País de llops

Acabo de llegir País de llops de Xavier Vernetta, un llibre de més fàcil lectura a mesura que avança la narració. L’autor ja fa temps que brega amb les lletres i a hores d’ara la seua versatilitat estilística li permet encarar reptes com el d’aquesta novel·la amb la seguretat d’obtenir-ne el reconeixement just, com és el premi Lleida de narrativa en l’edició 2007, que va obtenir.

Ja a la coberta s’avisa que és “Una novel·la sobre els vencedors de la Guerra Civil”, de manera que ens sembla que ens trobem davant una novel·la de les anomenades històriques, que participa del corrent temàtic al voltant de la postguerra espanyola, si bé en aquest cas ja s’avisa d’entrada que la focalització narrativa se centra, gairebé exclusivament, en el món dels vencedors d’aquella guerra. Es tracta, doncs, d’un enfocament bastant original, ja que la narració se centra a reproduir els mecanismes de conducta i de funcionament del franquisme sociològic en el seu moment més àlgid, és a dir, en el moment dels anomenats “25 años de paz”. En aquest sentit, el títol de la novel·la ja dóna prou pistes del contingut d’aquest funcionament. La imatge que il·lustra la coberta recorda vagament la de L’ombra del vent, encara que només siga per la boira i per la gamma de grisos que evoca un temps igualment tenyit d’ombres i foscors. Això no obstant, l’orientació de la narració és diametralment oposada. En comptes de misteri, a País de llops, el que hi ha és un descens a les clavegueres de l’horror, una anàlisi al detall dels mecanismes socials de reproducció de la dictadura a nivell públic i privat, a introspecció en la brutícia congènita d’un col·lectiu que basa la seua existència exitosa en l’exercici de la violència feixista i la corrupció. La Barcelona de País de llops és certament la Barcelona que es va trobar Mercè Rodoreda en tornar per primera vegada de l’exili, aquella Barcelona que li va fer dir que era com si la CNT hagués guanyat la guerra.

L’autor recorre a una narració fragmentària en diversos sentit. Per una banda, hi ha uns quants tipus diferents de textos: dietari, article periodístic, monòleg interior, informe policial… a més de la narració omniscient. Per una altra, hi ha diversos salts en el temps, com si la construcció del relat avancés i retrocedís en un bucle temporal que dóna idea de l’endogàmia en què es mouen uns personatges encaparrats únicament a enfonsar el proïsme com a mitjà per prosperar individualment. És com si el sistema es devorés a si mateix. Una vegada liquidada físicament l’oposició política, els franquistes continuaven exterminant-se entre sí, socialment i físicament si convenia, a fi únicament d’imposar-se per damunt dels qui tenien a prop.

Tot això, Vernetta ho narra mitjançant un estil descarnat i directe, que no s’atura per res i diu les coses pel seu nom, per dures que siguin. És així que el resultat novel·lesc esdevé d’una duresa inusitada. Una duresa en la relació dels fets que acaba per mostrar uns personatges reduïts a la pròpia dimensió humana, imperfecta, dubitativa, fràgil, o simplement sàdica, demoníaca, o potser totes dues coses alhora, en segons quins casos.

Al final, el món fragmentari reproduït mitjançant tipus de textos diversos, va encaixant i tots els personatges, sense relació aparent, van congriant-se en una roda comuna que els arrossega a tots en una mateixa tribu, una mateixa manada de llops famèlics que no dubten a devorar qui tenen a prop per mirar d’esdevenir el guanyador.

La novel·la incideix en un altre vessant interessant de la història nostrada. Contra l’amnèsia de la democràcia, contra el maquillatge dels guanyadors de la democràcia, hi va haver una Catalunya franquista. No una Catalunya col·laboracionista, que va mirar de conviure amb el règim, sinó una Catalunya falangista que va imposar el règim a peu de carrer a cada poble i ciutat. Que va actuar de cor perquè la dictadura s’imposés com a règim totalitari i que va lucrar-se’n així que va poder. Aquelles actuacions i aquell lucre van servir més endavant per mantenir la posició social assolida i adoptar la democràcia formal.

Una novel·la ben estructurada, d’intriga i alhora de denúncia, no exempta d’elements del gènere negre d’aventures a mata-degolla. D’un realisme sorprenent.

Anuncis

2 pensaments sobre “País de llops

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s