Vicent Andrés Estellés revisitat

Amb motiu del natalici de Vicent Andrés Estellés, que va nàixer a Burjassot el 4 de setembre de 1924, i com a homenatge blocaire a la seua figura d’escriptor, reproduïsc ací alguns texts seus que vaig seleccionar per a la redacció del dossier didàctic d’El Gust per la Lectura i que no formen part de l’antologia darrera destinada a l’estudi de la seua obra poètica.

Els texts poden llegir-se seguint un fil temàtic que comença amb la trajectòria vitaldel poeta, continua amb els referents de la seua poesia, i revisita alguns dels grans temes que va tractar: els orígens, la consciència civil, la mort i l’amor. Si algun d’aquests texts servix per ser llegit en alguns dels sopars d’homenatge que se li dedicaran aquests primers dies de setembre, podré donar-me per satisfet.

* * * * *

«El meu pare era «de l’horta». Mai no he sabut aclarir si la barraca on va néixer, i que, temps enllà, per una evolució bàrbara i natural, es convertiria en una modesta alqueria, pertanyia al terme municipal de València o a què collons. Treballava de forner. Abans havia estat aprenent de mecànic i quatre o cinc coses més. Es va convertir, probablement —tot són conjectures, per a mi: no en sé res de cert—, en forner en conèixer la que seria la seua dona, que era filla d’un vell patriarca republicà que havia creat diversos forns a Burjassot i a la ciutat i que, finalment, va trobar la mort, d’un tir d’escopeta, a la boca d’un forn. El meu pare, possiblement així, es va iniciar en l’ofici de forner. Amb el temps fou un paler de molta anomenada: d’anomenada, fins i tot, comarcal.»

«A la porta de l’alqueria de la meua àvia hi havia una parra. També hi havia, entre unes pedres d’un bancal, enfront, diverses plantes: hi predominaven els geranis i hi havia una amable conflagració d’aromes. Però, sobretot, recorde el luxe, ubèrrim, de la parra, el goig dels pàmpols movent-se amb una mica de brisa, i entre ells els pomells. Davant casa la meua àvia hi havia un camp, que era del «tio Mena», també parent meu, un home –en la meua memòria– gran i sanguini, molt bevedor. El «tio Mena», moltes vegades, anava amb un llegonet a treballar el seu camp. De vegades, mig vinclat, encara, sobre la terra, raonava, deia disbarats, coses gracioses, acudits, al meu pare, a la meua àvia, sempre tan seriosa.»

Tractat de les maduixes

* * * * *

«– Hi ha una cosa que necessite dir-la, no perquè vaja bé en aquests moments que vivim a l’Estat espanyol, sinó que, per ser honest, he de dir que recorde especialment el 14 d’abril. Si vols, uns dies després; a Burjassot, foren uns dies frenètics, era un poble que es posava en marxa per fi, amb banderes, un poble que es llançava al carrer. Recorde que la meua mare em va dur, agafat de la mà, jo tenia aleshores sis o set anys, a la plaça del poble. La meua germana, que era més petita, tenia uns mesos, la duia al braç. Recorde aquell 14 d’abril d’una manera fulgurant, una cosa bellíssima. Després, del 18 de juliol, exactament, no me’n recorde. Del 19, que fou un diumenge, sí. Uns llauradors havien deixat al meu pare que sembràs melons en un solc. El dia 19 va anar per tal de carregar-los i em va dur amb ell i, quan érem a la muntanya, es va parlar que els militars s’havien revoltat. Però res, una cosa vaga. D’aquell temps, recorde més cançons de Carlos Gardel… Després, en tornar de la muntanya, a la tarda, recorde un control que s’havia establert a l’entrada de Burjassot, un control de milicians, i llavors va començar un temps bellíssim, un temps per a mi memorable, ho guarde com una petita relíquia. El temps de la guerra fou per a mi un temps feliç a més no poder. La guerra, la vaig passar sencera al meu poble. Durant la guerra, vaig conèixer coses bellíssimes, coses que m’han acompanyat i coses que m’han desesperat de vegades. I contrastava amb el temps de la postguerra, ple de cauteles.»

