El misteri de «La nena de la clavellina»

Llegeixo El misteri de «La nena de la clavellina» de  Joan Sella, que ha escrit el segon volum de la col·lecció Íntims de l’editorial Saldonar de Barcelona. Això després de la presentació del llibre a Sitges, al palau Maricel. El palau Maricel mereix una visita per si mateix. Això, al llibre, Joan Sella ja ho diu molt bé, però fa falta remarcar-ho perquè no hi ha res com l’experiència per donar la raó al que diuen els llibres. I això malgrat el tancament temporal del museu i del contingu Cau Ferrat de Santiago Rusiñol, que segons em diu Roland Sierra estaran uns quants anys tancats per reformes. Això no obstant, la visita val igualment la pena. La zona de la Punta és aquell racó emblemàtic que tenen tots els pobles encara que s’hagen convertit en ciutats.

Vaig conèixer Roland Sierra a la fira del llibre de València ja fa molts anys. Avui és un sitgetà vital, com ho era en l’època en què el vaig conèixer. Ara hi he tornat a coincidir al cap del temps. Joan Sella és periodista de TVE. Les voltes pel món que ha fet no li impedeixen, ans al contrari, mostrar el tremp de l’adscripció al seu poble d’origen. Un valor compartit per tots dos que aflora potent en la presentació al palau Maricel.

El misteri de «La nena de la clavellina» és un recorregut per la geografia íntima de l’autor, en què els antecedents gastronòmics de la seva escriptura marquen un itinerari acabat de bastir amb els sòlids carreus homèrics i bíblics. I això sempre sense abandonar una determinada dimensió horaciana en el to. D’aquesta manera, la seua narrativa se situa en un arrelament mediterrani, i aquí mediterrani no té cap significat eufemístic, de viure a peu pla en terra ferma i de cara al mar, modestament. I ateny les fites més fantàsticament superlatives del bon gust perceptiu.

És una delícia deixar-se endur pel fil tènue del record personal, que transporta el lector al Sitges de la infantesa i la joventut de l’autor, sense un bri de melangia, ans amb l’emoció del moment viscut refinada per la selecció del record. D’aquesta manera, Sella mostra un món personal i únic, que és alhora un món compartit amb el lector, per l’activació del record que provoca mitjançant l’evocació, de manera que, parlant del seu passat, genera en el lector l’expectativa de la identificació amb l’experiència pròpia. A més, el poble de Sitges que refereix esdevé aquell poble que podria ser qualsevol poble riberenc entre Salses, Guardamar i l’Alguer, i encara de la Mediterrània. Només cal llegir “La melmelada de la reina” per comprovar com retrata aquest món mediterrani, comú de sensacions i de formes de vida.

És així que la captació de l’instant precís, amb precisió gairebé fotogràfica, com en el cas del conte que dóna títol al llibre, esdevé el veritable leit motiv d’un aplec d’escrits que, si d’entrada poden semblar esparsos, resulten d’una gran coherència i enllacen directament amb una percepció del món igualment horaciana, caracteritzada per la serenitat, l’exquisidesa i la dimensió humana davant un món canviant, que de vegades sembla absurd o desbocat, però que sempre troba sentit en uns referents mítics, clàssics o personals, que emergeixen sempre davant la sensació entre real i equívoca de la fragmentació pròpia de l’home modern.

Això no exclou que en algun moment, l’autor no entre a tractar segons quins temes bastó en mà, sobretot quan fa referència a les seues peripècies de periodista llençat al món extern del país personal que és Sitges. Segurament, un llibre amb la narració d’experiències d’aquest tipus donaria molt de si. Seria una lectura certament estimulant. D’un altre tipus d’emocions, ja s’entén.

A El misteri de «La nena de la clavellina», Joan Sella hi practica una narrativa de no-ficció que se sol iniciar amb la descripció d’un detall quotidià, per no dir directament trivial, com puga ser el fet de plantar herbes aromàtiques al jardí de casa, i pot acabar parlant de la història sagrada del Vell Testament, o de la guerra de Troia, dos autèntics tòtems de la cultura occidental. Per això el caràcter local dels referents que apareixen al llarg del llibre, de Sitges a Sevilla, són tractats d’una tal manera que esdevenen veritables universals equiparables als més clàssics. I aquí estem parlant del classicisme característicament mediterrani, el que va engendrar el món occidental que vivim. Per això el paisatge sitgetà podria ser el paisatge homèric.

Un vertiable plaer per als sentits.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s