L’herència del vent del sud

Llijo L’herència del vent del sud de Vicent Usó per recomanació de Toni Pitarch, a qui vaig adreçar una consulta sobre documentació que m’interessa recollir al voltant de Vila-real a mitjans del segle XX. Segons explica el professor de Ciències Socials, no hi ha una història local a l’ús escrita sobre aquest període de temps, sinó tan sols estudis parcials o enfocats en aspectes concrets com ara la indústria de la taronja, si és que es pot dir d’aquesta manera.

La novel·la de Vicent Usó, que va guanyar el premi Fiter i Rossell de novel·la el 2001, atorgat pel Govern d’Andorra, ve a ser una formulació novel·lesca de l’ambient social de la Vila-real de l’època, marcat del tot per les conseqüències de la guerra de 1936-1939. Així doncs, una molt bona font d’informació per entendre com funcionava la societat del moment, malgrat que només algunes dades externes, de context, puguen considerar-se històriques. La resta, sobretot noms de personatges i encara de llocs de la Vila, tal com és esmentat el poble tot al llarg de la novel·la, poden considerar-se ficticis. Entre els fets històrics a tenir en compte hi ha la gelada de mitjans dels anys 40, que va incidir directament en l’economia de la taronja, que centrava l’agricultura i el comerç del moment. Aquest factor apareix a la novel·la en forma de dilema o debat social al voltant de les opcions que tenia la Vila per encarrilar una crisi econòmica determinada per factors naturals que s’afegia a la precarietat determinada per la guerra i la dictadura. El caràcter fictici dels noms de personatges i llocs, d’altra banda, juntament amb el fet d’anomenar sempre el poble com la Vila, i de parlar de la capital provincial sense dir-ne ben bé mai el nom, fan pensar en la intenció de l’autor de donar un caire universal a la seua novel·la, en el sentit que la Vila podria ser qualsevol poble valencià que compartís les mateixes característiques. De fet, a la contraportada, es fa esment d’una “ciutat mediterrània”, segurament amb la intenció d’estendre la universalitat al conjunt dels Països Catalans. És una universalitat certament ben trobada, si bé una lectura conscient dels detalls i els referents restringeix prou els paràmetres territorials d’aquesta ciutat a la Plana.

Interessa, d’altra banda, el joc entre poble i ciutat que mereix la Vila segons se’n parle a la novel·la o a la contraportada. Efectivament, moltes ciutats valencianes actuals, com la que comentem, eren pobles a mitjans del segle XX. Pobles grans, però pobles al capdavall. i ho han continuat sent encara fins a l’actualitat, si hem de parar compte de la consciència popular dels sectors socials que pervenen no pas de la immigració sinó dels habitants de fa 70 anys. Això és una característica de les poblacions valencianes: la pervivència d’una consciència popular de ruralitat en llocs que han experimentat una urbanització econòmica, social i cultural persistent.

El propòsit de la novel·la queda ben essencialitzat en el títol. L’herència del vent del sud són les conseqüències de la guerra que va iniciar-se al sud, com la procedència del vent que, simbòlicament, apareix a la Vila en les situacions en què tenen lloc les tragèdies que atenyen la col·lectivitat. Usó hi capdella una novel·la coral, feta de retalls narratius entrellaçats, que van conformant un mural plural, complex, en què tots els personatges, independentment de la seua preponderància social, ocupen un mateix lloc en relació al conjunt, sense protagonismes remarcats. Però sí remarcables. Hi ha un fil prou clar que marca el personatge de Josep Palau, mestre durant la república, exiliat, retornat a la Vila, que mira d’adaptar-se a una realitat que el rebutja. Sembla prou clar que el punt de vista interpretatiu que fa el conjunt de la novel·la es correspon bastant amb les vivències i el sentir d’aquest personatge.

La tècnica narrativa per bastir aquest univers col·lectiu és un dels principals atractius de la novel·la, sempre que la retentiva del lector estiga a l’aguait dels canvis i reaparicions de personatges, fins a 80, en les diferents escenes en què es divideixen els sis capítols. No es tracta, per tant, d’una sola història, d’una sola línia argumental, sinó que diferents històries es desenvolupen en paral·lel i van entrecreuant-se fins a constituir una mateixa acció en què, d’una manera o altra, tots els personatges mínimament rellevants acaben tenint una participació significativa.

El to de la novel·la també reprodueix aquesta varietat. En algunes escenes, les que fan referència a les relacions personals d’alguns personatges, s’empra un to intimista i delicat; en altres, referides esdeveniments públics i preferiblement a l’actuació de les instàncies franquistes, s’hi fa servir un to irònic que fa aparèixer els personatges, a la taverna del Bord o a l’ajuntament, en tota la seua ridiculesa humana. Això no trau que, en general, el to que predomina és el d’una fatalitat que persegueix tots els personatges rellevants de la mateixa manera, independentment del bàndol o el sector social a què pertanyen. Una fatalitat inherent al temps de desgràcies, penalitats i atropellaments que van polaritzar totes les societats locals del moment. Aquesta «herència del vent del sud» persegueix molts dels personatges d’una o altra manera, des dels potentats que representen el poder econòmic, especialment Quim Iborra i la seua família, fins als qui apareixen com els empestats, començant pels afusellats amb l’arribada de l’exèrcit franquista.

L’autor demostra un domini important del lèxic, per la varietat de paraules que empra per reproduir els ambients, molts dels quals relacionats directament amb la natura, com correspon a una ambientació en què la ruralitat resulta omnipresent, volgudament omnipresent en la mentalitat de l’època que retrata.

Es tracta d’una novel·la en què la trama va revelant-se a mesura que avança la lectura. Un fil argumental desconstruït dóna marge al lector per captar, entre els salts de l’acció, una continuïtat que té una semblança molt interessant amb la manera amb què percebem la realitat: de manera fragmentària.

Una gran novel·la sobre Vila-real i sobre la memòria de la dictadura.

Anuncis

3 pensaments sobre “L’herència del vent del sud

  1. Gràcies, Toni. Ja m’he format una visió de conjunt prou aproximada de la Vila-real de l’època i ja tinc el meu personatge eixint de Castelló per fer-hi una primera visita, dos anys més tard que L’herència del vent del sud.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s