La nit que Wendy va aprendre a volar

Em passa per les mans, entre altres, la novel·la juvenil La nit que la Wendy va aprendre a volar, que llegeixo de pressa perquè necessito concretar algunes propostes didàctiques entre les quals hi ha la possibilitat de llançar-ne una de relacionada amb la novel·la negra per a públic jove.

Els llobarros i en Flanagan em van agafar massa jove, així que les novel·les de la Wendy són les que em cauen més a la vora per trescar aquest territori literari. La Wendy és una mossa d’esquadra intrèpida i fràgil alhora, flexible com una contorsionista i alhora emotiva com una adolescent. Un personatge impensable en les tradicions detectivesca i negra, tan marcades per la testosterona. Però els temps canvien i Andreu Martín, l’autor, no necessita gaires esforços per parir una ficció comestible del millor grau, ben adaptada al públic diana. L’obra va guanyar el premi Bancaixa de Narrativa Juvenil el 2006, raó per la qual aquest i els dos llibres que segueixen la saga són editats per Bromera d’Alzira, així com De tot cor, del mateix autor, guanyadora del Premi Alfons el Magnànim de Narrativa del 2007, un llibre del mateix gènere però ben diferent, ja que el sucre juvenil i el llenguatge políticament correcte que ha d’estalviar problemes a la institució escolar, a De tot cor, donen pas a una ambientació més propera a les ficcions torrentianes, entre personatges de les revistes del cor a la recerca de la cigalada definitiva i un llenguatge contundent, tal com s’espera d’una veritable  novel·la negra per a lectors adults.

Així doncs, La nit que la Wendy va aprendre a volar té el valor d’iniciar una literatura negra en què el cos de Mossos d’Esquadra apareix com la policia per defecte. L’àmbit d’actuació, no sé si dir òbviament, són els barris alts de Barcelona (el crim és a la Via Augusta), i fins i tot els dolents parlen català. Això no trau que els inspectors de la policia siguin uns perfectes torracollons que es permeten beure whisky de matinada, mentre investiguen un assassinat i se la creuen més que no es pensen. Mentrestant, el personatge principal, que mai no es deixa guanyar per l’adversitat, oblida les normes de comportament d’un agent de policia a la mínima ocasió que té per deixar-se arrossegar per l’acció, encara que siga una policia inexperta i aparentment tímida. Potser per contrastar-hi, hi ha el seu company de patrulla, el Roger, que està entre lligar amb ella o amb una altra poli de les que a la tele apareixen com impecables, assertives, intel·ligents i guapes de matar. El Roger, com a policia, és una mica tanoca, i com a gentelman un perfecte fracàs.

El cas és que amb aquests personatges i una bona colla de dolents, l’autor hi desenvolupa una acció trepidant en què la protagonista passa de tot, és a punt de morir o que la maten en unes quantes ocasions i sempre se’n salva pels pèls, fins a portar la solució d’un cas d’assassinat que, allò per amenitzar-lo, acaba desembocant en una lògia esotèrica de les del Codi da Vinci, tan a la grenya en el  moment d’aparició de la novel·la. Potser hi ha elements que fan que el text s’allunye del gènere policíac pròpiament dit, però tractant-se d’Andreu Martín val la pena valorar-los com a variacions mestres per arrossegar el públic lector fins al final del llibre. Les seqüeles Wendy ataca i Wendy i l’enemic invisible, aparegudes amb posterioritat, són senyal que potser hi ha Wendy per a estona i que la fórmula resulta interessant per als lectors jóvens.