Els secrets de Meissen

Arran de la ruta literària de La Font de la Salut, que vam portar a terme el 8 de setembre passat, vaig aplegar tots els llibres a l’abast que van servir-me per escriure el meu. Es tractava que els participants en la ruta tingueren l’oportunitat de tenir-los a les mans, de conèixer-los i parlar-ne. Entre aquests títols hi ha Els secrets de Meissen, de Josep Palomero.
Aquesta novel·la, XLI Premi València de Literatutra (1993), va ser portada uns anys més tard a la pantalla. Un dels escenaris en què es va rodar és justament el santuari de la Font de la Salut, en què es representava la fàbrica ceràmica que el comte d’Aranda va tenir realment a l’Alcora. Per aquesta vinculació, vaig decidir parlar-ne també al llibre, tot i que la novel·la no hi fa cap referència directa. Això no obstant, l’ambientació a la segona meitat del segle XVIII i el bon gust de l’autor ofereix una visió molt interessant del País Valencià de l’època.
L’argument pren com a punt de partida documents històrics que fan referència a la introducció a l’Alcora d’aquell temps de tècniques ceràmiques innovadores procedents d’Alemanya. A partir d’aquesta base històrica, Palomero porta a terme una recreació literària de la societat local del moment i de les relacions de poder en la monarquia borbònica espanyola, unes relacions en què els més alts actors del règim, el comte d’Aranda i el mateix Carles III, s’enfronten subreptíciament per fer seu el secret de la fórmula de la porcellana, que un enginyer, o potser seria millor dir un aventurer, alemany introdueix en les fàbriques preindustrials del que havia estat el Regne de València. Knipffer és un personatge extraordinari que fa de transsumpte literari d’aquells personatges reals que en un moment determinat de l’època en qüestió van fer evolucionar la ceràmica alcorina i li van proporcionar característiques singulars que l’ha feta famosa. Persones procedents del centr d’Europa, que van introduir la modernització preindustrial en la ceràmica a partir dels seus coneixements tècnics i científics. Una epopeia cara a la Il·lustració, que era l’esperit de l’època.
Amb aquests materials, Palomero basteix una trama d’espionatge industrial que, això no obstant, deixa prou espai narratiu a la descripció de la societat valenciana de l’època, començant per la ruralia més pobletana i acabant al Real de València, en els dominis de la més alta administració borbònica. D’aquesta manera, l’autor recrea el context en què devia efectuar-se la revolució escala de la ceràmica alcorina, dóna compte dels primers temps de la dominació borbònica en territori valencià.
Es tracta d’una recreació que sense dubtes ha de recórrer a la inventiva més fictícia per novel·lar segons quins episodis, però que resulta d’una efectivitat literària prou incisiva. Tan sols els canvis d’escenari en què té lloc una acció que de vegades només s’entén com a conseqüència del secretisme amb què es mouen les figures polítiques, específicament Carles III, poden desorientar el lector desatent.
També és destacable la pulcritud en l’ús del llenguatge que fa l’autor, amb una variació de registres que proporcionen una visió de conjunt de literatura culta, no per rebuscada o elitista, sinó pel fi equilibri entre formes cultes i populars, estàndard i valencianismes.
Els secrets de Meissen pot considerar-se un clàssic modern de la novel·la catalana.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s