Novel·la històrica?

Arran de la taula rodona sobre novel·la històrica que ha tingut lloc aquest cap de setmana en el marc de les V Jornades de les lletres ebrenques a la biblioteca Sebastià Juan Arbó d’Amposta, aboco unes quantes reflexions sobre el tema.

A la taula hi intervenen, Miquel Esteve (El Baphomet i la taula esmaragda), David Martí (Les bruixes d’Arnes),Cinta Arasa (Arran de l’Ebre), Josep Gironès (La cabana), Xulio Ricardo Trigo (El somni de Tàrraco) i Martí Gironell (El pont dels jueus). De tots, de moment, només he llegit La cabana de Josep Gironès. Les intervencions inicials dels autors marquen la pauta de la conversa al voltant de la versemblança i de les característiques o requisits que se suposa que ha de tenir una novel·la per ser considerada històrica. La inclusió, intencionada o no, d’anacronismes, preocupa uns autors sí i els altres no tant o no gens. Al voltant d’aquesta graduació se centra el debat, que genera intervencions més o menys incisives del públic.

A mi personalment, m’han vingut aquestes reflexions al respecte, que ara tracto d’ordenar.

En primer lloc, penso que cal distingir entre literatura i història. La primera és un art i la segona una ciència. En el cas de la segona, si no es compleixen els requisits propis de l’empirisme científic i la metodologia de la disciplina, no en cal parlar més. El discurs que resulta de l’aplicació del mètode històric és llenguatge científic. De vegades, l’estudiant d’història pensa que afegint-hi un to literari, el text guanya qualitat i resulta més assequible al lector no iniciat. I no. Tractant-se d’un llenguatge científic, les llicències expressives se n’allunyen. Hi ha parcel·les en les quals la història no pot entrar perquè en fer-ho, depassa la metodologia i ja no és ciència, sinó conjectura, elucubració o contrafacció. La literatura, en canvi, pot recrear moments, fets, episodis i èpoques històriques poc documentades, i això suposa una aproximació perceptiva a la realitat del que va ser o pensem que va ser. Per mitjà de la ficció, podem fer-nos una idea de la història. Això em recorda Adorno, per a qui l’art té la capacitat de fer aprofundir els humans en el coneixement de si mateixos, i contribuir a la seua felicitat.

En segon lloc, hi ha una diferència substancial entre la novel·la que busca la recreació d’una època i la que posa en joc la recreació d’una època amb finalitat exclusivament literària. En el primer cas, la finalitat és una aproximació com més acurada millor a la realitat històrica que es busca de recrear. En el segon, es tracta d’aprofitar un determinat marc temporal com a atractiu per a la ficció. Són dues estètiques semblants però divergents. Tractant-se d’anacronismes, el que en el primer cas resulta una mancança, en el segon s’interpreta com un element al servei de la finalitat literària de captar i mantenir l’atenció del lector o, simplement, enriquir la ficció narrativa.

Totes dues propostes són legítimes des del punt de vista creatiu. Només faltaria. Ara bé: la convivència sota un mateix paraigua denominatiu posa a prova la consistència del terme per designar propostes estètiques que tenen poc en comú malgrat compartir el fet de situar el temps de la novel·la en una època poc o molt passada. En certa manera, l’anacronisme en novel·la històrica és el mateix que l’element fantàstic en la novel·la de ciència-ficció. Una acumulació d’elements fantàstics en un mateix text, en desplaça l’adscripció de la ciència-ficció a la fantasia.

Penso que la novel·la històrica rigorosa amb la versemblança és la que s’aproxima més a la denominació. Aquesta novel·la té una finalitat específica. És veritat que hi ha una necessitat social i fins i tot política de reinterpretació del passat. Això, al nostre país, ja fa un temps que és d’actualitat. Perquè la reinterpretació del passat que s’ha fet des de l’oficialitat és incompleta per no dir una altra cosa. Aquí no hi ha hagut comissions de la veritat ni s’han pogut encausar delictes contra la humanitat perquè la legalitat no ho permet. Això és grossíssim, però passa per cosa normal del tot. Després de 70 anys de domesticació primer amb el garrot i després amb la carlota, ja sembla normal el que és abominable. En aquest sentit, l’existència d’una novel·la històrica que parle de les desgràcies del segle XX sense embuts és un element indispensable per reconstruir la memòria democràtica. No cal dir que el component polític d’aquest procés és evident i inestimable. La literatura està fent el que la legalitat és incapaç de portar a terme. Tinc més certeses que dubtes que aquesta incapacitat respon a interessos i finalitats perfectament planificades.

Això és extensible a les novel·les que tracten èpoques anteriors al segle XX. De vegades em meravello de la ignorància que tenim de la nostra pròpia història, dels tòpics que hem heretat de les mitificacions, que hem assumit com a fets contrastats quan només es tracta de creences imbuïdes per raons polítiques. Tots els nacionalismes han actuat en aquesta direcció. Necessitem recuperar una visió pròpiament nostra de l’antiguitat romana o de l’Edat Mitjana. Les visions heretades són del tot interessades i, cosa prou més punyent, no són les que ens interessen ara. Necessitem reformular, com a societat, la visió que tenim del nostre propi passat. És necessari per raons polítiques i també per raó de la globalització: necessitem construir la nostra pròpia identitat a partit, entre altres coses, d’un passat que hem de reconèixer. Sí: això també és una construcció ideològica. Només es tracta que s’adeqüe a la percepció que tenim del món sense interferències ni directrius.

Aquest plantejament, al meu parer, té una altra limitació estètica a més de la versemblança relacionada amb els anacronismes. Es tracta de l’excés de descripció en detriment de la trama narrativa de la novel·la, en contra de l’element estrictament novel·lesc. En aquest sentit, l’equilibri entre aquests dos factors marca la qualitat de la novel·la. Si no hi ha d’haver equilibri i això ha de ser en favor de la descripció de fets, de formes de vida, de components socials, val la pena passar directament al memorialisme. Potser es perda l’emotivitat del plantejament novel·lesc, però es guanya en fidelitat als fets. Al capdavall, val més un bon assaig, per feixuc que siga, que no pas una ficció novel·lesca fallida. Perill aquest darrer del qual no està exempta cap de les formulacions descrites.

Anuncis

Un pensament sobre “Novel·la històrica?

  1. joan andrés diu:

    Tot el que dius és raonable, Vicent. Jo hi afegiria que és la història, que com a ciència acaba rendint-se a les tedències culturals de cada època, la que prostitueix la pròpia asepssia científica quan mira el passat amb els ulls del present. és comuna l’afirmació de que som fills de la nostra història; jo he acabat entenen que és el present qui condiciona la nostra mirada al passat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s