Montserrat Roig, Retrats i personatges

* * * * *

CREUANT LA NIT

“Tant que no sai qui m’ajut en est cas”.
Jordi de Sant Jordi

EL vagó de tercera que creuava la nit,
la bruta nit d’espart, la gran nit de la Manxa,
els sacs entre les cames, les maletes de fusta,
tota la nit encés el miserable llum,
allí, en el miserable passadís del vagó,
aquell llum que tenia el color del pixum.
Els hòmens que oferien navaixes d’Albacete.
Aquelles veus de pèls que demanaven aigua.
L’aigua queia calenta de les locomotores.
Els bults entre les ombres de les estacions.
Les terres de la nit, la gran terra deserta.
Creuava un tren de fusta amb un llum de pixum.
En Chinchilla pujaven, de dos en dos, els presos,
lligats per les monyiques amb un tros de cordell
i amb una barba de mil dies en el rostre groguenc.
Creuen tota la nit els miserables trens,
els vagons de tercera, per una nit d’espart.
Orinaves, dempeus, des de la plataforma.
En el comú s’oïen els gemecs de l’amor.
El salconduit costava —em sembla— sis quinzets.

Llibre de meravelles

* * * * *

COS MORTAL

“Sí com aquell que és jutjat a mort”
Ausiàs March

TRINQUET dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,
Barques, Trànsits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,
Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat,
Mercé, Lope de Vega, Colom, Hernán Cortés,
Trenc, Ciril Amorós, Pelayo, Campaners
Palau, Almirall, Xàtiva, Cabillers, Avellanes,
Pouet de Sant Vicent, Cavallers, Sant Miquel,
Roters, Sant Nicolau, Samaniego, Serrans,
Rellotge Vell, Sant Jaume, Juristes, Llibertat,
Soledat, Ballesters, Bonaire, Quart de dins,
Blanqueries, Llanterna, l’Albereda, Correus,
Nules, Montolivet, Gil i Morte, Espartero,
Miracle, Cordellats, Misser Mascó, Minyana
el Portal de Valldigna, Porxets, Soguers, Navellos,
Querol, Reina Cristina, Mayans i Ciscar, Temple,
Ponts de la Trinitat, del Real, de la Mar,
d’Aragó, dels Serrans, de Sant Josep, de l’Àngel.

I l’Avenida del Doncel Luis Felipe García Sanchiz.

Llibre de meravelles

* * * * *

«Des del primer article que vaig publicar, he practicat un periodisme més aviat literari; m’evadia de la realitat que m’envoltava i escrivia articles sobre literatura. Llavors, vaig anar a Madrid a l’Escola de Periodisme, perquè calia anar-hi per tenir un sou segur al diari. […] I a «Las Provincias» em van donar feina i hi treballe, però exclusivament per la seguretat que dóna un sou, la nòmina, aquelles coses…»

Montserrat Roig, Retrats i personatges

* * * * *

«Hi ha dues fotografies meues, totes dues fetes a París, que mai no he pogut ni tan sols veure. Una d’elles, la varen fer mentre jo saludava Maria del Mar Bonet, la meua bona amiga, al seu camerino. Fou el mateix dia, un diumenge d’abril, de la seua presentació i la d’Ovidi Montllor al teatre Olympia de París. L’altra, també la varen fer el mateix dia, en una espècie de pati per on hi havia la sortida i l’entrada de l’escenari. Recorde que, en un racó, hi havia una font. La fotografia aquesta, possiblement la va fer el meu amic Miquel Veyrat; hi apareixíem la seua dona, Clara, jo i no sé quina persona més, asseguts a terra, mentre esperàvem la sortida d’Ovidi Montllor. Tinc un record bastant minuciós i immensament lluminós d’aquell dia. Vàrem sopar, al Quartier Latin, en un restaurant grec, a la cave. Jo vaig anar a dormir, després, a casa de Clara Janés i de Miquel Veyrat. L’endemà, dilluns, vaig canviar la poca moneda belga que duia per francs francesos, i vaig anar, perdut, pel Quartier Latin. Em va acompanyar, gratíssimament, la meua entranyable amiga Clara Janés. A la tarda vaig tornar, en vol directe, a València. Encara a l’avió, vaig enllestir una espècie de crònica del debut de Maria del Mar i d’Ovidi, els meus admirables amics.»

Quadern de Bonaire

* * * * *

– […] «He viscut febrilment a partir del 20 de novembre de 1975. La nit anterior, el 19, vam sopar junts l’Ovidi Montllor, la meua dona i jo. Era el sant de la meua dona, encara eren moments d’inquietuds. Al dia següent, vaig pegar un peu, no el vaig pegar físicament perquè tinc les cames i això, però molt content, molt content. I recorde el camí del Perelló un dia que en un dipòsit d’aigua molt alt hi havia un retrat de Lenin, aquella cosa i aquell nom allà dalt eren per a mi tot un símbol, el que em faltava per a continuar endavant.»

