La bíblia valenciana

Ja fa temps que volia llegir aquest llibre perquè cercant títols de novel·la negra catalana més enllà de Joc brut i No demanis llobarro fora de temporada, alguna cosa més hi havia d’haver, abans, mentrestant i més tard. Cosa que em va portar a Assassinat al club dels poetes , de Josep Maria Palau. Ja en aquell moment el llibre va arribar-me a les mans, però no ha estat fins ara que n’he encarat la lectura.

L’edició de 3i4 va precedida per un pròleg de Jaume Fuster que he llegit després de la novel·la perquè no volia que interferís en la lectura. Crec que va ser una decisió òptima, perquè d’aquesta manera vaig fixar-me en la qualitat literària i en l’actualitat de la novel·la sense tenir en compte les consideracions contextuals, que poden anar molt bé en alguns casos però que en altres com el que ens ocupa pot condicionar el punt de vista del lector. Això és així perquè, de fet, La bíblia valenciana és la primera novel·la negra en català, segons resa la contracoberta i hom pot pensar que potser es tracte d’una novel·la amb una ambientació o amb un llenguatge caducats. I no és el cas. I això que la trama gira al voltant d’un camp temàtic bastant poc apte per al crim revòlver en mà: la bibliofília. Més aviat fa pensar en històries de misteri, fantàstiques, vés a saber. Però resulta que no: que el llibre hi apareix com a subjecte del desig. No es tracta de qualsevol llibre, això també és veritat. L’anomenada bíblia valenciana escrita per Bonifaci Ferrer, germà del sant, i desapareguda a mans de la Inquisició, és un llibre mític de la cultura catalana i posat en la novel·la fa pensar en el nivell cultural de la Catalunya postnoucentista i prefranquista. O siga que ens situem, sense que n’aparega cap referència explícita, als anys 30 de la República. L’autor aconsegueix, doncs, una ambientació relativament intemporal, que pot ser entesa perfectament pel lector actual. Això és així perquè no hi ha gaires prejudicis de l’època que criden l’atenció de la sensibilitat actual, més enllà de les diferències de classe derivades de l’escala social retratada.

La trama està perfectament trenada i presenta els ingredients propis dels estàndards del gènere. El comissari Jaume Vilagut, comissari de policia del barri de la Catedral, a Barcelona, i el periodista de Les darreres notícies Francesc Caldes, sobretot, investiguen la mort de l’aristòcrata minvant Gustau de Catllar, que d’entrada sembla un suïcidi. Les actuacions i raonaments del periodista condueixen el fil argumental cap a l’existència de la bíblia valenciana, que es creia desapareguda però que apareix enmig de les circumstàncies de la mort de l’aristòcrata. El descabdellament de la trama, que avança tant en la línia de les investigacions relacionades amb aquesta mort com amb els moviments que suscita el llibre posat a subhasta, fa aparèixer els sospitosos necessaris per distraure el lector i portar-lo a una solució final en la qual resulta certament difícil pensar al començament. Entremig, personatges poderosos, histriònics, misteriosos i unes quantes dones boniques ocupen l’atenció del lector.

Resulta que Rafael Tasis va escriure aquesta novel·la i Un crim al Paralelo des de l’exili, al París ocupat pels nazis. Vist des d’avui, ja es necessita tenir humor per dedicar-se a aquests menesters en unes circumstàncies històriques tràgiques com aquelles. Per entendre aquesta actitud creativa, convé repassar la trajectòria anterior de l’escriptor, centrada en el periodisme i en la implicació política republicana, d’orientació liberal, a partir de la seua vinculació a Acció Catalana. La creació literària és per a Tasis, com totes les altres tasques en què va treballar incansablement, un deure patriòtic, una necessitat de no deixar de construir una cultura catalana homologada. Cosa que explica, també, no tan sols el caire exquisidament culte de La bíblia valenciana, plasmat en la bibliofília i les referències introduïdes a l’obra en aquest sentit, sinó també el llenguatge que hi empra. Un llenguatge estrictament normatiu que, en canvi, s’apareix al lector actual com molt dúctil i que té molt a veure amb la normalitat amb què es pot llegir l’obra, com el clàssic que és. Això no trau que el text continga bastants errades de picatge, una circumstància que seria recomanable d’esmenar en edicions posteriors.

La primera mostra d’un gènere ben actual, que pot llegir-se com un clàssic.

Anuncis

4 pensaments sobre “La bíblia valenciana

    • És veritat que està molt canviat. Ara: als anys 30 era realment com apareix a la novel·la? M’he quedat amb la sensació d’un barri molt tranquil, quasi enigmàtic, cosa que contrasta amb el fet que, per exemple, hi hagi els tallers d’edició d’un diari, que devien fer un soroll de mil dimonis.

    • No crec que responguen de manera diferent a comho fan davant d’un Sherlock Holmes, per exemple. Al capdavall, La biblia valenciana és un clàssic i respon a un clixé de producte de ficció molt concret. M’agradaria comprovar-ho.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s