Temps de perdre

Temps de perdre és un d’aquells llibres escrit per una autora i protagonitzat per un personatge femení. Maria Mercè Roca va escriure’l fa més de 10 anys i això es reflecteix en els conflictes que hi apareixen i en certa manera també en l’enfocament que s’hi dóna. Encara que no sigui gaire temps, la veritat és que entre el moment de l’escriptura del llibre i l’actualitat hi ha hagut tants canvis que la situació diguem-ne social que apareix a la ficció narrativa ara resulta del tot depassada. Malgrat que pot semblar un inconvenient per al lector actual, en realitat ofereix un punt de vista de contrast entre el món, les formes de vida, de finals del segle XX i l’actualitat.

La protagonista és una noia que va abandonar els estudis per la mateixa banalitat que condueix a més del 30% de fracàs escolar. Treballa en un fàbrica de texans com a planxadora. Entre el moment de l’escriptura del llibre i l’asctualitat les fàbriques de texans han desaparegut del nostre país i les feines més mal pagades han estat ocupades per estrangers. Per caramboles de la vida, fa un viatge a París. Que es comunique amb la família mitjançant cartes i postals és un altre element que reflecteix això mateix.

De la mateixa manera, podria entendre’s que la història de la protagonista, Laura, és enfocada des d’un punt de vista molt contemporani de la situació social de la dona a finals del segle XX. Sense abandonar la banalitat apuntada, Laura aspira a un amor idealitzat. Anava a dir romàntic. Aquest darrer qualificatiu, el concepte de romanticisme en relació a les relacions amoroses, francament, també acusa de mala manera el pas del temps. Avui, és sinònim de tradicional, carrincló, arnat, aplicat a les relacions íntimes. Com a paraula, està absolutament devaluada. Ningú no pensa ja en el romanticisme original, en aquell moviment cultural que fa prop de dos segles va somoure els ciments de la societat europea i la va projectar a la modernitat. Parlar de romanticisme avui és emprar una despulla lèxica. Laura aspira a un amor impossible, a trobar el seu príncep blau i penjar-se-li del coll de per vida, sense ni tan sols conèixer-lo. L’autora s’encarrega de preparar a la protagonista de la seva història una bona morrada amb la realitat. De la banalitat i la idealització innocent a la crua i dura realitat. Com que el gruix de la història està ambientat a París, hi ha també aquest paral·lelisme espacial. Del París turístic i tòpic, i tòpicament romàntic, al París cru vist des de la cuina d’un bistrot en ple estiu i en soledat.

Hi ha el dubte raonable de si en la cultura actual, en què els drets i la posició social de la dona ha experimentat canvis en què, en segons quins terrenys de la vida social, l’han conduïda a la paritat, aquest tipus d’històries serien possibles. I sí. Perquè cal continuar pensant en aquest 30 % i escaig que passa pel sedàs de l’educació formal sense assolir els estàndards desitjables quant a coneixements de la manera com es considera que actualment funcionen òptimament les relacions entre les persones ni quant al coneixement dels propis drets.

Així, Maria Mercè Roca ofereix una història breu i senzilla de desenvolupament, però d’una contundència exemplar. Una història destinada a obrir els ulls de possibles lectores joves, una invitació a evitar els somnis juvenils en què apareixen truïtes servides per prínceps blaus. Ben mirat, la novel·la és un al·legat narratiu contra aquesta forma ideològica de submissió social. I potser, també, una contirbució a la superació d’esquemes obsolets, quan aquests esquemes encara tenien més vigència que no avui.

En conclusió, resulta una lectura curta i catàrtica, una projecció narrativa d’aquell temps de perdre que hauria de ser definitivament postergat de la condició social de les dones. Un avís per a navegantes joves.

Anuncis

Un pensament sobre “Temps de perdre

  1. Jos Petit diu:

    M’agrada quan parles de la paritat dones/homes.
    Quan fas referència al pas de “la banalitat i la idealització innocent a la crua i dura realitat ” Jo li dic el meu món i el món real.

    Responc la teva pregunta: Sí, encar són possibles i no tant sols entre les dones.
    Espero que aquest llibre em cridi “prompte”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s