Montserrat Roig, Retrats i personatges

* * * * *

«El 20 de novembre de 1975 va ser per a mi, modestament, l’esperança, l’alegria. A partir d’aquell dia vaig observar com arribava a mi l’alegria de fer una cosa viva, alegre, molt més lluminosa que la resta de la meua obra. És tot el País Valencià que canta i que he cantat jo. Després es va anar configurant com la cantata dels pobles, de tots els pobles del País Valencià units en l’alegria d’un futur que s’endevinava joiós després de la mort de Franco. Recorde que el dia 22, dos dies després d’haver començat, fins i tot vaig estripar algunes coses escrites perquè no em semblaven prou alegres. També hi ha fragments tràgics, en el Mural; pense en l’afusellament de Peset, per exemple. Però hi domina l’alegria.»

«Seia a la taula de la casa del Perelló, davant del mar, i no sabia per endavant el que anava a sortir. Agafava les quartilles; si sortia el llibre de Morella, doncs escrivia això. La meua muller, Isabel, hi ha tingut molta participació. Alguna vegada li havia comentat com recordava la lluminositat dels murals de Siqueiros o de Diego Rivera; els tenia com a font d’imaginació. I ella es va presentar un dia amb llibres de reproduccions de Siqueiros i de Rivera… Un altre dia em va portar el Guernica de Picasso; el vaig plantar amb xinxetes al menjador i va presidir la redacció del Mural, conjuntament amb un cartell de Joan Miró sobre el Congrés de Cultura Catalana, un retall d’un periòdic amb la foto de Baudelaire i un altre amb Pablo Neruda i Matilde Urrutia.»

Una aproximació a Vicent Andrés Estellés

* * * * *

«De vegades, aquests dies, pense que jo ja he viscut; que jo ja he viscut massa, vull dir. No exactament; molta gent, en aquest temps, a la meua edat, gaudeix de la consideració de jove: és jove. Tampoc no és que jo haja viscut molt. He arribat a una edat amb una criminal vaguetat –això que hom en diu, una «certa edat»– o a una situació laboral anormals, que el meu pare no va conèixer, i la veia arribar amb una vaga il·lusió: la jubilació. Jo espere, ara, ancorat per la malaltia, que un dia d’aquests m’arribe per correu certificat, amb els segells corresponents, la jubilació per invalidesa permanent. Vull dir que, si de cas, m’he d’anar avesant a la nova situació. Em sorprenc a mi mateix, de vegades, enyorant, recordant, inquirint absurdes coses familiars. La meua dona acudeix, sol·lícita, al meu desfici, i em proposa una partida de cartes o de parxís. O bé arriba a casa, com a deshora sempre, algun amic, alguna amiga, i em diuen, em narren coses desagradables i fatals: em troben millor, tinc millor aspecte… La veritat, l’amarga i nefasta veritat, me la calle per a mi sol. Darrere els vidres, mire els llums encesos dels pisos d’enfront.»

Ahir vaig haver d’anar a Vallada. Un sector, furibundament esquerrà, de la població de la Costera iniciava una setmana cultural d’actes en favor de l’autonomia. No m’hi vaig saber negar, com tantes altres vegades, i a més a més tenia un interès extraordinari per conèixer Vallada. L’excursió fou magnífica i els companys m’hi varen fer grata, després, molt grata, l’estada. Pel camí m’anaren informant d’algunes de les peculiaritats polítiques del sambori de la vida local. El poble és deliciós. Vaig conèixer la plaça Major, a la qual volen posar, de nom, plaça del País Valencià o plaça de Jaume I, en lloc de «plaza del Caudillo». […] Senten autèntica devoció, aquestes gents, per Xàtiva, la capital de la comarca. En acabar la lectura de versos, una jove i bella senyora em va besar i em va regalar un vaixell de vímet preciós.

