A contraveu

Escolto A contraveu de Miquel Pujadó, que és la seua darrera producció discogràfica, si encara es pot parlar en aquests termes. Com que darrerament, d’una manera o altra m’he anat trobant amb la seua veu i la seua cançó, m’hi he acabat familiaritzant. Reconec que no el coneixia fa tan sols cinc anys, quan la seua trajectòria artística ja era més que dilatada. La seua dedicació compil·latòria de la música en català i les seues col·laboracions a Serra d’Or el fan un expert de la cançó. Un expert que artísticament entronca amb la font de la cançó francesa de la segona meitat del segle XX, que és, després de tot, l’origen del corrent cultural que un dia es va dir Nova Cançó i que, a empentes i rodolons, arriba fins a l’actualitat. De la Nova Cançó com a moviment cultural, a internet, no se’n troba gaire cosa i és de notar com l’eclosió d’una nova cultura popular catalana al darrer tram del segle XX va ser engolida per altres formes de procedència diferent. En aquest sentit, es veu que hi ha tot un seguit de tendències culturals, mediàtiques, artístiques, que treballen en el sentit oposat a la difusió d’una cultura catalana popular i moderna. És la influència anglosaxona i és la presència abassegadora dels productes culturals espanyols circulant per un mercat fet a mida, en què aquests productes tenen tots els avantatges promocionals. Paral·lelament, hi ha la vitalitat de la cultura catalana, inassequible al desànim i la precarietat en què perviu, perdent adhesions i llençols a cada bugada i tanmateix obsedida a perseverar. Hi ha vegades que penso que aquesta cultura catalana és, en bona mesura, una cultura underground en el sentit més clàssic del terme: una cultura subterrània, alternativa als clixés que fan córrer les televisions privades, volia dir les televisions de dretes, i els ràdios convencionals, que són gairebé totes. És una cultura minoritària (minoritzada hom diria des de la sociolingüística) que manté un bon contingut resistencial, fins i tot havent de fer veure que no perquè ja fa temps que està mal vist. I no hi hauria de fer res, perquè al capdavall la negligència que se li dispensa és exactament la mateixa.

Em sembla que Miquel Pujadó es mou en aquests paràmetres culturals. És un treballador de la cançó, que té un gust infinit per la interpretació, que té ofici i honestedat artística. En aquest darrer sentit, m’atreviré a dir que A contraveu és un dels seus treballs més reeixits. Musicalment, i no puc dir gaire cosa al respecte, trobo que practica una vitalitat molt sòlida, una musicalitat que sona molt coneguda i propera, sense deseixir-se dels estils clàssics del jazz, la chanson i el blues. Si de cas, aquesta musicalitat la trobo més ben aconseguida que en cap treball anterior. Quan hom assisteix a una actuació seua en directe, pot adonar-se de la capacitat interpretativa, de la potencialitat de la veu que té, de la força vocal que pot arribar a exhibir. Això no es percep tant en un enregistrament, en què l’expressivitat vocal, sotmesa als comandaments d’àudio, es mostra més uniforme tot al llarg de l’audició. Potser contribueixi a aquesta sensació la preeminència poètica de les lletres. Miquel Pujadó és un poeta d’una creativitat envejable i d’una potència verbal equiparable a la dels poetes més desfermats de la tradició catalana, com ara Vicent Andrés Estellés.

El discurs d’A contraveu es mou entre la tendresa i la mala llet, entre el fatalisme existencial i un fons d’humanisme granític, que connecta molt directament amb la tradició de la cançó catalana, de la qual, si no m’equivoco, l’intèrpret pren la torxa. Amb tota legitimitat, caldria afegir. Tot travessat de llarg a llarg per aqueix sentiment de spleen que el mateix cantant pren com emblema. Un concepte clàssic evocador d’aquell romanticisme consistent en la melangia d’una existència desacomodada, inconformista. L’empenta automotivadora fa que algunes cançons siguin uns textos extraordinaris, que de vegades desemboquen en una hilaritat rallant en el surrealisme. “El fabricant d’oficis” és, en aquest sentit, una lletra impagable.

Un treball mestre, de maduresa artística en tots els sentits. En un altre país i cantant en una altra llengua, aquesta persona seria una eminència. No perquè cantant en català se’l puga considerar minoritària. En català, gairebé tot és minoritari. Sinó perquè això del reconeixement va com va, que diria l’Ovidi.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s