Emprant la metodologia de l’observació participant, es poden constatar algunes pautes de comportament general en ocasions de trobades, jornades, congressos, tallers, workshops i assimilats propis de segons quines dedicacions professionals.
Entro directament a parlar d’allò més imporntant: l’esmorzar. Què seria una jornada sense esmorzar? Una congregació de tristeses, sense dubte. El costum inveterat de l’esmorzar de mig matí és bàsic, no tan sols per l’aportació alimentícia que se’n puga derivar, sinó sobretot pel cafeïnament mental que comporta, indispensable per poder vitalitzar les neurones i mantenir la son a ratlla mentre s’assisteix impertèrrit a l’exposició, conferència, taula rodona i el que convinga que ve a continuació.
No hi ha acte d’aquestes característiques que no compte amb una primera part solemne: la inauguració, pilotada inexcusablement per una autoritat oficial del col·lectiu que s’aplega, que planteja les línies generals del que es dirà, farà, exposarà, discutirà, callarà després; això sí, sempre en uns termes vagues i inaprehensibles, que es fan fonedissos com la seua pròpia presència, ja que, a l’hora de demostrar autoritat, a l’hora d’exercir-la, s’ha d’arribar tard, perquè l’espera dels assistents pare compte ben parat de la causa per què, o millor per qui, fan l’estaquirot uns quants minuts a primera hora d’un dia en què se suposa que s’havia d’anar per feina. Perquè no en quedi cap dubte, una vegada tapat l’expedient, l’autoritat en qüestió pica sola sense esperar-se ni un moment, de tanta ocupació que entoma, oficialment. De manera que diu el que li surt i després guilla com si realment tingués la culpa de totes les crítiques que li dediquen els assistents un cop ha desaparegut.
Consumida la dosi d’oficialitat, és el moment del conferenciant estrella, l’enterat de la materia que es tracta, qui ha de fer llum en la fosca de les ments dels assistents, qui ha d’aportar alguna cosa nova a fi de fer avançar el discurs inacabable que constitueixen, una darrere l’altra, les trobades, cursos i cursets, col·loquis i grups de discussió per on es va fent via. Al conferenciant estrella se li demana, si no grans aportacions teòriques o pràctiques, sí almenys que mantinga el to enginyós mentrestant parla, que diverstisca, que distraga. Una conferència sense unes notes d’humor és pres per sermó infumable.
És a les acaballes de la trobada que s’entra realment en els continguts més punyents que ocupen i preocupen, realment o per obligació, els assistents. La característica d’aquest aprofundiment és la seua limitació en el temps, motivada per dues causes principals i concretes. D’una banda la matèria a tractar és sempre excessivament extensa per al format en què es planteja. De l’altra, entrar-hi gaire a fons significa obrir debats de conseqüències impredictibles, o potser de conseqüències ja previstes, o més ben dit, de conseqüències que cal evitar per simple instint de superviència, altrament dit prudència.
Així és que abans que sang arribe al riu o els compromisos a concretar-se excessivament, val la pena deixar-ho córrer i conformar-se amb la superficialitat relativa, sempre assequible a auditoris més o menys sobredimensionats.
Acabant-ho d’aquesta manera, la trobada professional pot considerar-se un èxit.
No es poden deixar de banda els aspectes més remarcablement formals, que vesteixen l’acte de transcendència: les signatures, el penjoll amb la targeta identificativa, la carpeta amb els còpies indispensables perquè no es puga dir que no es dóna gens de documentació i l’acreditació oficial d’haver-hi participat.
D’aquests formalismes, convé destacar-ne el penjoll amb la identificació. Segons la categoria que es vol donar a la trobada, ha de ser més ample i llampant, si pot ser amb l’anagrama i un epígraf identificatius de la trobada. Ha de ser nou de trinca, la persona participant se’l pot quedar no se sap del cert amb quina finalitat, ja que no l’ha de tornar a emprar mai més de la vida, i tota targeta identificativa mínimament honesta ha d’haver-se imprès en color. La funcionalitat única d’aquest escapulari, a banda del significat simbòlic d’haver entrat a compartir la mateixa religió de la trobada és que, arribat el cas, no cal preguntar el nom a les persones amb qui interacciones, sinó tan sols llegir-li dissimuladament o no a la targeta el nom i altres dades si s’hi inclouen.
L’acreditació d’haver-hi participat és la reivindicació natural del participant i fa goig si es dóna al moment i en paper, si bé cal matisar que, tractant-se d’un exemplar únic, s’haura de conservar de per vida, contràriament a l’escapulari, que perd tota funcionalitat que no sigui la del col·leccionisme estricte.
Les emocions que experimenten els participants un cop acabada la trobada no tenen per què estar relacionades amb els resultats pràctics que n’hagin obtingut. En general, hi predomina una sensació difusa que va del marasme més o menys ordenat d’idees per absorbir a la indignació manifesta per la manca d’alçada del nivell professional de la trobada, passant pere la confusió per no haver entès absolutament res. En defecte d’aquest ventall, es pot recórrer a l’autoengany.
Els formats comunicatius propis d’esdeveniments d’aquest tipus i les contingències que hi estan relacionades potser demanen una entrada exclusiva.
TRITICÀRIA 