L’Emperador o L’ull del vent

Faig una lectura molt discontínua de L’Emperador o L’ull del vent de Baltasar Porcel. La novel·la, premi Ramon Llull 2001 segons l’edició que tinc entre mans, pot considerar-se de l’època de més maduresa del novel·lista d’Andratx i va reportar-li encara més reconeixements de part de la República Francesa.

Aquests reconeixements són a compte de la matèria literària de la novel·la, ben cara a la grandeur francesa. Un dia m’agradaria esbrinar del cert si això de la grandeur és efectivament tal com la percebem Corberes avall, com aquella imatge d’imperialisme bufat, o bé es tracta d’una altra cosa diferent, més propera al rigor en l’aplicació del propi convenciment a l’hora de fer les coses en atenció a uns principis ferms, que condueixen a uns resultats dels quals hom pot estar orgullós. Ja s’entén que l’herència de la formulació carpetobetònica Por el Imperio hacia Dios pot incidir en la deformació d’aquesta percepció. Potser la Catalunya Gran de Francesc Macià és cosa semblant a la grandeur francesa, si més no pel llevat republicà, radicalment democràtic, que l’alimenta.

El cas és que L’Emperador o L’ull del vent tracta dels presoners francesos que van anar a parar a l’illa de Cabrera a començaments del segle XIX com a conseqüència de la derrota imperial en terres andaluses, concretament arran de la batalla de Bailén. Com siga que no fa gaire temps vaig ser en aquesta mateixa illa, avui convertida en reserva natural, l’interès per la novel·la era més que justificat, més enllà de les virtuts conegudes de la ploma porceliana.

No cal dir que tractant-se de Porcel, la narració no desmereix les expectatives. Així, la subversió moral creua de principi a final tota la història narrada, enfrontant un ideal imperialista d’encuny napoleònic a la sort macabra de les víctimes del confinament a Cabrera, illa inhòspita convertida en presó a l’aire lliure, a la intempèrie. Per si fos poc, l’autor mateix s’encarrega d’aparèixer a escena, en un epíleg final per acabar d’arrodonir l’ambigüitat que traspua tota la història de Gérard de Fleury i Honoré Grapain, personatges emblemàtics de l’acarament de les dues realitats de l’aventura napoleònica acabades d’apuntar. Si la confusió forma part del mite, llavors la feta literària de la història contada pot considerar-se del tot reeixida.

Els personatges, tots enigmàtics a poc que tinguen un paper de poca o molta consideració en la trama, són arrossegats per uns esdeveniments caòtics, que si més no pel títol recorden Crònica d’atabalades navegacions, la primera novel·la de l’autor mallorquí. Els comportaments apareixen sempre com desdoblats entre el que semblen i el que realment són. Especialment en relació al binomi Fleury-Grapain. L’autor, lluny de resoldre aquestes disjuntives, les remata a l’epíleg acabant de donar-los potència dins la ficció. La ficció, doncs, forma part de la ficció. Tot, per recrear amb uns personatges del segle XIX el mite de Sísif, encarnat pel Gérard de Fleury imperialista encara dins l’anorreament de la derrota i la presó. Un mite de Sísif que Porcel aplica a la mateixa figura de Napoleó, aquell qui va esmerçar tota una vida a l’assoliment d’uns alts ideals, els ideals de la Revolució Francesa, sense acabar de reeixir-hi mai, ans sucumbint adesiara a la fúria d’aqueix Ull del vent de la història, dels fets, dels imponderables, de la natura, de la mateixa malastrugança, de la desgràcia de la condició humana.

No cal dir que això Porcel ho fa amb el seu mestratge característic en la recreació d’ambients, de llocs, d’èpoques, amb la més gran naturalitat i eficiència narratives, amb un llenguatge ric i sense concessions a la convenció, a la intel·ligibilitat barata. Aquest, com altres llibres seus, presenta un llenguatge fort, producte d’una especulació expressiva potent. Només s’hi deixen notar alguns relatius passats per malla quan la correcció, que no són normatius.

La recreació del captiveri dels combatents francesos a l’illa de Cabrera mereix un comentari específic. No cal dubtar sobre la duresa que degué suposar-los haver de sobreviure en aquella illa pelada, amb una mà al davant i l’altra al darrere. Sense possibilitat de fugir ni de l’illa ni de si mateixos, condemnats a conviure amb la mort dels altres i amb la seva pròpia. Porcel hi fa una exercici de fantasia, d’elucubració hiperbòlica en la recreació d’una massacre infecta, cosa molt a to amb els plantejaments subversius del discurs temàtic de fons de la novel·la. La condició humana dels empresonats deixa de ser-ho durant el captiveri i un cop perdut el respecte per aquesta condició humana, qualsevol cosa és possible. I per si no n’hi hagués prou en el caos no hi ha error, de manera que qualsevol consideració moral sobre la bestialitat, també de la que conté aqueix imperialisme, aqueix anhel de superació de la condició humana, resulta inatacable.

Perquè al capdavall en la conjunció d’allò més sublim i d’allò més baix de la condició humana, la moral no hi té res a dir. No és més que una convenció rere la qual hi ha les pulsions de forces humanes difícilment controlables i, doncs, escàpoles a la concreció d’allò que està ben o mal vist. Coses que té l’anhel de grandesa, que produeix monstres.

Anuncis

2 pensaments sobre “L’Emperador o L’ull del vent

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s