Res a témer

Llegeixo Res a témer de Julian Barnes per recomanació de l’editor Francesc Gil. Pensa que em pot anar bé per adaptar el meu estil a la meua pròpia creació literària. No conexia ni poc ni molt Julian Barnes tot i ser un dels escriptors britànics més prestigiosos, perquè ben mirat no segueixo l’actualitat crítica si no és per referències directes, que em solen arribar per contacte personal. Cosa que dóna compte de quins són els contactes literaris que tinc… Ara em ve al cap la màxima de Josep Igual segons la qual tot escriptor nostrat o bé és anglòfil o bé és francòfil i no hi ha gaires més possibilitats. Desconec si això té aplicació en el meu cas. Jo diria que potser darrerament he esdevingut més anglòfil perquè el model lingüístic i cultural de la globalització és clarament així. Però reconec que la tradició cultural que conec, els paradigmes de la tradició cultural europea que penso que tinc, són més a prop del que recullen les novel·les d’un Martí Domínguez, per posar un referent clar no de francofília, sinó d’afrancesament declarat. Cosa que al meu entendre no és en absolut negativa. Ja se sap el peu que calcen els qui hi són refractaris.

Abans d’emprendre’n la lectura, llegeixo la crítica que en fa Carles Barba al suplement Culturas de La Vanguardia. Cosa que em prepara el terreny per fer un aterratge forçós en la no-ficció del llibre. Barnes hi parla de la mort, de la seua experiència personal i de les seues creences, dels seus convenciments, al voltant de la mort. La cosa resultaria directament tètrica si no ho fes des del punt de vista anglès, que no puc identificar amb la flegma, sinó amb l’humor irònic. Un tipus d’humor que m’agrada d’allò més encara que, després de llegir el llibre, no tinc la seguretat d’haver captat ni tan sols la majoria dels continguts intencionadament humorístics que hi deu haver introduït l’autor. De vegades, una frase d’una banalitat tavernària apareix immediatament a continuació d’una elucubració metafísica formulada amb una gravetat granítica. Però moltes vegades no saps si està parlant seriosament o se’n fot. I això en el meu cas ja és de prendre en consideració.

He dit humor anglès i potser abans hauria hagut de parlar de sinceritat. Barnes basa el seu discurs en l’experiència personal de la vida i la mort dels seus pares, ja desapareguts. Parla d’ells sense embuts, amb la seguretat de qui sap que no li podran contestar i de qui, al capdavall, n’és el més directe coneixedor, condició que comparteix amb el seu germà filòsof. No sembla haver-hi, en aquest sentit, cap emoció que interfereixi en la descripció, en la narració crua i objectiva del que va ser la vida i la mort dels seus pares. Aquesta sinceritat, que no s’atura en detalls escabrosos o la descripció dels defectes, em crida poderosament l’atenció. Si es tracta d’una construcció literària intencionada, en el sentit de donar a entendre una visió poc o molt fictícia de qui van ser els seus pares, l’autor assoleix íntegrament el seu objectiu literari. Si el que diu coincideix amb la realitat, llavors el seu talent encara s’engrandeix més.

En tercer lloc, m’ha cridat l’atenció el posicionament obertament i desacomplexadament ateu que exhibeix. Amb aquesta claredat i serenor, al meu país, és imposible que se’n parle sense sortir-ne impolut. Queda clar que, en qualsevol cas, parla des de fora de la cultura catòlica. Per a Barnes, després de la mort no hi ha res. La vida s’acaba i només perdura la memòria en la vida d’altres persones. Després també la memòria acaba desapareixent. És lògic tenint en compte les dimensions del temps de l’Univers, allò que de moment en sabem. Un posicionament propi de la més pura tradició empirista anglosaxona. Que necessita d’esforç per ser entès des del racionalisme, molt més tendent a les palles mentals pròpies del cristianisme catòlic. I no vull dir que cal un esforç per entendre’n el concepte, sinó per pair-lo de la manera que és escudellat, de la manera seca i clara en què és expressat.

Tot això dit alhora que el llibre fa un recorregut per artistes de la tradició europea: escriptors, pintors, músics, per captar-ne la consideració, la concepció, que tenien de la mort i de la vida en relació a la seua activitat artística. És aquí on el lector torna a topar amb velles coneixences al costat de noms que sonen i altres de perfectament desconeguts. Cosa certament important per entendre, d’una banda, la dimensió humanística de l’obra, i de l’altra la dimensió de l’humanisme europeu en relació a l’horitzó cultural del lector.

Tractant-se de la mort com a temàtica, el plantejament expressiu de l’autor acaba resultant estimulant. I això tenint en compte la por declarada que diu sentir en relació al trajecte final. Erudició i humor contra atavisme. No podria ser aquest el plantejament de l’humanisme apropiat per a l’època que ens ha tocat viure?

Anuncis

Un pensament sobre “Res a témer

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s