Tot arriba i hom acaba al toll quan ni tan sols ho havia imaginat. Hom s’imagina ocupant un lloc a la vida, com si això fos cosa natural i un dia, com qui no ho vol, tot canvia. Allò tan assumit, tan dominat, tan sabut, agafa la forma d’un mitjó i la convicció passa a ambigüitat, la llum a foscor, i un sòl dur s’ajup i canvia a toll, a confusió total i llangor. La confiança s’acaba com una cadira llançada a l’aigua, mostrant una pota disfuncional, la qual ja ha abandonat l’ofici. La fondària ho draga tot, a l’instant o tard, no hi ha dificultat. Sort d’un bon diccionari amb sinònims i antònims: si no, ni tan sols la paraula no romandria d’un joc com ara això.
[Escrit arran del 177è joc literari del bloc tens un racó dalt del món]
TRITICÀRIA 
fantàstic, moltes gràcies.
Felicitats, per aquest relat commovedor pel seu gran realisme.