Tractat de les maduixes

* * * * *

«…les meues primeres lectures foren a casa d’un veí que vivia a Burjassot, catalanista a més no poder i que no sé si era comunista o no ho era, però, en tot cas, era una persona que veia que a mi m’agradava molt llegir i escriure i em va facilitar tota mena de llibres. Concretament, recorde que em facilitava textos de Rusiñol, de Sagarra, de Carles Riba, coses que ell tenia i jo em vaig alimentar primerament en lectures catalanes. Després, per curiositat més intensa, les meues lectures ja eren castellanes. Recorde Aleixandre, l’Alberti que es podia llegir aleshores.»

«– De tota manera, el teu gran mestre ha estat l’Ausiàs March.

– Un mestre molt fotut, molt incòmode, a vegades té molta mala llet i em fot moltíssim. Hi ha una anècdota curiosa: la meua devoció per Ausiàs March arribava a tal extrem que jo en parlava a casa, a taula, amb la meua dona, d’Ausiàs March. La meua nena, la tercera, Carmina, que era molt petita, a vegades escoltava. Un dia havia de fer un exercici escolar sobre el gòtic al País Valencià i la vaig dur a la Seu. Érem al costat de la tomba d’Ausiàs March, que duu aquella inscripció que diu «Jo sóc aquest que es diu Ausiàs March» i li vaig dir: «Mira, nena, en aquest lloc està enterrat Ausiàs March». I la meua nena començà a plorar i li vaig dir: «Escolta, per què plores?». Diu: «És que era molt amic teu, no?».

Montserrat Roig, Retrats i personatges

* * * * *

– Com expliques la teva «devoció per les lletres llatines»?

– Això, en certa manera, és una mesura cauta. Hi havia el risc a l’hora de dir certes coses. Hi havia enfront una senyora, molt puta, que es deia la «censura», i, ja advertit, havent ratllat molts dels meus versos, hi havia l’autocensura, que actuava més rigorosament encara que la censura després. Vaig pensar un dia d’emprar els noms de figures literàries excelses, com els d’Horaci, Virgili, Rufus Fest Avié, Ovidi. Això em permetia parlar de moltes coses que desagradablement ocorrien a la ciutat de València i guardar després amb un mínim de seguretat els papers que anava escrivint. Hi ha un fet determinant: el dia que posen Joan Fuster en una falla i el cremen. Aquest acte va determinar l’escriptura de les Horacianes. Com abans el fet de la postguerra, molt amarg també, havia determinat les èglogues. Perquè jo no em plantejava cap problema literari, de fer-les així o fer-les aixà, sinó simplement de contar, de narrar certes coses.

Enric Bou, «Vicent Andrés Estellés, una inconformitat»

* * * * *

iii

destruïu els meus llibres, els meus papers. que no reste cap
senyal del meu pas per la terra. cremeu-ho tot!
cremeu-ho tot… aquestes són les meues darreres paraules, la
meua darrera voluntat, muller, fills, amics remots que m’agrada
pensar que encara tinc. mai no he pensat que amb els meus textos
contribuïa a l’escàndol, la corrupció, la perdició del jovent.
no accepte cap dels càrrecs que en aquest sentit m’han
estat fets! no accepte la meua condemna, que és
excessiva i injusta. però cremeu, us pregue, els meus papers, els
meus llibres. esborreu els meus versos, esborreu el meu nom.
esborreu-me també de la vostra existència, dels vostres cors, dels
vostres ull: que tot siga com si jo no hagués existit.
hi hagué un moment llunyà que vaig pensar en la possibilitat
d’ésser allò, ingenu, impúdic, que hom deia immortal.
la meua vanitat o la meua il·lusió eren aleshores molt grans.
condemnat a un exili que sé que no meresc, i
contra el qual no puc fer res, vull que s’entenga que això que
us demane no és més que un acte de protesta, l’únic
que potser m’està permés encara: enceneu una gran foguera
a roma, al centre de la nit, i quan el cèsar pregunte
què és això, a quin sant aqueix foc, calleu, guardeu
un silenci molt digne, no digueu el meu nom, el
nom de les meues obres. que el diga ell, en tot cas.

Llibre seté: pòntiques. Exili d’Ovidi

* * * * *

EXPLICACIÓ

Allà on he anat ha estat per recollir
pedres només, i sóc un sac de pedres.
Puc dir els llocs i puc dir els moments
en què, inclinat a la materna terra,
he recollit tantes formes de pedres,
he vigilat tantes formes de vida.
M’han foradat a voltes la butxaca
i jo he sentit a la meua epidermis
el seu arrap com un dolç regalim,
com el senyal de callada existència.
De vora el mar, del secà insolidari,
i del camí de l’horta polsegosa,
he anat fent el meu nocturn catàleg
amb voluntat evidentment diürna.
Diran de mi: És l’home de les pedres.
Pedres humils i rebotades, pedres,
pedres que no constaran a les cròniques,
i jo ara escric la pàl·lida memòria,
la voluntat decidida de càntic,
el fet solar, el venjatiu projecte
d’un poble antic com les pedres també.

