Mitja dotzena d’ous

He llegit Mitja dotzena d’ous de Jordi Pijoan-López sense haver llegit cap altre text seu anteriorment. Un cop l’acabo, retrobo l’autor en una imatge de la Fira del Llibre Ebrenc de 2008, corresponent a una presentació de llibres en què també vaig participar. En aquell moment no el coneixia personalment tal com ha passat més endavant, arran de l’activisme literari ebrenc i més concretament gràcies a Un riu de crims, el darrer producte de la factoria literària ebrenca, del qual ha estat animador i compil·lador.

Mitja dotzena d’ous, subtitulat “Cròniques paranormals”, aplega sis relats al voltant de la parapsicologia i l’ocultisme, per esmentar dos conceptes il·lustratius relacionats amb l’amalgama pseudoreligiosa que prospera en la societat actual. Uns referents d’alt contingut literari si hem de fer atenció als móns paral·lels als quals han dedicat atenció tradicionalment.  El misteri és un potent atractiu tant per a la literatura com per a l’ocultisme. Com a motor literari, certament, el misteri dóna molt de joc i proporciona la possibilitat d’introduir l’element meravellós, un ham perfecte per a l’imaginari del lector. Per a l’ocultisme, el misteri és la base del seu discurs. Sense misteri, l’ocultisme senzillament no existiria. Encara menys les anomenades ciències ocultes, un sintagma que conté un oxímoron en els termes.

Ara, els relats de Jordi Pijoan-López, tot i tractar aquesta temàtica, operen des d’un punt de vista radicalment contraposat. Si de cas, cada relat crea una expectativa al voltant de la cosa ocultista per, una vegada fet el plantejament del referent que siga, relacionat amb el misteri, la religió, les forces sobrenaturals o el sumsum corda, passar al repartiment de clatellades en forma de sàtira de la bona. Allò que, per les revistes del cor, la inèrcia astrològica, la religiositat popular i la beneiteria pública podia semblar un menoll de tòpics al voltant de temes d’aparença misteriosa, passa a constituir les escorrialles d’una societat que ha perdut qualsevol forma de crèdit. El que havien de ser formes d’una religiositat adaptada als temps que corren, més o menys desempallegada del jou clerical que coneixem, es revela una forma més, potser la més elaborada, del cinisme miserable que habita en els canals abocador que fan de claveguera de les televisions privades espanyoles, per citar un exemple poc o molt conegut. És veritat que la superstició té una demanda concreta i que les falòrnies més ridícules encara són presentades com si es tractés de la veritat definitiva. La veritat pateix un descrèdit irrecuperable. I l’autor de Mitja dotzena d’ous en parla sense gaires manies ni eufemismes. Des d’un ateisme divertit. Una sana actitud davant tanta impostura. En qualsevol cas, crida l’atenció el tractament que es dóna als impostors, sempre relacionats amb unes preteses ciències ocultes o poders paranormals, tan ben simbolitzats en aquests ous de reminiscències alhora màgiques i vulgars.

Per parlar-ne, Jordi Pijoan-López empra un llenguatge en què els termes propis d’un esotorisme que no s’aguata dret es combinen amb els col·loquialismes més estripats. La càrrega crítica d’aquesta expressió resulta demolidora. Certament, Mitja dotzena d’ous no és un llibre per a beates ni per a benpensants ni per a ximples que es mamen el dit pensant en la mona de pasqua. Més que res perquè l’impacte crític del tractament que dóna a psicofonies, aparicions, fantasmes i resta de caterva astro i parapsicològica no deixa gaire marge per a la flonjor intel·lectual ni per al cinisme que hi subjau.

Sí que hi trobo a faltar un criteri lingüístic més acurat. Més curós amb la correcció. No penso que siga intencionat en el sentit de la transgressió expressiva, sinó que té a veure amb la revisió prèvia a la publicació del text. Es tracta, doncs, d’un aspecte del procés editorial més que no pas del procés creatiu.

Em crida especialment l’atenció la història del sogre carlí, excombatent franquista, que es converteix en fantasma perseguidor d’una família diguem-ne corrent per estalviar-nos més comentaris. El gendre, un cas típic de borinot consumista, representa a la perfecció un perfil de personal que no té més horitzo que el lucre, més que individual, podríem dir que vital. I que s’amarga l’existència, com tanta gent que fa el mateix, per salvar els mobles econòmics després d’estirar més el braç que la màniga.

Un llibre per riure que fa pensar en les transformacions que la societat actual experimenta com a conseqüènica de l’absoluta pèrdua de rumb anava a dir espiritual, però ja veig que aquesta paraula té un component religiós que, de fet, forma part de la desorientació. Un llibre que connecta amb el corrent de l’humor més dissolvent de la tradició narrativa europea d’obres com El bon soldat Svejk de Jaroslav Hašek.


Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s