Subsòl

La consideració segons la qual tot escriptor català és francòfil o anglòfil, és a dir, té la cultura francòfona o bé l’anglosaxona com a referent incorporat a la seua manera de veure el món, amb tota seguretat a partir de la seua formació o autoformació com a tal, em ve al cap quan he de parlar de Subsòl. Valga dir que la consideració, expressada amb contundència i sense matisos, l’he sentida formular a Josep Igual ja fa un quant temps i és una idea a la qual retorno sempre que des de la creativitat d’aquí es busquen referents a fora. En aquest entorn estranger però proper i alhora teòricament universal. No sé si és una qüestió poc o molt vigent, a la vista del que sabem de la globalització.

Posem, doncs, que el metro de París és un lloc pertanyent a aquest món globalitzat i, en conseqüència, culturalment universal. Subsòl és un llibre col·lectiu els autors del qual, aplegats sota el pseudònim Unai Siset, escriuen un relat sobre algun dels personatges que apareixen en una fotografia presa al metro de París pel fotògraf nord-americà Peter Turnley el 1979. La fotografia apareix a la coberta del llibre, amb els personatges que protagonitzen algun dels relats ressaltats en una imatge específica a dalt, una banda amb el títol en lletres ben gruixudes, i la imatge presa que reprodueix un pla general de l’interior d’un vagó, si és que es pot dir això. En blanc i negre.

Hi ha una relació evident entre el títol i la imatge, ja que el metro recorre el subsol urbà. Pel que fa al pseudònim, el col·lectiu autoral (Pasqual Alapont, Manuel Baixauli, Vicent Borràs, Esperança Camps, Àlan Greus, Urbà Lozano i Vicent Usó) juga amb un nom que recorda l’entrenador basc del València Unai Emery, que podria ser un referent de globalització, amb un cognom inequívocament local en relació a l’adscripció geogràfica dels autors. Peter Turnley és un fotògraf a la banda anglosaxona de la universalitat que s’ha destacat per reproduir la vida quotidiana com a tema.

Llavors els relats del llibre prenen un personatge de la fotografia, feta poc o molt per inèrcia un dia de 1979, per part d’un fotògraf nord-americà traslladat a París, i n’inventa una història, és a dir, penetra en el subsòl del personatge retratat en la instantània i el fa protagonista d’un relat. El resultat són relats prou uniformes d’estil que són totalment independents però que mantenen el moment congelat de la fotografia com a lligam entre les set històries. Set històries divergents que es troben del tot transitòriament en un vagó de metro, en un no lloc, en un moment remot, atzarosament congelat, registrat, pel fotògraf Peter Turnley. És que hi pot haver un exemple més perfecte de realisme? La realitat és, tal com la vivim, de la manera que la retrata Unai Siset en aquest llibre: vides inconnexes que conflueixen en un moment donat i tornen a divergir per a sempre. El suport de la imatge fotogràfica completa aquesta visió alhora fragmentària i global que transmet Subsòl.

I, de fet, encara hi ha la matèria estrictament literària de l’invent, el «subsòl» de la introspecció en cada història particular, en cada individu. I així se’ns apareix l’aventura de l’existència, radicalment diferent i atzarosa per a cada humà, malgrat la concurrència ocasional que domina les nostres vides. L’experiència interior, la vida de cadascú, aquest procés de sedimentació que va formant el substrat existencial, vivencial, és el mecanisme narratiu que arrossega el lector al llarg del llibre. No cal dir que es tracta d’un impuls, d’una atracció eminentment incardinades en la naturalesa tafanera de la humanitat, una motivació poderosa per arrossegar a la lectura, tal com es demostra en les voltes que el lector consulta la coberta, mira la foto, per comprovar allò que se li està dient, sobretot a l’hora de la caracterització del personatge. Després de tot, vivim a l’era de l’audiovisual i la imatge és un bon suport, un bon catalitzador de la lectura.

Potser encara cal parlar de la campanya promocional del llibre, que ha tingut també les xarxes socials com a canal (bloc, facebook). Potser es tracta d’una necessitat a l’hora de promocionar un «autor» que vagament sona a l’oïda del lector potencial, però en tot cas crida l’atenció i és d’agrair el joc literari, que ja compta amb antecedents a l’editorial Bromera, d’induir a la lectura fent arribar la ficció al lector potencial com un joc en què realitat i ficció s’entremesclen i el lector ha de descobrir de què es tracta… llegint el llibre.

Una experiència creativa interessant.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s