Pedres, fragments de tota una existència,
arrodonida d’activitats marítimes
o cantelluts de soledat superba.
Pedres, només: un manament de pedres
que aquest País em deixava a les mans.
Pedres de riu i pedretes de via,
ferruginós i metàl·lic destí!
No són lunars: són humanes, només,
amb el perfil humanament cansat
com d’esperar anys i anys l’arribada
d’algun moment que elles saben només,
com esperant la meua mà sol·lícita.

Llibre de les pedres

* * * * *

L’OFICI

“Lo jorn sencer tostemps sospir”.
Joan Timoneda

VENIES d’una llarga família de forners
i a tu t’agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l’alcavor, aquell calor humit.
I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre, a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l’ofici,
nit a nit, dia a dia, i ara en tens l’enyorança.
Una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.
Allò que més t’agrada, d’on et vénen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves els feixos de pinassa en el forn.

Llibre de meravelles

* * * * *

Oh criatura anònima, oh filla del meu poble!

A tu et cante, a tu et deixe, com deixarà l’amant
entre les teues cuixes, altre jorn, la sement,
amb un semblant amor i fúria invencible,
les meues fosques síl·labes d’un cant al·lucinat.
He vist en tu un futur. Com qui mirava l’aigua,
mire les teues anques, la teua alta sina,
els pèls de l’entrecuix, les cames llargues, sòlides,
i contemple la teua mullada cabellera,
els teus ulls ametlats, carnositat d’uns llavis,
i les dents formidables de salut i rialla.

Oh criatura anònima, oh filla del meu poble!

T’he vist en aquest lloc de la mar on els savis
conjecturen passats i lluites conflictives,
al lloc on naixeria, incipient, València
de canyars i moreres, d’argila apegalosa,
i a tu et deixe el meu cant de còlera i tendresa
com qui deixava en l’àmfora un grapat de forment.
Deixaré en aquests versos el testimoni clar
de qui ha sentit, en veure’t, tot l’amor de la terra,
l’amor de qui ha cregut i no ha pogut fer més,
i per tu renovella, feroç, el sentiment.

Oh filla del meu poble, mare de fills futurs!

Com qui escrivia un nom amb un tros de xarment

a la terra, i la mar s’ho enduia a la nit.

«Testament». Llibre XXV. Mural del País Valencià

* * * * *

CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER

Homenatge a José Martí

Ella tenia una rosa
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò ja estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.

Taula parada. Balanç de mar

* * * * *

XII

M’aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m’agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,

el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

XIII

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l’amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l’aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l’ocell i seràs la bandera,
l’himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l’emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre!

Llibre XXVI. Mural del País Valencià

* * * * *

«– M’agradaria començar parlant de la teva vida, de la vida concreta. Tu, que vas néixer a Burjassot, en plena horta valenciana, ¿quins són els records que t’han quedat més gravats d’aquella època?

– Em sembla que jo ho he contat en un poema que vam publicar a Mallorca [L’ofici de demà]. Tinc el record de morts familiars, tisanes, aquelles coses. Sobretot tinc el record, a posteriori, de la mort del meu avi, que van matar a la boca d’un forn on treballava de forner. Jo sabia que cada any es feia una missa per l’avi, especialment hi anaven les dones de la meua casa, els homes no hi anaven mai, en fi, però freqüentment ploraven molt i parlaven del meu avi. Jo mai no vaig saber que, al meu avi, l’havien matat a la boca d’un forn. Anys després, era una nosa que gravitava damunt meu; tant, que vaig consultar en una hemeroteca la nota del meu avi. I em vaig assabentar, aleshores, amb estupor, que, al meu avi, l’havia matat el seu germanastre a la boca d’un forn, per un plet d’herència.»

