de bosses expressant-se com Josep Cuní?). Però quan anem tant amb compte respecte a la llengua literària i tot això, quan ens plantegem això com una responsabilitat, crec que encara tenim (m’hi incloc) el xip que la gent ens llegeix per a veure com ha d’escriure. I el problema, entre d’altres, és que ja no és així… No oblidi, d’altra banda, que en occidental central o tortosí ja hi ha un estàndard més o menys fixat, i prou detallat.
    Salut,
    p.c.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s