Aigües tèrboles

Escresola és el nom del barranc afluent del Tastavins que ve de la serra de Sant Cristòfol, un racó de món del Matarranya, tocant als Ports valencians. La vall d’aquest barranc va estar humanitzat pels masos fins a mitjans del segle XX, com tants altres indrets de les comarques circumdants. L’Escresola pertany al municipi de Pena-roja de Tastavins i antigament devia ser un lloc de pas dels camins tortuosos entre els Ports, Benifassà i el Matarranya. Silvestre Hernàndez va guanyar amb Aigües tèrboles, la primera novel·la que escrivia en català, el premi Ciutat de Badalona de 2004. La narració està ambientada entre l’Escresola i Barcelona, a la segona dècada del segle XX, quan aquell espai humà vivia encara en la plenitud de les formes de vida rurals característiques dels masos.

El personatge protagonista, orfe, que es fa anomenar Oriol en escapar-se de l’orfenat de Barcelona on ha crescut, és qui conta la seua pròpia història. Es tracta d’un personatge que ha de construir-se a si mateix contra les adversitats, en el context del pistolerisme de la Barcelona de l’època. Per la seua dedicació mafiosa, fa cap a l’Escresola, moment a partir del qual alternarà els seus sojorns a Barcelona amb una residència més o menys continuada a l’Escresola, on troba una dona, la Quimeta, que li proporciona la seguretat de viure apartat dels perills dels seus coneguts a la capital. Això sempre dedicant-se a mercadejar en la dinàmica pròpia de l’estraperlo que triomfaria als anys 30 i 40.

Aquest argument serveix a l’autor, la trajectòria vital del qual també va de Barcelona al Matarranya, per recrear la vida rural dels masos de l’Escresola i del Matarranya. El narrador-protagonsita decideix escriure justament sobre la seua vida per, entre altres coses, fixar la memòria del món que l’ha acollit malgrat ser un estrany, un món que veu amenaçat per les convulsions socials de l’època. Com en altres ocasions, ens trobem davant d’una novel·la que combina l’aproximació històrica a uns fets i un lloc determinats amb el retrat de les formes de vida de l’època, generalment desaparegudes. Aquesta recreació té la virtut de donar a conèixer una societat del tot esvaïda, inimaginable d’entrada a no ser que es tinga un coneixement directe del lloc on s’ubica la narració, que pot ser llegida perfectament com si l’Escresola fos un lloc mític, imaginari, emblemàtic d’un temps i d’un país que era radicalment diferent a com és avui. Alhora, té l’inconvenient que les digressions en què es retraten les formes de vida d’aquesta societat difereixen l’avanç argumental de la narració.

Aquest mateix inconvenient representen les aproximacions que el protagonista fa al que llegeix als diaris, que serveixen per contextualitzar històricament la trama, l’actuació d’uns personatges llançats a una existència ferrenya, en què els odis anaven congriant-se en un esclat que transcendeix el final de la novel·la i que el lector pot identificar fàcilment amb la guerra de 1936-1939. Entre aquesta recurrència i les anades i vingudes del protagonista entre Barcelona i l’Escresola, l’argument de la novel·la queda allargat de manera que l’eficàcia narrativa se’n ressent.

Pel que fa al llenguatge, es podria dir que potser la correcció lingüística de l’original no va acabar de ser tan efectiva com hauria calgut esperar tractant-se d’una novel·la premiada publicada per un segell editorial antany de primer ordre en el panorama editorial de la literatura en català. Valga només l’exemple del topònim Coratxar, que de vegades apareix escrit Corachar per il·lustrar aquesta limitació.

De fons, hi ha amb tota seguretat la qüestió temàtica que suposa una aportació més significativa d’aquesta novel·la: la càrrega elegíaca que sura tot al llarg de la narració en relació al món dels masos, de la ruralia apartada del Matarranya, de les formes de vida tradicional, caracteritzades per una societat cohesionada al voltant de les tradicions i dels condicionats naturals i econòmics. Una societat que es contraposa a una Barcelona convulsa i violenta, en què els personatges sobreviuen per depredació o bé moren per malalties d’origen social, que fan pensar en un darwinisme social del qual acaba contaminant-se l’Escresola. L’odi és el combustible que fa funcionar aquesta maquinària social abocada a una autodestrucció que el protagonista intenta de totes passades esquivar. En aquest sentit, Aigües tèrboles suposa una reflexió lúcida i un enfocament original en relació a la temàtica de la guerra, tan cara a la novel·lística catalana del nostre temps, perquè, en lloc de fixar-se en les conseqüències de la confrontació, en la postguerra, reprodueix el context en què van elaborar-se’n les causes.

Al meu entendre, no és exacte, tal com deixa dit el narrador-protagonista, que la vida rural dels masos desaparegués a causa de la guerra. que els masos anessen a una decadència que la guerra s’emportés definitivament. Això, històricament, no va ser així. Ni cronològicament i per efecte de la conflagració. Això no obstant, el fet que a la novel·la es presente d’aquesta manera incideix en l’articulació d’un discurs mític sobre la societat del Matarranya anterior a 1936. En el fons, ve a dir l’autor, no té importància si històricament no va anar així. El que importa és saber que els conflictes van portar a la desaparició irrevocable del món i de la manera de viure que precedeix el present des del qual es llegeix el llibre. I que això s’ha de tenir en compte per no repetir-ho.

Els secrets, que no desvetllarem ací, són ben bé aquestes aigües tèrboles que donen títol a una novel·la amb un plantejament narratiu potent, de contingut consistent, si bé amb alguns aspectes d’estil encara afinables.