Record de José Antonio Labordeta

Devia ser per la primavera de 1984. Jo cursava tercer de batxillerat a la Laboral de Tarragona. Aquell any, els ganàpies de tercer vam tenir la pensada de marxar d’excursió a final de curs. La cosa anava per classes, és a dir, cada classe organitzava el seu propi viatge. Els de lletres per una banda i els de ciències per l’altra. Jo era a la de lletres i a Nadal ja havíem venut una loteria amb més il·lusió que estratègia. La cosa no ens havia anat malament i, al capdavall, vam arribar a materialitzar l’excursió, amb penes i treballs, gràcies a una loteria que van vendre més dels qui van acabar anant de viatge. Els de ciències, contra el que puga imposar el tòpic, anaven més a la babalà i algú els va col·locar l’organització d’una actuació musical al mateix paraninf de la Laboral. La Universitat Laboral, que en aquella època havia deixat de dir-se Universidad Laboral Francisco Franco i es deia d’una altra manera, tenia un paraninf estratosfèric amb més de mil localitats. Això no obstant, hi havia ocasions en què s’omplia, ja que la població estudiantil interna sola n’érem uns 1200.

Doncs aquells esbojarrats van signar un contracte amb no se qui per organitzar l’actuació de José Antonio Labordeta en divendres. Havien de satisfer una quantitat inassolible i quedar-se els hipotètics beneficis. Suposo que algú devia intervenir-hi perquè els signats del contracte no es vegessen contraient un deute que llavors semblava astronòmic. Perquè el personal no estava precisament per anar a actuacions musicals poc o molt estelars. Aquest algú també devia posar-los la por al cos, als atrevits del contracte. El cas és que, tot plegat, va causar una determinada expectativa en la comunitat educativa en què vivíem. El cantautor va venir a cantar i no va voler cobrar res. A canvi, l’entrada va ser finalment gratuïta. Ara diria que l’actuació no va transcendir als mitjans de comunicació de Tarragona i que fora del públic que n’estava assabentat d’orella, no hi devia acudir ningú més.

A l’hora del concert, la platea registrava una mitja entrada. En qualsevol altre teatre, allò hauria estat una molt bona entrada, però en la immensitat d’aquell paraninf desangelat i fred la sensació era tota una altra. Aquella tarda, al cantautor se l’havia vist passejar pels carrers del centre i al bar, xerrant distesament amb companys docents. I és que Labordeta, en aquella època, era professor de secundària. Ja portava 20 anys d’exercici docent. Tants com els que porto jo ara. Evidentment, jo no el coneixia més que per les referències apassionades dels companys aragonesos, que el tenien com una mena de Lluís Llach de la seua terra. Completament desconegut per a un noi de dèsset anys que només feia tres anys que eixia del poble per anar a estudiar a fora, com era jo. Al moment just, això no obstant, era a lloc, juntament amb mon germà i un company seu de pis, que havien vingut de Tarragona a sentir-lo. Així doncs, n’havíem sentit a parlar i potser algunes cançons de les més emblemàtiques.

L’actuació va ser una experiència meravellosa. Labordeta va crear una atmosfera intimista fantàstica, increïble en aquell espai gèlid i despersonalitzat. Allí vaig saber de son germà poeta, ja mort, els versos del qual ell es dedicava a interpretar amb aquella tendresa sincera expressada amb veu rústega. Una lliçó de poesia. Segurament, també devia cantar algunes de les seues cançons més emblemàtiques, però el que jo recordo amb més claredat són les seues cançons d’amor, intimistes, d’una delicadesa sorprenent. Evidentment, es va posar el públic a la butxaca.

Això de banda, va demostrar als xitxarel·los com jo en què consisteix la humanitat, amb un exemple personal inesborrable. Després, ha passat el temps i han passat més coses. Anys més tard, quan els estudis m’havien dut a Barcelona, vaig tornar-lo a veure actuar a les cotxeres de Sants, a la festa del Partit dels Comunistes de Catalunya. Axiò devia ser al començament de l’estiu de 1988. En aquella època les actuacions que programava el partit prosoviètic per a les seues festes coincidien amb els meus gustos musicals. L’actuació de Sants va ser radicalment diferent de la de Tarragona. Una apoteosi reivindicativa amb el públic amb els braços aixecats i cantant els himnes en què van acabar convertint-se les seues cançons més conegudes. I això no obstant, malgrat fins i tot la conversió en personatge públic arran de la seua incorporació a la política activa, el que realment m’ha restat d’ell tots aquests anys han estat aquelles cançons d’amor, aquell intimisme. I el seu exemple personal.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s