Els jugadors de whist

Llegeixo amb atracció Els jugadors de whist de Vicenç Pagès Jordà, que a més d’escriptor és un entès en literatura infnatil i juvenil i ha pensat sobre el cànon d’aquest tipus de literatura, o més estrictament de novel·lística. Ja se sap que el cànon remet als clàssics, als models que marquen uns eixos, unes pautes, que es mantenen al llarg del temps i que serveixen de referència a la creativitat.

Encara que ell mateix veja amb bons ulls la teoria de la postmodernitat literària segons la qual ja no es pot parlar de grups homogenis de creadors, encara menys si són generacionals, ni es pot fer crítica de la mateixa manera que durant bona part del segle XX, la seva activitat literària, i especialment aquesta novel·la, sí que m’ha causat mentrestant la llegia una certa sensació d’identificació generacional. Per a ser més exactes, m’ha causat una sensació de contingüitat, de veïnatge generacional, perquè els personatges que formen el grup de jugadors de whist de la novel·la, que tenen exactament la mateixa edat de l’autor, són uns pocs anys més grans i, doncs, encara que no m’hi puga identificar del tot, sí que vindrien a ser els qui s’admiren de jove, aquells a qui vas voler seguir, imitar de ganàpies.

Mentre llegia el llibre, també vaig poder llegir-ne alguna crítica desesperant, que defensava la tesi que a la novel·la hi apareixia tota la història del rock and roll i al capdavall aquest venia a ser el punt de caracterització de la novel·la. Una lectura molt superficial, certament. D’acord que l’autor practica una creativitat verbal desbocada, prolixa, i que ho fa de manera intencionada, amb el propòsit de crear la senació d’acumulació: de referents de la música pop del segle XX, del cinema, de la moda, de la fotografia, d’Internet. Les enumeracions hi són ben presents, si convé abandonant transitòriament el fil de progressió argumental de la novel·la per tal de recrear-se en digressions farcides de referents de la manera de viure de l’època, això sí, amb molt escasses repeticions.

Segurament el que interessa més de la novel·la, encara que dedique bona part de la seua atenció a tractar de la joventut, és la transformació de les persones en el seu pas a l’edat adulta i la seua incorporació al sistema de vida, la seua deglució, si voleu, per part del sistema de vida en què es troben. Ja fa temps, vaig sentir dir a l’autor que la formació d’una família pròpia era un cadafal insalvable per a l’escriptor, una etapa de sacrificis que podia ser defintiva per a la seua creativitat. Hi he tornat a pensar llegint el llibre: amb tota seguretat, si no estava escrivint-lo, devia tenir ja al cap l’escriptura d’aquest llibre, perquè el que s’hi tracta justament gira al voltant del matrimoni i de les conseqüències que comporta. Jordi, el protagonista de la novel·la, que porta una vida familiar diguem-ne indigent, centra aquesta reflexió narrativa, argumentalment organitzada al voltant del casament de la seua filla Marta.

Això de banda, si alguna característica té aquesta novel·la que la definisca com a tal és l’aplicació de la tècnica de l’omissió d’un esdeveniment clau al llarg de la part central de la narració, de manera que l’enigma que el lector percep en l’omissió intencionada de la narració genera una expectativa a partir de la qual és arrossegat al món del que podríem anomenar la biografia imaginària de l’autor. Perquè tractant-se com es tracta d’una novel·la ambientada a Figueres, hi apareixen tot d’aspectes de la vida quotidiana de l’època en què els jugadors de whist  a la ficció i l’autor a la realitat històrica eren en plena joventut. D’alguna manera, ben mirat, es tracta també d’un rtetrat del país dels anys 70 i 80; el país d’un passat recent en què costa déu i ajuda reconèixer-se però que segurament convé recordar per no perdre de vista d’on venim i així tenir la possibilitat de fer-nos idea de on anem. Amb la consciència que l’actualitat més rabiosa és efímera. Això la novel3la ho tracta de manera francament subjugadora. Les amigues de la Marta, la filla del Jordi que es casa, són la personificació d’una actualitat sense passat, d’una actualitat certament encisadora i desacomplexada, que no necessita sermons ni mítings ni tan sols consells i menys si són morals. I tanmateix ja pertanyen al passat. Entre les andròmines internàutiques que remenen no hi ha Facebook ni Twitter i això ja les situa en un passat immediat, però passat.

És el que té escriure sobre l’actualitat més immediata. Una mancança que Els jugadors de whist supera relativament amb la pàgina de la novel·la que l’autor va obrir a Facebook i que permet, com ell diu, una segona vida per al relat.

De fet, a Les jugadors de whist, Pagès hi assaja una mena de novel·la postmoderna, si es pot parlar en aquests termes, en què apareix una narrativitat aparentment fragmentària, feta de textos de procedència diversa, amb una veu narrativa que es permet el luxe d’aparèixer enmig de la narració per adreçar-se directament al lector. Diari, textos de blocs, flash-backs, cinquanta mil referències culturals i un joc narratiu que condueix el lector mitjançant les pràctiques trangressives del protagonista respecte del modus vivendi diguem-ne ben vist al coneixement de les circumstàncies de l’esdeveniment clau omès a la primera meitat de la novel·la. Tota aquesta barreja conforma un imaginari novel·lesc farcit de referents que fan pensar en una novel·la de culte.

En qualsevol cas, convindria remarcar que, tot i tractar-se possiblement d’una novel·la de culte, tal com el mateix autor promou a Facebook, el resultat estètic és d’un realisme  d’allò més clàssic. Concretament del realisme construït a partir d’una pluralitat d’elements narratius que reprodueixen la mateixa pluralitat de la realitat tal com la percebem. És a dir: un realisme de la millor escola clàssica. Deu ser per això que s’atribueix a Els jugadors de whist el retrat d’un Empordà que no apareix a les guies turístiques. Es tracta certament de la vida tal com es viu. Amb condicionants i alhora amb fervorosa determinació.

Anuncis

Un pensament sobre “Els jugadors de whist

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s