La cuina de Rossell

La cuina de Rossell és dels pocs llibres que tracten la cuina del país des d’un punt de vista autocentrat, és a dir, des del punt de vista del mateix lloc, de la mateixa societat de què es recull el patrimoni culinari o gastronòmic. Escrit per Maria Cinta Mayo i Vicent Caballer, restauradors del poble, a partir de l’experiència pròpia i d’un treball de camp admirable, el llibre compta amb la fotografia de Manuel Andreu i Albert Rot, integrants del Grup d’Estudis de Rossell, una associació dinàmica i interessada pel patrimoni local, que treballa des d’una perspectiva igualment autocentrada, que posa en el centre d’interès i com a criteri bàsic la referència a la pròpia societat local a què pertany, abans d’altres consideracions. Com no podia ser d’una altra manera, el llibre és editat per Onada, l’editorial benicarlanda animada pel també rossellà Miquel Àngel Pradilla.

El resultat és un receptari profusament il·lustrat que aplega ingredients i instruccions d’elaboració sense desatendre, ans al contrari, els aspectes més etnològics de cada plat, de cada ingredient o procediment culinari. Es nota el treball amatent de les fonts orals, que es reflecteix en un lèxic que no defuig el localisme, sinó que en fa un valor, de manera que, si el plat de què es parla no és estrictament local, com de fet passa amb la majoria de receptes, sí que té el color i el sabor de la vivència rossellana vehiculada en aquestes paraules que són un tresor de la llengua popular.

Mayo i Caballer, sabedors del que tenen entre mans, han recorregut als vells receptaris guardats als calaixos de les àvies, a la memòria popular, per bastir una cuina interessantíssima, en què, com no podia ser d’una altra manera, hi predominen els ingredients més tradicionals del menjar de sempre.

En aquest sentit, el resultat és una immersió sense mitges tintes en una cuina pròpia de la societat basada en una economia de subsistència, característica del medi rural del Maestrat del segle XX, que es corresponia amb uns hàbits alimentaris que van començar a decaure a partir de les transformacions en l’economia i en la manera de viure dels anys 60, i que avui dia, en molts casos, poden considerar-se en desús per no dir extingits definitivament. Alguns plats com ara els guixassos, la sèmola, les sopes escaldades, la sang amb ceba o el pa amb vi i sucre remeten a uns hàbits alimentaris del tot depassats. Altres, com l’olla, el rostit o els tords s’han mantingut millor, segurament perquè la vinculació social que en determina l’existència ha fet que s’adaptessen millor a les pràctiques alimentàries de la societat més recent. Parlant sempre del medi rural propi de les comarques de l’entorn de Rossell.

A més de primers i segons plats propis de la cuina casolana més de cada dia, el llibre també recull altres formes de menjar, com els cócs, els complements de rebost (tal com els considera M. Cinta Queralt a La cuina de les Terres de l’Ebre), els berenars, les postres i els dolços. Figues esbardades, borraines i mostillos configuren un receptori de postres contundents, mentre la profusió de dolços contrasta amb la poca quantitat de cócs de gust salat: amb tomata i amb sardines. Són més nobrosos els de gust dolç: d’ametles, amb mel, coca celestial, per exemple.

Dins de l’extens capítol de postres, hi destaca el pastisset de carabassa de cabell d’àngel, sens dubte la joia de la rebosteria tradicional, un terreny que en general també ha resistit bé el pas del temps, amb incorporacions forasteres que tenen reflex en la mateixa denominació de la recepta: almendrado, corazones finos.

En conjunt, malgrat la focalització intencionadament local, La cuina de Rossell constitueix un receptari que recull plats de molt diferent difusió, sempre, això sí, pertanyents a una cuina d’interior, que tanmateix no exclou el peix: abadejo, sardina i moll hi trauen el cap en receptes específiques. Es tracta, també, d’una cuina totalment vigent fa 50 anys que avui pot considerar-se del tot tradicional, amb receptes que han abandonat la pràctica culinària de la mateixa comunitat objecte del receptari. Potser l’explicació en passat de l’elaboració dels plats incideix en aquesta percepció.

Quan vaig encarregar-lo a la llibreria habitual de Barcelona, en lloc de La cuina de Rossell, els dependents l’anomnaven “La cuina de la Rossell”, amb tota seguretat prenent el nom del poble com si es tractés del nom d’una cuinera coneguda o d’una autora de llibres de cuina. Amb això, a banda d’altres consideracions relatives als coneixements de geografia, queda clara la posició perifèrica del subjecte tractat en el llibre. Una posició del tot injusta, tenint en compte la profunditat històrica del receptari. Moltes vegades es pot conèixer millor la història d’un poble coneixent-ne la seua cuina que no estudiant-ne la història.

Anuncis

2 pensaments sobre “La cuina de Rossell

  1. Jos Petit diu:

    Després de la lectura el que em passa pel cap , i no sé per quin ordre, és: “Què bo ha de ser el que proposen a aquestes receptes” i, també, “em cal el llibre per apoder experimentar i gaudir de Ffgues esbardades, borraines i mostillos ” encara que ara per ara els cócs salats serien el que més m’atrau, amb una bona arengada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s