Trilogia de Nova York

trilogia de nova yorkUnes coses porten les altres i després de llegir Diari d’hivern de Paul Auster vaig quedar-me amb la intriga de llegir-ne alguna cosa més. Així que recorro a la biblioteca subterrània i hi trobo Trilogia de Nova York, que segons res la contraportada de labutxaca resulta ser «el llibre que va llançar a la fama el seu autor» a mitjans anys 80. La traducció al català és de la dècada posterior i l’edició que llegeixo de 2007. Així és que vaig tard però tampoc no tant, perquè la reedició en format de butxaca bé deu voler dir que l’obra manté l’interès del públic lector, aquest milió llarg de lectors que diu que constitueixen el mercat de la lectura en català.

Trilogia de Nova York conté tres novel·les breus o relats llargs centrats en històries que d’una manera o altra tenen la ciutat dels gratacels d’escenari i, en certa manera, com a personatge col·lectiu de fons, com a ambient que determina que les coses siguen d’una manera determinada i els personatges es comporten com ho fan. D’entrada, les tres històries tenen un plantejament que podríem considerar detectivesc, en el sentit que el desencadenant de l’acció passa per una cerca que cal realitzar, bé per part d’un detectiu bé per part d’algú altre que, no sent-ne, n’ha de fer, de detectiu. Dic jo que deu ser un recurs per captar l’atenció del lector i arrossegar-lo a la lectura tot assegurant que mantindrà l’interès fins al final o, si més no, fins ben avançada la lectura. He de confessar que en algun moment de la lectura d’aquestes tres històries se’m reprodueix la sensació decebedora que no acompleixen les expectatives que crea aquest plantejament detectivesc perquè, si bé el començament de les tres històries hi fa pensar, l’evolució posterior se’n va pràcticament de mare per uns altres viaranys narratius que no hi tenen res a veure. No tan sols això, sinó que en els tres casos tinc la sensació que, a partir de cert punt les històries no poden donar més de si, no perquè a l’autor se li acabi la corda narrativa sinó tot al contrari: Auster porta unes situacions narratives relativament convencionals fins a tal punt que les fa eixir de polleguera. I és llavors que continua escrivint, que la història, ja exhaurida, amb desenllaç que ha fet cap lluny d’osques, continua. És així que l’autor arriba a retòrcer uns arguments inicialment convencionals fins a convertir-los en situacions al·lucinants. No sé si la vida a Nova York deu ser això mateix, però tractant-se d’un newyorker integral, m’hi fa pensar.

Un altre aspecte interessant de la trilogia és el joc d’identitats que Auster hi desplega. A la primera narració, «La ciutat de vidre», un escriptor que va canviar d’identitat perquè la fama no el perseguís i que per tant porta una doble vida, privada per un cantó i de fama per l’altra, amb noms diferents, rep accidentalment una trucada que anava destinada a un detectiu anomenat precisament Paul Auster. És una trucada perquè agafi un cas consistent a seguir els moviments d’un pare que, acabat d’eixir de la presó, se suposa que ha de tornar a buscar el seu fill per maltractar-lo. L’escriptor accepta el cas fent-se passar per Paul Auster i pràcticament abandona la seva ocupació anterior per dedicar-s’hi de ple. En aquesta dedicació, fins i tot arriba a conèixer el veritable Paul Auster, que és efectivament un personatge que cal identificar amb l’escriptor. El resultat de la investigació, després de vigilar l’exprés en un repetit periple deambulatori per tota la ciutat resulta del tot inaudit.

Tal mateix pot dir-se de la segona història, en què un detectiu ha de vigilar una persona. Li assignen un pis des del qual ho pot fer ja que el vigilat viu a l’altra banda del carrer. Només s’ha de limitar a enviar informes del que fa el vigilat. La cosa va complicant-se perquè les identitats de qui va fer l’encàrrec de la vigilància i qui és vigilat comencen a confondre’s mentre la identitat del detectiu experimenta uns canvis que, com en el cas de l’escriptor posat a detectiu de la primera història, anorreen la seua personalitat fins a límits difícils d’imaginar.

De totes maneres, la història més sorprenen és la tercera. Un home rep ha de fer-se càrrec de l’0bra literària d’un amic d’infantesa que ha desaparegut i ha estat donat per mort. No tan sols això, sinó que fins i tot arriba a ocupar el seu lloc, en establir relació sentimental amb la parella de l’escriptor, que acaba de tenir un fill. L’escriptor en qüestió, un espècimen estrany, té trets clarament identificables de la trajectòria personal de Paul Auster. L’èxit editorial de la gestió de l’obra inèdita i l’èxit amorós amb la parella de l’escriptor, es contraposen, en l’ànim del protagonista, a la recerca obcecada de l’examic desaparegut, ja que, per complementar aquesta fama, es decideix a escriure’n una biografia. Les antigues diferències, que arriben a extrems de profunditat psicoanalítica menen a un desenllaç igualment inesperat, que posa en evidència, com en els caos anteriors, els límits de la condició humana.

No es tracta, en qualsevol cas, d’una lectura plaent, motivadora, engrescadora, sinó d’una lectura que es pateix, que s’experimenta, que situa el lector davant situacions en què ha de prendre consciència de les limitacions humanes i de com actuaria si es trobés en el lloc dels protagonistes. Cosa que, ben mirat, és d’una gran ajuda per a qui ho llegeix, perquè li planteja situacions de la vida que semblen molt quotidianes però que són realment extremes. És a dir que li parlen de la seua pròpia existència.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s