Incerta glòria

Acabo de llegir Incerta glòria de Joan Sales, en la 12a edició, que, segons l’editora, Núria Folch, és la definitiva d’aquesta obra. Podria dir-se que Núria Folch, muller de Joan Sales, una de les darreres coses que va fer en la seua llarga trajectòria de treball per la cultura i la literatura catalanes va ser traure a la llum l’edició definitiva d’Incerta glòria, que és la novel·la en lletres majúscules que va escriure el seu marit. Segons explica al pròleg, totes les edicions anteriors, des de la primera, apareguda en la fosca nit de la dictadura franquista, tenien quelcom de provisional, de retallat, d’incomplet. Primer va ser la censura i després la complexitat de l’obra, amb una “Confessió de l’autor” prèvia i una part final, El vent de la nit, que ha estat considerada una novel·la a part però que està íntimament imbricada en la història que conta Incerta glòria.

Per a l’autor mateix, Incerta glòria és la novel·la de la Guerra Civil i així ha quedat per a la literatura catalana. Va començar-la a escriure en tornar de l’exili, el 1948. Aproximar-se a la figura de l’autor és conèixer com és que la literatura d’expressió catalana continua existint  en l’actualitat com a literatura culta. Després d’haver fet la guerra fins al final, Sales torna de l’exili així que pot. A la contesa s’hi va incorporar com a voluntari comunista, però les creences marxistes no li van durar tant com les cristianes. Vist des de l’actualitat, sembla perfectament conscient del paper del comunisme un cop acabada la II Guerra Mundial i, en qualsevol cas, la seua determinació és envers la cultura catalana. Retornat a casa, reprèn amb Xavier Benguerel “El Club dels Novel·listes”, l’editorial de La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda i altres obres cabdals del segle XX, imprescindibles per assegurar la continuïtat de la tradició literària catalana malgrat tots els entrebancs.

La novel·la gira al voltant d’una relació amorosa entre tres homes, Lluís, Soleràs i Cruells, i una dona, la Trini. Ells, tots barcelonins, criats sense pares, coincideixen al front d’Aragó. Ella, filla d’una família d’anarquistes barcelonins, és la musa que representa els canvis brutals que la guerra va infligir als seus participants. Un aspecte no menys interessant és la variació en el punt de vista narratiu que hi ha al llarg de la novel·la. A la primera part, la narració consisteix en el diari que Lluís, allunyat de la seua dona, la Trini, escriu al front. La segona part està formada per les cartes que la Trini, simultàniament, envia a Soleràs, amic comú d’ella i de Lluís. La tercera part i El vent de la nit tenen com a narrador en Cruells. Si Soleràs representa la bogeria a què es veu abocada la humanitat en la guerra, Cruells representa la penitència de les conseqüències. Mentrestant, la Trini, criada en les idees i la pràctica vital de Bakunin es debat entre la necessitat de desempallegar-se de la seua educació anarquista i la de superar com siga les circumstàncies catastròfiques de la conflagració, que acaba vivint en pròpia carn per la destrucció de les relacions humanes que habiten al si del bàndol republicà, especialment entre els personatges masculins.

La perspectiva de la novel·la queda fixada en les dues darreres parts, en què Cruells esdevé el narrador. Aquest personatge, íntimament fracassat de tota la seua experiència vital, es refugia en la vida religiosa per passar desapercebut en el nou règim. La seua manera de pensar cristiana, al capdavall, és el punt de vista amb què es narra la novel·la. Això és interessant per veure com l’autor analitza el comportament dels anarquistes durant la guerra, i ho fa des d’un punt de vista republicà però lluny de les idees marxistes que han predominat històricament en l’anàlisi de les trifulgues internes republicanes. En això, la novel·la aporta un punt de vista diferent. Divergent. Sens dubte, aquesta perspectiva explica moltes coses en relació a les diferències amb què es va viure la guerra de 1936-1939 a Catalunya respecte de la resta de l’estat. Dit planerament: a Espanya el franquisme va quedar-se el cristianisme en exclusiva. El cristianisme va incorporar-se en bloc al franquisme. A Catalunya, no. La pervivència d’un cristianisme democràtic d’arrel republicana, malgrat tots els malgrats que apareixen en boca de Cruells i de la seua peripècia d’exili interior, és un tret que un dia havia de concórrer definitòriament en la recuperació de la cultura democràtica.

L’anàlisi de l’actuació de l’anarquisme, la narració realista, potser parcial, de les fetes dels anarquistes en els moment inicials de la guerra, constitueixen un punt de vista del tot interessant per a una reflexió en clau de memòria històrica i, sobretot, per a la desmitificació d’un període de la història més que nefast, en què l’actuació de tothom en general va resultar especialment desastrosa.

Un altra característica de la novel·la és que, més enllà d’un desenllaç poc o molt tancat, a l’autor li devia interessar reproduir mitjançant mecanismes narratius la sensació de malson que devia viure’s en l’època en què tenen lloc els fets narrats. En això, Incerta glòria té alguns punts de contacte amb La plaça del Diamant, l’altra novel·la de la Guerra Civil. La bogeria, la irrealitat, la distorsió de la percepció, la descripció de la frustració, l’allunyament insalvable entre personatges que havien estat íntims, apareixen adesiara per transportar el lector a un bucle en què no sembla haver-hi sortida, no sembla haver-hi desenllaç.

Perquè acabada encara en vida del dictador, Incerta glòria, novel·la de la guerra, és també la novel·la de la postguerra, de la llarga nit de la dictadura, en què aquells personatges que un dia havien estat joves amb somnis de llibertat s’esvaeixen, desapareguts o exiliats, com si haguessen estat buidats de la seua pròpia existència.

Mentre llijo el llibre, aquest estiu, m’assabento que Joan Sales és enterrat a Siurana de Prades (Priorat), a on solia anar amb la seua dona. Siurana era un refugi per a ells. S’hi havia de fer cap a peu. Però Joan Sales i Núria Folch van ser dues persones d’un activisme incombustible i d’una solidesa a prova d’impediments. I certament aquest detall final és del tot il·lustratiu de la manera d’entendre el món que tenia el novel·lista.

Advertisements

3 pensaments sobre “Incerta glòria

  1. Carles Lluch diu:

    Una novel·la immensa, al meu entendre, i mai prou reivindicada. Per cert, que la comparació amb ‘La Plaça del Diamant’ hauria agradat molt a tots dos autors, em sembla que ells mateixos ho diuen en algun passatge de les ‘Cartes completes’ que es van creuar, editades fa dos anys.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s