m’he estimat molt la vida

Aquest divendres 15 d’abril al vespre sóc a Castellbisbal (Vallès Occidental) a parlar sobre Vicent Andrés Estellés per al col·lectiu Capbreu, una colla de gent de cultura que dediquen anualment unes jornades a la poseia. Aquest any li ha tocat al poeta de Burjassot. Me n’arriba el contacte via rodonors invictes i les seues connexions principatines. Al final, s’ha confirmat l’actuació de Pau Alabajos després de la meua xerrada.

Fet un cop d’ull al programa d’actes, centrats en la lectura i interpretació de poemes d’Estellés, opto per parlar de la seua vida i il·lustrar-ho amb textos que hi fan referència, trets del dossier didàctic que vaig elaborar fa un temps i que resulta ser una mina. La tesi és que el coneixement de la vida, l’aproximació a les coordenades de l’existència d’Estellés, és indispensable per entendre’n la poesia. El raonament resulta d’un positivisme que tomba però, tractant-se de l’home de Burjassot, serveix per introduir el públic en l’experiència estellesiana. Perquè, al capdavall, el mateix poeta va fer aquest plantejament d’arrelament insubornable a la terra i al temps que li va tocar viure.

El local és petit i funcional, un casal de la gent gran que serveix com a espai multifuncional, impecable. La gent del col·lectiu formen una família d’amables complicitats. Em demanen permís per enregistrar la meua intervenció, cosa que obtenen sense més reserves. Mentrestant, he tingut temps de saludar Pau Alabajos, amb qui no ens coneixíem personalment. La nit abans vaig estar resseguint alguns vídeos seus. Crida poderosament l’atenció la seua creació “Les fosses del silenci“, amb acompanyament d’orquestra, enregistrada, segons diu ell més tard, al Palau de la Música de València.

Duc la intervenció prou ben preparada i aconsegueixo no allargar-me més enllà del temps assignat. Lògicament això t’obliga a saltar-te aspectes que t’agradaria tractar i anar directa a barraca, simplificant perquè l’auditori es forme una idea el més preclara possible de la figura del poeta. Obro la intervenció amb el peoma “m’he estimat molt la vida”, que dóna nom a l’apartat corresponent del dossier i que vaig donar com a títol de la xerrada. I tanco amb un poema sarcàstic sobre la mort, després de resseguir la trajectòria vital mitjançant la lectura d’altres textos en prosa d’Estellés mateix, de Fuster i d’altres estudiosos. Em centro a explicar els conflictes provocats per la reacció que van abortar la democràcia oberta que plantejava la transició valenciana. Si a Espanya hi va haver reforma en lloc de ruptura, durant la transició, al País Valencià, la reforma va consistir en una invloució orquestrada pels qui sentien amenaçat el seu poder fàctic. Un poder fàctic que van aconseguir mantenir a base de desbaratar les aspiracions democràtiques i nacionals dels valencians. Això, explicat així, es fa difícil d’entendre a un auditori que va viure canvis en un sentit diferent. Canvis que van implicar la restauració de les institucions pròpies abans fins i tot de definir-ne el marc. Canvis que van arribar a la nomenclatura toponímica i als usos lingüístics públics. Canvis que, malgrat tot, han revertit en un sistema polític més dinàmic i transparent.

Pau Alabajos combina la recitació de poemes d’Estellés amb els temes del seu darrer disc: Una trista, una amable, petita pàtria, paraules preses del primer vers de Coral romput. El seu és un cant militant, inassequible a la decepció, que ja és més enllà del desencant, intentant recuperar territori i temps perduts. La seua veu, d’una delicadesa en desenvolupament, pareix que s’haja de trencar en qualsevol moment, i tanmateix es mostra tan resistent com les lletres que canta. És un jove de Torrent amb un futur artístic molt interessant.

Després l’organització ens ofereix un mos a peu dret i llavors parlem amb el públic sobre Estellés, a qui no coneixien. Una parella parlen dels seus orígens a la Safor i de la immundícia intel·lectual que es troben en la seua pròpia família. Gent curiosa i ferma, que s’interessa per la cultura. Parlo amb el responsable de contactar amb la fundació de Burjassot que du el nom del poeta, gestionada des de l’ajuntament, i constatem les mancances, el desinterès, l’abúlia que s’hi ha trobat en el moment d’haver d’estirar per oferir unes jornades magníficament organitzades, que inclouen la incorporació de poemes als aparadors de les botigues del poble, una iniciativa que no és nova però que diu molt de l’ambient cultural que respira la societat local.

Me’n queda un grat record i la satisfacció dels comentaris que els assistents m’han adreçat en relació a les lectures que he fet. L’endemà, dinant a la fira literària de Jesús, comentem amb els companys de taula la dificultat que implica llegir en veu alta davant d’un micròfon. I sí: és una tècnica com una altra. I cal pràctica, com en tantes altres coses de la vida.

Advertisements

Un pensament sobre “m’he estimat molt la vida

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s