No és el que sembla

Llegint aquest nou lliurament de narrativa breu del benicarlando de la Ràpita, he tingut la sensació que el títol és el paradigma de la societat en què vivim. Ni més ni menys. Un lema sense rival, inapel·lable, sobretot quan apareix contextualitzat en algunes de les narracions que forneixen el volum, en boca d’alguns personatges. Només que, si en la societat en què vivim els indecents de la vida que hi ha tinguessen el lapsus de deixar anar el leitmotiv, com n’hi ha que diuen “l’enemic” quan volen parlar del poble a qui diuen les lleis que se suposa que potser a la millor serveixen, les coses ens anirien a tots millor. Perquè els personatges que solten la frase enmig d’una trama contundent de les que dibuixa Igual en quatre ratlles, sempre ho fan en el moment exacte que els agafen suposadament o literalment de les parts més sensibles, amb els pixats al ventre, in fraganti. I això, als diaris per exemple, no passa. Actualment hi ha una caterva de pellerots agafats en la mateixa positura adés descrita, que, en lloc de dir que això no és el que sembla comencen a perjurar per la pàtria, amenacen de portar parlamentàries als tribunals, reciten quan entren a peu per declarar davant de jutges instructors, demanen indemnitzacions milionàries després d’haver anorreat entitats creditícies que van servir per fer la revolució industrial en aquest país, etcètera. També intocables que viuen amb la llengua al cul en aquesta democràcia de ferro. Però ningú té el lapsus de dir-ho: No és el que sembla. I dic el lapsus perquè esperar un mínim reconeixement de responsabilitat, de sinceritat, és aigua en cistella. No es pot esperar sinceritat de qui ha organitzat la seua existència a partir d’omissions que es perden en la memòria del temps. I és així que el mecanisme forma part del funcionament social.

Es nota, en aquest llibre, l’evolució de l’autor cap a plantejaments explícits, en què la presència de la temàtica sexual va ocupant un lloc central. L’autor en fa un tractament sense mitges tintes, de vegades fins rabejant-se en l’explicació de detalls o d’actituds clarament provocatives en relació a la sensibilitat del lector. Aquesta aproximació a la pornografia potser no siga tant una manera d’atraure l’atenció del lector com de veure els assumptes que tracta. Ve a ser una pornografia del llenguatge. Com si la deshumanització de les relacions socials que apareix en els relats, pròpia de la societat que reflecteixen, tingués reflex en el llenguatge emprat. Una mena de realisme brut que no estalvia la presentació de detalls escabrosos amb tota naturalitat.

Ja fa algun temps que els posicionaments artístics de l’autor em fan pensar en una dicotomia entre la normalitat i la convencionalitat. Són termes sinònims però tenen significats diferents. La normalitat, la consideració del que pensem que és normal, té un component moral pel que al s’estableix una divisòria entre el que està bé, el que no tant i el que no gens. El criteri d’aquesta classificació és característicament moral, respon a uns principis determinats. En canvi, el és convencional no passa de ser el que està ben vist, ven considerat en general, valorat positivament a nivell social, responga o no als principis que diem. En la societat que reflecteix No és el que sembla, que és la societat que viu directament l’autor, la que coneixem de primera mà, normalitat i convencionalitat no coincideixen. Una gran part de les maneres de viure, valors, hàbits, etc del personal són convencionalment acceptats i ben vistos, passen per bons; però no són normals. Només cal fixar-se en la corrupció, en el saqueig a què han sotmès el sistema econòmic aquells qui se’n deien els més grans defensors. La literatura de Josep Igual no és convencional. De fet, tant pels gèneres que freqüenta com per l’ús del llenguatge i els temes que tracta, s’escapa del que és convencional. En aquest sentit, el bloc Plàncton n’és l’expressió més genuïna. En canvi és una literatura ben normal en el sentit artístic del terme. També en la manera d’entendre el món que fa córrer. Una altra cosa és que el món, específicament el tros que habitem, s’haja tornat com s’ha tornat.

A la contracoberta, s’hi diu que aquesta narrativa és continuació d’una postmodernitat substanciada, que ja ha tingut lloc, que ja ha passat. Sí, es veritat. Fins i tot el relativisme de la postmodernitat ha deixat de ser el que sembla. I en fi, aquest títol i letimotiv ja anuncia el problema de percepció que tenim entre la realitat i les aparences. Entre la normalitat i la convencionalitat. Com a societat, hem estat molt de temps intentant esdevenir convencionals i ara veiem que el resultat no és normal. Hi ha qui insisteix en els mateixos esquemes, a benefici propi. Fins i tot tenim casos de personal que sap tothom el tipus de gentussa que són i no els passa absolutament res. Volen que les coses semblen el que no són. El més fotut és que hi ha una majoria social que s’ho creu. En les narracions breus del llibre, això no té una formulació explícita, però els diàlegs, el llenguatge, els temes que tracta, ho fan pensar.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s