Per raons professionals, llegeixo Coraline de Neil Gaiman. D’entrada, ho ignoro gairebé tot tant del llibre com del seu autor. Em sona que existeix una pel·lícula d’animació, adreçada a públic preadolescent, que tracta del mateix. És una adaptació de la novel·la que té molt bona taquilla a casa nostra.
Neil Gaiman és un escriptor anglès que viu del seu treball d’escriptor i es pren la professió de manera seriosa i conseqüent. La producció de fantasia és la seua especialitat i recorre a l’imaginari anglosaxó tradicional per crear-ne i fer-ne córrer en el seu àmbit cultural i, com no podia ser d’altra manera, també a fora. En aquest cas, com en altres de la producció d’aquest autor, el tipus de fantasia que apareix en la ficció és de terror o, si més no, pot assimilar-se a les històries de por.
Coraline és una noia que va a viure en una casa on hi ha una porta que no dóna enlloc. En abasència dles seus pares, però, la porta condueix al món de l’altra banda, al món dels esperits, molt a la manera de Los otros, un concepte que Gaiman ja havia posat en pràctica a Llops dins les parets. A l’altra banda, la petita i intrèpida Coraline retroba la seva altra mare i el seu altre pare. Volen que s’hi quede, que no torne al món real, el món dels vius. A l’altre món s’hi està molt bé, només cal dur uns botons negres cosits als ulls. Només aquest detall ja posa en guàrdia la sensibilitat del lector. No diexa indiferent de cap manera. A partir de la negativa de Coraline, comencen a esdevenir-se aventures a mig camí entre Alícia al país de les meravelles i Los otros. Corlaine no s’arronsa davant els embats de la irrealitat, una actitud, si voleu, tant o més fantàstica que els episodis per on discorre la història. Al final, amb l’ajuda de diferents personatges que formen part d’aquest altre món, aconsegueix véncer l’encanteri de l’altra mare i posar-ne en evidència la falsedat i la maldat. A més aconsegueix tornar enrere i tornar a creuar la porta en direcció contrària, no sense l’ajuda d’altres nens que han quedat atrapats per sempre en la teranyina del temps de l’altra mare.
L’autor posa en pràctica una sèrie de recursos literaris que apropen el lector juvenil a la sensació de por, d’horror, sense abandonar un to juganer, entremaliat i innocentot, molt propi del segment d’edat a què va destinat el llibre. El resultat és una història que manté la tensió narrativa fins al final, que no és exactament, quan Coranline aconsegueix tornar al món real, sinó que, com en els millors productes del gènere, quan sembla que el personatge ja s’ha deslliurat de l’angoixa que el feia bellugar al llarg de la narració, encara queda un darrer moment de tensió. Impagable el personatge de l’altra mare, la representació més tendrament elaborada de la maldat. Tot en una ambientació molt anglosaxona, en què el sol amb prou penes apareix, i tota la història transcorre entre les bromes d’una natura imaginada on hi ha casa, un edifici que es va contraient a mesura que la història avança i tot esdevé cada cop més irreal.
Certament es tracta d’una proposta assequible de fantasia del terror adreçada a la preadolescència. El to volgudament infantil de la narració no desmereix en absolut la càrrega de terror del bo, del que posa els pèls de punta i fa cruixir les dents.
TRITICÀRIA 