Poseu-me les ulleres

Dissabte, a la Romea, a veure Poseu-me les ulleres, una obra de la companyia del Teatre Micalet dirigida per Pep Tosar, basada en la vida i l’obra de Vicent Andrés Estellés.  La figura d’Estellés convoca alguna cara coneguda en aquest dia i hora al centric teatre barceloní. No es pot negar que l’Estellés suscita un interès continuat d’un temps ençà, qui sap si pel fet que, havent tingut en vida una actitud tan ferma, tan resistent a l’adversitat, en els temps que corren no torna a ser un model contra la putrefacció pròpia i aliena. En termes polítics i culturals i vitals, que hi ha de tot en aquest fenomen.

L’obra té uns quants elements que la fan atractiva. La companyia del Teatre Micalet de València, que ja hi va estrar l’obra temps enrere, comparteix amb la persona que pren com a motiu de l’obra la mateixa actitud, la de sobreviure malgrat les adversitats. Tractant-se d’una sala i una companyia que poden considerar-se netament comercials, compta amb la displicència dels poders públics corresponents i de les elits que l’ocupen. en aquesta ocasió també hi intervenen el cantant Miquel Gil, que  sobretot hi aporta la part musicada, i la neta del poeta, que amb la seua dansa dóna vida a la poesia que practicava el poeta.

L’obra és una representació dialogada en què el poeta explica la seua pròpia vida a partir d’anècdotes d’un to familiar molt característic de l’Estellés. La fusió entre vida i obra esdevé a quí completa. La vida del poeta esdevé obra i part de la seua obra. Ja ho era en la seua poesia, tan basada en l’experiència i sobretot en la pròpia experiència vital i la representació s’hi adequa tant com pot. És per aquesta via que se’n mostra la humanitat. Això es combina amb talls de vídeo de caràcter documental, en què familiars, amics i estudiosos de la seua obra hi aporten la informació imprescindible per situar i reconìexer la persona històrica que complementa la representació, en què el poeta esdevé un personatge de la seua pròpia creació. El resultat és una obra en què es combinen unes quantes disciplines i formats, que només s’aproxima als referents tòpics de València en allò inevitable per ser reconegut, que busca una singularització del poeta que li faça transcendir la dimensió local per esdevenir universal, si més no de la seua ciutat, del seu país.

Teatralment, doncs, es tracta d’una obra variada a causa d’aquesta juxtaposició que va ressegint la trajectòria vital fins a arribar al moment de la vellesa. Potser l’enfilall d’anècdotes amb què el personatge del poeta dóna compte de la construcció que fa de si mateix no té més fil argumental que la trajectòria vital, de manera que l’argument de l’obra no és altre que oferir un coneixement contrastat, entre anècdotes pròpies del personatge i informacions documentals, combinades ambn la dimensió poètica de la cançó i el ball. Per a l’hora i mitja que dura l’espectacle es tracta de la durada justa per no caure en una successió repetitiva d’escenes marcades per les necessitats prostàtiques de l’interessat. A destacar la interpretació d’Enric Juezas en el paper de Vicent Andrés. Tenint un físic sensiblement diferent, clava la interpretació del personatge Estellés. Veure’l és comprovar la diferència entre imitació i interpretació.

En conjunt, doncs, es tracta d’una obra molt adient per fer una aproximació al poeta i conèixer el seu món personal i poètic. I també per encomanar-se de la visió que tenia de la societat en què va viure.

Arran d’aquesta obra, torno a cerca el vídeo de l’entrevista que Josep Maria Espinàs va fer a Vicent Andrés Estellés al 1987, per al programa Identitats de TV3. És una entrevista molt llarga, que havia vist molt parcialment abans. La miro fins al final i i m’adono que bona part del text del llibret de Poseu-me les ulleres és tret d’aquesta entrevista. Així és que si no teniu oportunitat d’anar a veure l’obra i gaudir dels elements apuntats, sempre podeu recórrer a recuperar aquesta entrevista antològica, que no té pèrdua. Inusitadament per als ulls actuals, és una entrevista que té lloc a la sala de Corts del palau de la Generalitat del carrer dels Cavallers de València. És a dir, a la sala més representativa del palau, ja que hi ha representats els elets del Regne de València, dipositaris de la sobirania. Un escenari impensable en l’actualitat i que en aquell moment devia tenir l’alt contingut simbòlic que li pertoca. L’entrevista es desenvolupa entre les preguntes sistemàtiques de l’entrevistador, un Josep Maria Espinàs de mitja edat, que apareix francament barceloní, una mica desconcertrat per la conducta comunicativa de l’entrevistat, i un Vicent Andrés sobreeixint en una conversa fractal en què enfila anècdotes de la seua vida sense fer gaire cas de l’enunciat de les preguntes, del tot a la seua.

Tret de la qualitat i el valor artístics de Poseu-me les ulleres, epígraf que recorda el darrer vers d’un poema en què el poeta parla de la pròpia mort i que és l’expressió del seu deisg darrer a l’hora de ser enterrat, l’obra té la virtut de doanr visibilitat i projecció a un dels referents literaris valencians més universals, que, com en tants altres casos, sobreviu a la proscripció oficial actual. Tan de bo siga un símptoma a tenir en compte.

Advertisements

2 pensaments sobre “Poseu-me les ulleres

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s