A la fira del llibre de Móra d’Ebre, que va tenir lloc a començaments de juny, quedo amb el llibreter Ocatvi Serret i l’editor Francesc Gil, de Saldonar, que dissabte 30 de juny anirem a Vall-de-roures a presentar La Font de la Salut. Com diria Joan Andrés Sorribes, no es tracta d’un acte cultural, sinó d’un acte comercial. Efectivament, les presentacions de llibres a can Serret són una escola perfecta per a la promoció de la cultura. Vull dir de la cultura que es compra i es ven, de la cultura que circula de boca a orella, de mostrador a tauleta de nit, que forma part de la vivència quotidiana de la gent. L’ofici assessor, venedor, engrescador d’Octavi Serret és proverbial. Amb l’especificitat que els coneixements que té de la mercaderia que té entre mans són d’una expertesa encomiable. No cal dir que, amb aquestes qualitats anfitriones, qualsevol escriptor se sent fantàsticament ben tractat. Llavors, es produeix la rara sensació de sentir-se tan ben valorat que fa pensar que escriure podria ser una dedicació professional com qualsevol altra.
Així doncs, amb Francesc Gil passem les hores del matí i migdia participant en l’espectacle de la llibreria Serret i gaudint de la conversa multitasca del llibreter. Vall-de-roures és un poble de 2.300 habitants, a prop de la quarta part dels de la comarca del Matarranya. El potencial de projecció de la llibreria no descansa només en aquesta demografia limitada, sinó, sobretot, pel que fa a la pràctica cultural de la lectura, dels turistes de cap de setmana, provinents, sobretot, de l’àrea metropolitana de Barcelona. A l’establiment, s’hi distribueix la premsa barcelonina en català, que té un públic consolidat. Una circumstància vista amb curiositat des del sud del Sénia, que sembla un impediment més considerable que no pas les revoltes entre la Terra Alta i el Matarranya. Les circumstàncies actuals no acompanyen gens el negoci del llibre perquè no és un bé de primera necessitat. Vull dir de necessitat material directa per a la subsistència. Vivim una època molt confusa, en què algunes de les veritats absolutes que havíem conegut s’esmicolen com segó. Una època en què les seguretats assolides amb sang, suor i llàgrimes estan tan amenaçades com els boscos que cremen a València. El llibre, en el suport que siga, continuarà sent un artefacte per a la vida intel·ligent. Però el corrent de la història, almenys al nostre país, nos embla estar per la labor d’afermar-se culturalment, en el saber, en la formació i l’educació de les noves generacions, sinó per altres menesters més, com ho diríem? rudimentaris. I tanmateix la llibreria Serret sembla exercir aquest poder de focus cultural econòmicament viable. I és que el caràcter agitador d’Octavi és d’allò més efectiu.
Per si fos poc, avui mateix ens assabentem que l’organització de les trobades de l’Ebre Negre, en què participa la llibreria, ha trencat relacions amb l’editor Francesc Sánchez, de March, per impagament dels drets d’autor i altres malvestats relacionades amb els volums Un riu de crims i Clio, musa i assassina . Aquest trencament posa en qüestió la continuïtat d’aquestes trobades, tot i que els coordinadors, en fer l’anunci mateix, ja apunten les possibles sortides per donar continuïtat a les trobades i a la producció creativa i editorial que les han caracteritzar aquests darrers dos anys. Una llàstima que aventures editorials de les característiques de l’Ebre Negre vagen a mal borràs no se sap exactament per quines motivacions.
Mentre comencem a comentar la situació apareix Rubén, el periodista de Ràdio Matarranya, que ve a fer-me una entrevista per emetre-la durant la setmana en el programa «Matarranya al dia», que s’emet en la ràdio comarcal. Fluidesa en les preguntes per encarrilar el discurs sobre el llibre i sobre els significats que conté, que ofereix a qui el lligga. Parlem al fons d ela llibreria, envoltats per una molt bona mostra de la bibliografia comarcal i ebrenca disponible al mercat. En acabar de parlar del llibre per a l’enregistradora, parlem de Ràdio Matarranya i dels darrers desficacis relacionats amb la projecció pública del català a l’Aragó. Com sempre que es planteja la qüestió de la identificació lingüística amb la identificació nacional, hauríem de tenir molt en compte el criteri de l’enemic, que sempre resulta més ajustat a la realitat que no les bones intencions una mica sòmines dels catalanòfils. Els matarranyencs presents al local tenen la clara sensació que els agressors contra la llengua catalana consideren els catalanoparlants aragonesos com una gent del tot aliena a la seua identificació política. Sense més embuts, els consideren catalans. En sentit contrari, no cal descriure intencions sobradament conegudes a partir de l’exemple valencià. La dinàmica és acaparar la legalitat i deixar-ne fora els qui no s’adeqüen al motle espanyol. Aquesta és la circumstància de la cultura catalana a l’Aragó avui, segons deduïsc del que parlem.
Però tot això són elements amb els quals treballar a parer dels qui conversem. I arriba l’hora d’anar a dinar. Salomé ens fa la foto que encapçala l’article i marxem a la renovada fonda Angeleta, que és a quatre passes, a continuar la conversa. Irreproduïble aquí a causa de la profunditat i la prolixitat dels enteniments desbocats que hi participen. Repassem amb rigor el panorama del llibre en català, des de la perifèria perifèrica que ocupem fins al cor de les editorials d’anomenada de la capital. Una idea: el model de funcionament d’aquests anys del llibre i dels escriptors ebrencs necessita obrir nous viaranys si es vol evitar l’estancament. I la crisi de March n’és l’exemple més punyent. ens acomiadem amb l’esperança que, del que hem parlat, n’isquen noves idees per portar a la pràctica, començant per la trobada del 5 d’agost, que enguany anirà dedicada a Jesús Moncada.
Més tard, quan emprenem el descens pels Ports de Morella, el cel clar d’estiu s’encapota i una immensa nuvolada d’un color incert i resplendent el fa tornar d’una tonalitat estranya. En arribar a Xert, neva la cendra dels incendis que cremen als Serrans i la Foia de Bunyol, a més de 100 km en línia recta. A la llibreria, he parlat amb una persona del Masnou, que ha comprat el llibre, que afirma que Vall-de-roures i el Matarranya són un lloc a valorar pel que tenen d’allunyament de tot, i de tranquil·litat per a esperits atabalats.
TRITICÀRIA 