Montserrat Roig, Retrats i personatges

* * * * *

Ascensors funerals, mudes caixes metàl·liques,
mudes caixes de fusta, amb espills allargats,
pugen i baixen, pugen i tornen a baixar
per la nit, pel matí, per la tarda, incansables;
pugen verticalment, baixen verticalment 5
homes i dones, éssers. Treballen ascensors
mudament funerals, tristes caixes metàl·liques,
tristes caixes de fusta, amb uns espills llarguíssims.
Hi ha naixença, hi ha mort, hi ha l’espera, el fracàs.
Hi ha els ascensors que pugen, indiferents, i baixen. 10
Hi ha les missions ocultes, hi ha màquines, consignes.
Hi ha persones que moren, hi ha persones que naixen,
hi ha pròsperes indústries que aprofiten residus
de taronja, de soles de sabata, excrements,
una silenciosa laboriositat, 15
hi ha els ascensors que pugen i baixen, funerals,
amb un taüt dempeus entre quatre homes tristos.

Llibre d’exilis

* * * * *

LA MORT INVICTA

TRONTOLLAVEN els trens, els miserables trens,
creuant tota la nit, plens de morts, d’ofegats,
amb aquell llum groguenc en totes les finestres,
un estrèpit de ferros, els trens perdent llistons;
els miserables trens que creuaven la nit,
les llomes de la guerra blavoses amb la lluna,
tots els morts de la guerra desenterrats, desfets,
el ventre petulant de la recent casada
entre tanta misèria, entre tant d’estupor,
el melic graciós, el ventre de sis mesos,
tots els morts de la guerra, tots els morts de la terra,
els miserables trens que duien els ferits,
els miserables trens que creuaven la nit
amb un cruixir de ferros i un cruixir de llistons,
benes plenes de sang, aquells pèls plens de sang,
tota la nit rodava el miserable tren
amb tots els llums encesos, sense oli en les rodes,
mudes llomes blavoses sota tota la lluna,
el ventre de sis mesos, la fam, la por, l’espant.
Un silenci, una pols, l’amarga polseguera.
Tornaven els cadàvers amb els ossos podrits.
Duien les espardenyes esventrades, la sang
en qualls secs, unes mosques, unes mosques grossíssimes.

Llibre de meravelles

* * * * *

VI

24 DE MAIG DE 1941

un dia jo no sé quin
arribaràs oh Mort per mi
i no serà necessari que
llegesques el meu nom

sabràs qui sóc i on sóc 5
i em llevaré prestament
i sortiré amb tu al passadís
el gran fred de la matinada

darrerament m’acomiadaré
dels meus companys amb la mirada 10
i et seguiré i passaré els tràmits
sense dir res
pujaré
al camió
i em duràs al lloc 15

no m’hauran d’embenar els ulls

hauré d’escoltar els ferros
dels fusells les descàrregues
Mort

oh Mort 20

jo no vull la mort vull la vida
que podrà ser útil encara
muller fills germans
adéu

i tu 25
ciutat

ciutat que oblides massa fàcilment
i hauràs de porgar les teues culpes

adéu
godella 30

ermita de sant salvador
cames lleugeres de la tarara

pins
carrers

fills

Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset, que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941

* * * * *

Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suat, gastat,
d’aqUelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després

tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l’hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M’agradaria, encara,

que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: «¿Que qui s’ha mort?»
i que li donen una breu notícia:

«És el fill del forner, que feia versos.»
Més cultament encara: «El nét major
de Nadalet». Poseu-me les ulleres.

El gran foc dels garbons

* * * * *

QUAN EM DEIXEN AL CEMENTERI
I TOTS SE N’HAGEN ANAT

A Joan Triadú

Hi haurà més soledat aleshores encara,
car tots se n’aniran a fer les seues coses,
i jo em trobaré sol definitivament,
impossibilitat, completament inerme.
On seran els amics? Jo sentiré el desig
de plorar, i diré ―potser― «Mare…» en veu baixa.
El record dels amics, del llum damunt la taula,
el conyac, les converses que mai no s’acabaven,
el crepuscle polsós que puja a les finestres
encenent aquell llum d’aigua dels quatre grans;
els records i el desig pueril de plorar.
On seran els amics? I jo els recordaré,
cadascú pel seu nom i per les seues coses,
mentre vinga la nit, aquella nit primera
de mort al cementeri, de mort sense remei.
Quan arribe la nit ¿m’hauré mort ja del tot?
(Perdoneu la insistència: seré lliure aleshores?)

