Diari d’hivern

Després de tenir-lo mig any a la tauleta de nit, per circumstàncies que no vénen al cas, llegeixo Diari d’hivern de Paul Auster. Ja em perdonarà qui siga més lector i seguisca més les tendències del mercat literari, si encara se’l pot anomenar d’aquesta manera, però és el primer llibre que llegeixo d’aquest autor. Potser no siga l’últim, després de la lectura que n’he fet. En tot cas, l’itinerari del lector és sempre apassionant perquè respon al que és, després de tot, l’itinerari vital.

Tinc l’agradable sorpresa que no es tracta d’una obra de ficció, sinó d’un dietari en el qual l’autor de Nova York escriu sobre si mateix. I amb una intenció bastant explícita: fer balanç literari de la seua pròpia vida en el moment que ell mateix sent que entra en aquest “hivern” de l’existència que és la vellesa.  Així d’entrada, em remet de seguida a Res a témer de Julian Barnes, que vaig llegir fa un temps per iniciar-me en el gènere de la no-ficcio. Doncs heus aquí que m’hi torno a trobar una altra mostra de primer ordre, i ben actual. Desconec si el fet de no haver-ne llegit res abans, d’Auster, representa una influència o altra. El cas és que, pel que diu al llibre, me’n formo una imatge més determinada pel que diu en aquest llibre que pel que haja pogut escriure, òbviament, o del que haja pogut sentir-ne dir.

Així doncs, l’escriptor d’èxit, se m’apareix com una persona normal, de família de jueus arribats als Estats Units a començaments del segle XX, procedents de l’Europa de l’Est, de classe social modesta, que té una vida determinada pel fet de dedicar-se a la creació literària i els estudis literaris com una decantació personal inevitable, que va amb la seua manera de ser i de viure. Tret de la seua dedicació a l’escriptura, ell mateix ja s’encarrega de definir de bon començament l’especificitat de la seua trajectòria vital, que ve a resumir-se en el primer paràgraf del llibre:

Et penses que no et passarà mai, que no et pot passar, que tu ets l’única persona del món a qui cap d’aquestes coses no passaran mai, i llavors, una per una, et comencen a passar totes, de la mateixa manera que passen a tothom

i per la citació de la contraportada, que encapçala la novel·la Anna Karènina:

Totes les famílies felices s’assemblen. Les dissortades, cada una ho és a la seva manera

Amb aquestes dos paràmetres, el paradigma de la visió del món i de la seua pròpia existència que proporciona Auster en el seu Diari queda del tot formulat. És així que, al començament, el llibre va alternant passatges entre el present en què emprèn l’escriptura i la infantesa més reculada. L’estructura del llibre, ja no canvia gaire. Se suposa que aquests passatges corresponen, cada un, a una entrada de dietari. No hi ha més marques externes d’organització. Segurament tampoc no calen en un llibre relativament breu que sembla escrit a raig, sense gaire planificació prèvia, resseguint una sèrie de pensaments, un fil de pensaments, de reflexions, que va fent-se l’escriptor mentrestant escriu a partir de l’autoreconeixmeent, de l’evidència, d’haver-se fet gran de veritat, de sentir-se que entra en la vellesa. Potser es tracta d’una sèrie de reflexions que se li han anat sedimentant en el pòsit que ha donat lloc a l’escriptura, durant molt de temps, fins que aquell pòsit a fermentat i s’ha realitzat en el Diari.

S’hi pot trobar una caracterització ben fidel del mode de vida americà, amb detalls ben diferents per als europeus, potser  juntment amb altres d’específicament novayorkesos. S’hi pot trobar l’enfocament i la vivència que de la religió en fan els jueus nord-americans del segle XX, que s’apareixen com una pràctica vital prou més oberta que no es puga pensar des del catolicisme mediterrani. I, com en el cas de Barnes, s’hi pot trobar la claredat expositiva anglosaxona en parlar de la intimitat individual i familiar. Potser sí que, com en el cas de l’escriptor anglès, aquest tipus de llibres només s’escriuen quan els pares són morts i, doncs, no hi ha la possibilitat que responguen. També és veritat que és en aquest moment quan els fills, almenys en els casos que comentem, experimenten la sensació que definitivament s’han fet majors. En qualsevol cas, la introspecció sense pèls a la llenuga per parlar dels progenitors és un element que em crida molt l’atenció.

Una altra cosa que crida l’atenció és el recompte de les cases que ha habitat com a recurs per donar compte de les diferents etapes de la seua vida. En total esmenta i comenta fins a 21 adreces diferents, repartides entre Estats Units i Europa, per a 64 anys. Una mitjana de tres anys per habitatge. I sí, això em fa pensar en dues coses: el nombre d’habitatges on he viscut jo mateix i en els cicles de tres a cinc anys que podria descriure per a la meua vida personal i professional, pràcticament des que, com qui diu, vaig sortir de casa.

Al capdavall, aquest «hivern» de l’autor acaba posant una nota d’una certa tristor en la seua trajectòria vital per la consciència de la mort que s’ha anat solidificant en la manera de concebre la seua pròpia existència i que assoleix la seua cristal·lització, després d’alguns episodis personals en què ha experimentat la sensació d’anar a morir, amb la mort de la seua pròpia mare, que ve a ser el punt a partir del qual es decideix a escriure el dietari.

Una lectura fàcil de fer i punyent, que, segons diuen, permetrà als lectors de le seues novel·les reconèixer els escenaris reals que hi apareixen. No res, me’n vaig a consultar la biblioteca subterrània, a veure si en trobo cap.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s