Els anys salvatges

Fa un temps que segueixo Xavier Vernetta. Va interessar-me la seua novel·la País de llops, una immersió en el franquisme sociològic des d’un punt de vista molt actual, amb un tractament específic de la memòria molt interessant. Més recentment, al mateix temps que l’editorial Saldonar preparava el llançament de La Font de la Salut, també estava treballant amb Els anys salvatges . De manera que tots dos llibres han aparegut alhora, a la mateixa col·lecció Íntims, caracteritzada per la literatura del jo i la no-ficció.

Els anys salvatges és una ficció narrativa que conta les peripècies d’Edmond Moner per la Barcelona dels anys setanta, una dècada de canvis, en què, com diu el poeta, tot estava per fer i tot era possible. Un temps en què la influència de l’esclat de llibertat de finals dels 60, que venia de l’estranger en general i dels EUA en particular, xocava amb un règim polític repressiu, en què els drets més bàsics eren aspiracions a concretar. Una època en què la creativitat i les ànsies de desempallegar-se del suplici de la dictadura eren uns somnis que podien convertir-se en realitat. Es tractava d’un temps en què les esperances de canvi convivien amb unes formes de vida deixades anar, que tot sovint desembocaven en desencontres.

La narració s’estructura al voltant de la recerca sobre el personatge Edmond Moner, d’origen andalús, músic, vividor, habitual del Zeleste del carrer Argenteria i d’altres llocs mítics i comuns de la Catalunya dels anys setanta. Qui fa la recerca, és la veu narrativa que conta la història, és a dir, es tracta de la veu narrativa d’un personatge secundari, a qui el lector només coneix pel que diu de si mateix. A mesura que la narració avança i la figura d’Edmond Moner va construint-se a partir de aretalls fragmentaris que condueixen des d’un personatge enigmàtic a una caracterització que no arriba mai a ser total, el personatge que narra la història va ocupant una part considerable de l’atenció de la narració, i va esdevenint cada vegada més ambigu. És dona o home? No s’aclareix. Només que manté una relació amb un jove.

La recerca sobre Edmond Moner fa de fil argumental de la narració. El personatge que narra la història, de fet, conta aquesta recerca: els contactes que fa, les històries que li conten, els llocs que visita a la recerca de gent que hagués conegut l’objecte de la seua investigació… Tot a partir d’un encàrrec editorial en què l’encàrrec veritable de l’editor a l’autor esdevé matèria literària. A diferència de La Font de la Salut i altres llibres de la mateixa col·lecció, Els anys salvatges és una ficcio, que pren l’element motor de la realitat per construir una història imaginària en què l’autor hi aboca tot de vivències personals que fa passar per ficció. D’aquesta manera, dóna a conèixer el món convuls de la seua joventut, esdevingut literatura. És una aportació d’allò més interessant.

L’editor Francesc Gil va proposar-nos de fer una presentació conjunta d’Els anys salvatges i La Font de la Salut a Vilassar de Mar. Arran d’aquest acte, Vernetta escriu que els dos llibres són dues obres narratives sobre els racons de la memòria per afrontar el futur. És clar que, havent aparegut a la mateixa col·lecció, tenen punts en comú: la mirada sobre la memòria individual i col·lectiva i el record del passat com a element de la identitat present me’n semblen dos de ben significatius. Escrivim sobre això perquè segurament necessitem esclarir i construir una identitat concreta, no feta de consignes grandiloqüents ni de referents irracionals, sinó de vivències. En els darrers temps, hi ha hagut molta literatura sobre la guerra de 1936-1939 i el franquisme, el gran forat negre de la memòria col·lectiva de la nostra societat, sobre el qual va abatre’s, des de la transició, una cortina fosca d’oblit. I no és un tema tancat ni molt menys. Només el pas del temps serà capaç de portar-ne l’extinció definitiva. Els anys salvatges també és un llibre sobre la transició, sobre la societat catalana de la transició; sobre les expectatives, els somnis, les esperances, i també sobre les frustracions, les misèries d’una realitat històrica que no es corresponia amb unes formes de vida trencadores, llibertàries. Un llibre sobre la vida viscuda per individus anònims, llençats a la recerca de la seua pròpia experiència, sense atenir-se a convencions socials ni morals. Tal com va ser l’època.

Així doncs, Els anys salvatges, un títol molt ben trobat, és una reflexió en forma de novel·la sobre una època i una experiència vital que a hores d’ara convé començar a historiar també des d’un punt de vista actual. Potser perquè en aquelles incògnites de la transició rauen moltes de les certeses de l’actualitat, que com aquell que diu ens han acabat esclatant a la cara.

Impagable la imatge de la coberta, amb l’autor tocant la guitarra en els seus «anys salvatges».

Demà, que ja és avui, materialitzarem aquesta conversa entre memòria i literatura, entre record i imaginació, recorrent els racons de la memòria que ens ha de permetre guanyar el futur.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s