La clau que obri tots els panys

* * * * *

VACANCES OBLIGATÒRIES

I després hi ha aquells morts que arribaren primer
i tenen els bons llocs, tots els seients de vímet,
i tenen balancins, tenen l’aigua corrent,
i tenen amistats, de taula a taula es parlen,
tenen un transistor damunt la seua taula
i parlen d’excursions –demà anem a tal font,
torrarem les xulletes i ens farem l’all-i-oli,
a València estan ara a trenta-vuit i mig,
quina calor hi deu fer, en canvi ací, ja veu,
juguem al set i mig o juguem al xamelo
–i mirem de reüll, malignament, als morts
que acaben d’arribar, que no saben què fer
i somriuen, estúpids, van d’una banda a l’altra,
no són morts coneguts, no tenen coneixences,
les mans a les butxaques, tot el dia avorrits,
si poguessen tornaven a la vida –i no poden,
van d’una banda a l’altra, callen els morts antics
si veuen que s’acosten– és com un balneari
on es va a estiuejar per primera vegada,
la mort és una «fonda», una «fonda» entre els pins,
i un riu prop, a dos mil set-cents metres d’altura.
«Jo he vingut per la dona, que té sempre bronquitis».
«Vinc pel meu fill, que no té ganes de menjar».
I hi ha un mort, sempre, que no sap per què ha vingut
i ningú no li ho explica, i li diuen que espere,
i es fan les tres i mitja i encara no ha dinat
i se’n va pels afores, amb un sol de Maria
Santíssima, vestit de cap a peus de negre,
amb aquelles sabates que li venien grans,
juga amb una pedreta pegant-li cops de peu,
mentrestant tots els altres dormen en els seus llits,
eructen i procuren no fer-ho per tal de no
tallar la digestió: podria ser mortal;
en el millor dels casos suscita una colitis.

L’ofici de demà. La lluna de colors

* * * * *

Es va morir a la primera, i tots
deien si hauria mort altres vegades,
de tan rebé com va morir, com si
ho tingués assajat, cara a l’espill,

com els actors i com els oradors,
que verifiquen o constaten certes
actituds. Va morir a la primera,
i ho féu sense faltar-li cap detall,

amb tota dignitat iconogràfica.
Interrogada sobre antecedents,
l’esposa no pogué adduir-ne massa,

com no fos aquell dia, ja llunyà,
que en culminar un coit tingué un pantaix
i tardà en recobrar-se tres quarts d’hora.

El gran foc dels garbons

* * * * *

PER EXEMPLE

E entre aquests dos estats és tot lo poble
e jo confés ésser d’aquest nombre.

Ausiàs March.

ELS anys de la postguerra foren uns anys amargs,
com no ho foren abans els tres anys de la guerra,
per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres,
per als mateixos hòmens que varen fer la guerra.
La postguerra era sorda, era amarga i feroç.
No demanava còleres, demanava cauteles,
i demanava pa, medicines, amor.
Anys de cauteles, de precaucions i tactes,
de pactes clandestins, conformitats cruels.
Ens digueren, un dia: La guerra s’ha acabat.
I botàrem els marges i arrencàrem les canyes
i ballàrem alegres damunt tota la vida.
Acabada la guerra, fou allò la postguerra.
S’apagaren els riures estellats en els llavis.
I sobre els ulls caigueren teranyines de dol.
S’anunciaven els pits, punyents, sota les teles.
Un bult d’amor creixia, tenaç, a l’entrecuix.
Eren temps de postguerra. S’imposava l’amor;
brutalment s’imposava sobre fam i cauteles.
I fou un amor trist, l’amor brut, esgarrat.
Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa
que vàrem perpetrar, innocents i cruels,
plens ja de cap a peus d’obscenitat i fang.
Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra…
¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure.
I després de palpar-nos feroçment, brutalment,
arribàvem a casa i dúiem les mans buides,
i encara ens mirem ara les mans buides a voltes,
i ara sentim l’espant que llavors no sentíem
i plorem per aquella puresa que no fou,
per aquella puresa que mai no hem pogut viure,
que no hem pogut tastar en cap de banda, mai.

Llibre de meravelles


Advertisements

3 pensaments sobre “Vicent Andrés Estellés revisitat

  1. Vicent, una documentació vastíssima i interessantíssima. Hi ha alguns fragments de Montserrat Roig, que curiosament, l’any vinent farà 20 anys de la seva mort. Haurem de desempolsar aviat documents sobre la Montserrat!

    Gràcies per afegir-te a l’homenatge blogaire!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s